Dominique A i la nova chanson francesa: un experiment amb gasosa

12.01.2013

Tinc la sensació que amb Dominique A passa allò que queda tan bé dir que t’agrada Dominique A que fins i tot ho afirmen els que no l’han sentit mai cantar. Una debilitat molt humana a la qual sovint sucumbim, empesos enmig de corrents de mainstream, indie, underground i posats varis.

 

Dominique A ahir a l'Auditori de Girona

 

De fet, ell mateix explica que “a França sóc el famós desconegut. Tots coneixen el meu nom, però molt pocs han escoltat les meves cançons. Tinc fama de difícil i experimental, quan jo tinc la sensació de fer simplement música pop”. Per això vaig aprofitar el concert d’inici de gira de l’artista francès a l’Auditori de Girona per dur a terme un experiment sociològic. Una mica com explicaven els de Gran Hermano quan van fer la primera edició del concurs. Ho recordeu? “Experimento sociológico en televisión, nunca visto antes”. Hahahaha!!! Un experiment amb graciosa, el meu, que consistia en emportar-me una persona (a partir d’ara, Subjecte A) a sentir en directe a Dominique A sense haver-ho fet mai abans. Sense complexos. Sense manies. Tal com raja. Aquestes són les seves impressions:

“El tio és peculiar, però la cançó mola”. Això va ser el que el Subjecte A em va dir, girant-se cap a mi amb els ulls ben oberts, mentre picava fort de mans després del primer tema. Pel que fa a això de “peculiar”, és obvi que després de vint anys de carrera, de portar deu discos a les espatlles i d’haver estat reconegut per la crítica mundial, Dominique A no té manies dalt de l’escenari. S’expressa amb naturalitat, ahir a Girona fins i tot en català i castellà. Fa la sensació de dominar tot el que passa al seu voltant amb picades d’ullet als músics, gesticulacions estrafolàries i un somriure gran, ampli, obert. La segona part de la premissa, això de “la cançó mola”, segur que li faria especial il·lusió a l’artista de Nantes. No pas perquè necessiti que li raspatllin l’ego, sinó perquè demostraria la seva tesi que és un músic pop. El Subjecte A no l’havia sentit mai abans, mai. I no va tenir cap dificultat en entendre i seguir les cançons. Amb capes i matisos, d’acord, però a l’abast de tothom. Populars.

“No m’imaginava que hi hagués música francesa així”. A l’era de la globalització, tots coneixem els noms dels barris de Londres o Nova York, però ja suaríem més per dir tres quartiers parisencs. El món anglosaxó ens ha absorbit, i més quan parlem de producció cultural. Si et parlen de música en francès t’imagines a Edith Piaf o Jacques Brel i et quedes tan panxo. El Subjecte A del meu experiment sociològic no s’imaginava que hi pogués haver algú com Dominique A, que fa música actual, música pop, i que al seu país passa per ser un dels principals representants de la nova “chanson” francesa. Ell té molt clar que la seva música ha de ser cantada en francès, i considera “una equivocació” utilitzar l’anglès i provar de sonar “com si fossis anglès”. El músic també és conscient de l’enorme distància que hi ha entre casa nostra i França, tot i que explica que “algun dia espero trencar aquesta frontera que ens separa de forma tan severa”.

Dominique A a Girona

“Gallina de piel”. El Subjecte A no va trobar altra manera d’expressar l’enorme intensitat que Dominique A i els seus músics van ser capaços de generar dalt de l’escenari de la Sala de Cambra de L’Auditori de Girona. La premsa especialitzada ja fa anys que l’ha reconegut en el seu intent d’unir tradició i avantguarda. I cara a cara, a algú que no l’havia sentit mai abans l’aposta li va entrar per tots els porus de la pell. Guitarres potents, una bateria sòlida com una roca, teclats cada vegada més lluminosos i un baix terriblement juganer. Per damunt de tot, la veu (en francès) del senyor Dominique Ané controlant unes harmonies intenses que creixien per portar el públic fins a l’esclat final. Melodies apoteòsiques que portaven a l’estrèpit, a una mena de levitació col·lectiva, a una teranyina que ens embolcallava a tots i que ens va deixar convençuts d’haver gaudit d’una proposta molt especial.

“Bravo”. El Subjecte A es va rendir definitivament a Dominique A. No va ser cap excepció. Quan un auditori sencer es posa dempeus per ovacionar a cinc músics és que hi ha poc dubte. Més encara quan, entre el públic, trobem músics com en Miqui Puig, l’Anna Roig, o en Marc Salicrú dels The Free Fall Band. Experiment realitzat amb èxit. Conclusions? Doncs potser em quedaria amb el fet que la qualitat sobresurt. Arriba al públic. Tan sols cal una aposta valenta, com la de l’Auditori de Girona en aquest cas, i deixar-se endur per les melodies.