Dominique Manotti. Un habitual de la comissaria

10.07.2013

Fa pocs dies vaig tenir el privilegi d’entrevistar Dominique Manotti, que va visitar Barcelona per a la presentació de la seva novel·la –número set de la Col·lecció Crims.cat d’Editorial Alrevés– Un habitual de la comissaria. Des dels primers mots que vam creuar, em va subjugar la seva personalitat decidida i ferma; la seva determinació de tirar endavant una obra narrativa –que va definir com estrictament “negra”– que contribuís a mostrar sense embuts la realitat social. Que posés damunt la taula el nivell de corrupció generalitzada dels centres de poder; la pervivència de la misèria, la violència i la injustícia en un model d’estat aparentment civilitzat i democràtic, però internament podrit.

 

Dominique Manotti | © Anne Gaëlle Fontaine

 

Un cop llegida la novel·la, no tinc cap dubte que se’n surt a la perfecció. Un habitual de la comissaria és una obra descarnada, essencial, dura, valenta. Sense floritures retòriques ni elements superflus, Manotti retrata –com en aquelles inquietants pel·lícules en blanc i negre del neorealisme italià– un món sense escrúpols, una jungla d’asfalt feta de contrastos. Una gran ciutat, París, amb uns barris marginals on els més febles (immigrants, dones, joves) no posseeixen res. No són ningú. Gairebé no tenen ni el dret a la vida.

Un habitual de la comissaria està construïda a partir d’un repartiment coral. És la fidel transcripció de la vida en una comissaria de l’extraradi de París. Manotti es va inspirar en els terribles fets de la tardor de 2005, quan un jove immigrant fou assassinat impunement per “les forces de l’ordre”. Li va semblar que s’havia de situar en els mesos previs (l’acció té lloc durant l’estiu d’aquell mateix any) per reflectir la tensió latent, la violència que amara les relacions entre la policia i els habitants del gueto en una gran urbs com la capital francesa. Volia que el seu relat ens aclarís moltes coses. Que ens mostrés com n’és de necessària la marginalitat per tal que la societat “blanca i digna” funcioni correctament. Com cal mantenir a tota costa aquell engranatge sòrdid i sinistre per a que la desgràcia d’uns quants alimenti la complaença de la majoria.

Durant l’entrevista (i en la posterior presentació del llibre), Manotti va insistir repetidament en una qüestió: va assegurar que tot allò que passa a la novel·la és estrictament cert. Ella li ha donat veu, li ha atorgat el format literari, però no s’ha inventat res. Aquesta circumstància, que l’autora volia que quedés molt clara, resulta tremendament esfereïdora. No perquè els fets narrats ens vinguin de nou. Per desgràcia, a aquestes alçades resulta prou difícil creure en la bondat del nostre organisme social. Però sí per la seva cruesa, per la seva impunitat. Per la terrible sensació que, decididament, la justícia i la llei transiten camins divergents. Al paladar, després d’exhaurir la darrera pàgina d’Un habitual de la comissaria, ens hi queda -ho vulguem o no- un regust amarg, d’impotència i de tristor.

Dominique Manotti conversa amb Anna Maria Villalonga

Des del punt de vista literari, l’obra resulta molt efectiva. És rotunda, contundent, construïda amb frases curtes, pinzellades que, malgrat tot, recreen a la perfecció els ambients i les sensacions dels personatges. Sense descripcions excessives, Manotti excel·leix en la tasca. Ens col·loca al bell mig d’un paisatge extern, però també sap abocar-nos a l’interior dels protagonistes, de les seves contradiccions, de les seves mancances. En un món incomprensible, l’home actual està perdut. Cal córrer cada dia, desesperadament, a la recerca de la identitat.

Si algú encara no té clar que la narrativa negra pot assolir un alt nivell literari, que llegeixi Dominique Manotti. Estic segura que, després, canviarà d’idea. Mentrestant, els afeccionats al gènere sabem del cert que hem topat amb una autora d’aquelles que fan època.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Molt bona ressenya. M’ha fet evident la situació d’aquestes persones en els barris marginals de totes les grans ciutats del primer món. Deu ser una bona novel·la.

    IO

  2. Molt colpidor tot plegat, sembla mentida que “ens facin falta” a quests guetos , és esborronador. Realment la novel·la negra pot assolir un gran nivell literari, no hi ha cap dubte.

  3. Un llibre que no faltarà a casa! Gràcies Anna Maria per les teva ressenya i informació sobre l’autora!

  4. Quan vaig llegir la teva crònica i després l’entrevista a Manotti vaig pensar que era d’allò més interessant. La noveŀla no l’he llegit així que no puc dir res sobre el llibre, però pel que comentes em reafirma el que vaig pensar de l’autora. Trobo que escriure literatura amb la intenció de denunciar alguna cosa de la societat és molt efectiu. Quan estudiava a la universitat, un professor mexicà de literatura ens va explicar el cas sobre un barri amb infraestructures medievals de Mèxic DF. La gent vivia sense electricitat ni aigua i amb una pobresa aclaparadora. Un professor, em sembla que de sociologia (no puc recordar el seu nom, ho sento), va escriure molts articles als diaris denunciant la situació del barri. Res no va canviar, ningú en va fer cap cas. Aleshores aquest professor va escriure una noveŀla situada en aquest barri, amb personatges que eren gent del barri. La noveŀla va ser un best seller a Mèxic i tothom es va adonar de la situació i es va indignar. La pressió ciutadana va ser tan forta que les autoritats van haver de solucionar la situació del barri. L’autor de la noveŀla va explicar que la diferència entre els articles que havia escrit i el llibre era que amb la noveŀla els lectors se sentien propers als personatges, els coneixien i s’adonaven del seu patiment. Bé, simplement m’ha semblat escaient comentar-ho.