Don Joan o la fam que em devora no té espera

17.02.2019

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008) és un dels dramaturgs més desconeguts del nostre país. De les setze peces teatrals que va escriure, tan sols tres, Mots de ritual per a Elektra, La confessió o l’esca del pecat i Don Joan, príncep de les tenebres, han estat representades gràcies als bons oficis de Hermann Bonnin i de Jordi Coca. Palau i Fabre, com altres grans escriptors nascuts al llarg del segon decenni del XX – Joan Teixidor, David Sanahuja, Lluis Casals, Tomàs Lamarca… –no té encara la visibilitat que es mereix.

L’obra de Palau i Fabre es representa a l’Escenari Brossa

És per això que hem de celebrar amb entusiasme la posada en escena, fresca i actualitzada, d’un dels mites més substanciats de Palau i Fabre, Don Joan. Al voltant de la seva figura, va escriure cinc versions, totes elles centrades a palesar, de forma contundent, un conflicte sorgit de l’excés. Una ànima singular de marcat compromís social i polític, destructor de morals encotillades, que neix del xoc de cultures. Qüestiona de manera tan perspicaç el seu entorn que avui en dia encara ens interpel·la.

L’Escenari Brossa ha obert les portes a la companyia Teatre Ingenu per complir la reiterada demanda de Joan Brossa de fer justícia a un Palau i Fabre oblidat. De la mà d’Anna Maria Ricart com a dramaturga, de Marc Chornet com a director i d’una companyia jove però amb molt d’ofici, podem gaudir d’una adaptació genuïna de l’esperit icònic de Don Joan, alhora alter ego de Palau, que sura de l’aliatge de les cinc peces que va dedicar al mite.

Més enllà de ser un seductor, Don Joan pateix un buit existencial, perquè no troba mai l’amor absolut. Cerca una passió idealitzada, però se li esvaeix com les cendres entre els dits, i cau en la insatisfacció més pregona. Ell no veu pas el rostre dels altres perquè el vesteix amb la seva mirada enverinada, en lloc de despullar-lo. S’enamora molt però és incapaç d’estimar perquè la seva set és insaciable, «amb una dona n’esborrava una altra i esborrava amb ella el meu passat. Així he viscut o cavalcat per la vida». L’amor, per a ell, esdevé un narcòtic per no estimar malgrat que «sempre he desitjat que l’amor fos per sempre». És Don Joan, potser, la viva representació del zel perpetu que portem a dins?

La dramaturga Anna Maria Ricart opta per transformar, a la meitat de l’obra, el personatge masculí de Don Joan en una Joana. La mirada femenina, amb un instint més fi, encarna la veu d’un feminisme capaç de prendre el testimoni transgressor. «El que més em plaïa en cada conquesta era la dosi d’inconegut que m’aportava. Jo he estat aquella exploradora quimèrica que després de descobrir una terra, en lloc de plantar-hi tenda, marxava a una nova descoberta i això una i mil vegades». Ricart i Chornet, comandants d’un projecte que no té res d’ingenu i sí molta maduresa, han entès que la dona, ara per ara, és l’única capaç de sacsejar els principis de la societat actual. L’espectador no pot quedar indiferent davant una realitat viva que té enfront seu i que constantment l’interpel·la amb un recurrent: «Visca la llibertat…però ben entesa. I com l’entén vostè?».

Joan / Joana no es rendeix, com el de Zorrilla, ni és derrotat, com el de Tirso, sinó que s’alça victoriós davant d’un judici que finalment es dirimeix a l’infern amb Faust com a testimoni. Tant Faust com Joana parlen de la insatisfacció i de la impossibilitat d’aconseguir la felicitat. Faust intervé com l’ànima paral·lela que desitjaria afrontar el repte cobejat sumant el seu intel·lecte a l’instint de la seductora Joana, fusionar l’ànima i el cos d’ambdós per arribar a l’absolut.

Palau entén el teatre com un mirall embruixat, on les fronteres entre l’actor i l’espectador es difonen o s’inverteixen. Per això Chornet incorpora dues càmeres que intervenen com espectadors dins i fora de l’escenari oferint una lectura més propera i moderna. Amb aquest joc tan actiu l’espectador es veu obligat a decidir on posa el focus en cada moment

“Jo sóc la dona pantera, / m’agraden els cors sagnants / i la meva gran fal·lera / és collir-los amb les mans”, va escriure Palau entre una sèrie de poemes d’homenatge a Picasso. I molt possiblement el títol d’aquest poema i de l’obra teatral, podrien estar manllevats de l’homònim de la pel·lícula de Jacques Tourneur de l’any 1942, on una dona felina pretenia cruspir-se l’objecte del seu desig…

Molta merda per a tots els artífexs d’aquest espectacle.