‘Doctor en Alaska’, revisitat

25.08.2015

Una de primeres sèries que em van enganxar va ser Northern Exposure, que, emesa desordenadament i de forma intermitent per la segona cadena, va ser batejada aquí com Doctor en Alaska. Rodada entre el 1990 i el 1995, explicava la història d’un metge jueu de Nova York, acabat de llicenciar, el qual, com a contrapartida a la beca obtinguda, ha d’oferir els seus serveis al llarg de quatre anys a l’estat d’Alaska.

Destinat a Cicely, una petita comunitat en un poble perdut de l’interior d’un territori salvatge, poblat per un calidoscopi de personatges singulars, el contrast entre el racionalisme fred i antipàtic del doctor i l’esperit inconformista i singular dels habitants propiciaran situacions a cavall entre la comèdia, el surrealisme amb brins de realisme màgic i diàlegs extraordinàriament rics i literaris. Al cap i a la fi, l’home de ciutat que anhela el control sobre la naturalesa i les comoditats i seguretats urbanes haurà de conviure amb persones que han triat voluntàriament els confins del món per viure la seva utopia radical de llibertat, en un sentit que recorda l’individualisme de Henry David Thoreau o el transcendentalisme Ralph Waldo Emerson.

Mural del Roslyn Caffé

Mural del Roslyn Caffé | Foto: Xavier Díez

Precisament, aquest joc de contrastos en aquesta mena de relacions amor–odi entre els protagonistes (el paisatge i la natura en són un), entre materialisme urbà i un sentit espiritual (sovint encarnat per uns indis fascinats per les pel·lícules d’Ingmar Bergman), entre el sentiment d’exili del metge i la voluntat d’escapar de la civilització per trobar-se a si mateixos (com és el cas de la benestant Maggy O’Conell, dedicada a fer de pilot d’avioneta) i de tot un elenc de personatges amb històries personals al darrere, és el que permet esprémer uns guions farcits de referències literàries i filosòfiques en una sèrie sòlida creada per Joshua Brand i John Falsey. Tot plegat, va permetre a Northern Exposure esdevenir una sèrie de culte, molt acurada en la construcció d’actors i amb escenaris naturals extraordinaris que servien d’indicadors dels estats anímics dels personatges. Doctor en Alaska va ser una sèrie que comptà amb un gran èxit i una bona collita d’Emmys, i que es perllongà al llarg de sis temporades i 110 capítols.

Potser per això, i per moltes altres circumstàncies, va ser una de les primeres sèries a les quals em vaig enganxar. Potser per això, i perquè la primera vegada que la vaig veure va coincidir amb la meva estada a la Patagònia argentina, un espai de geografia humana fins a cert punt equiparable a l’Alaska mística i recreada a la petita pantalla. Potser, també, perquè aleshores preparava el meu doctorat en història, i em resultava alhora fascinant la idea de residir temporalment en una mena de confins de la terra envoltat per gent que també tenia les seves pròpies històries per compartir o amagar en un espai que fonamentalment servia per fugir, amagar-se o bastir una nova història lluny de les servituds de la civilització.

Potser per això, i per moltes altres raons, després de veure desordenadament una sèrie que la segona cadena de la televisió pública espanyola retransmetia els estius en hores intempestives i sense ordre ni concert, vaig decidir comprar les diverses temporades en DVD que anava repassant durant els calorosos estius catalans. Revisar-la resultava un acte de refrescament a les nits d’estiu. Ho era, ja que el fet de contemplar escenaris naturals nevats amb diàlegs extraordinaris esdevenia una mena de consum televisiu agradable, i perquè, realment, la qualitat televisiva del producte era –i és– extraordinària. I venia molt de gust traslladar-se mentalment a un espai tan allunyat de la civilització.

Un dels carrers de Cicely | Foto: Xavier Díez

Un dels carrers de Cicely | Foto: Xavier Díez

A l’hora de la veritat, les utopies presenten també contraindicacions, límits i dosis de cartró pedra. Northern Exposure, en realitat, com aleshores ja havia documentat, no es va rodar a Alaska, sinó a l’estat de Washington. Cicely, a més, no existia, sinó que era una població imaginària. Els escenaris captats per la càmera en realitat es corresponien al poble de Roslyn, a l’estat de Washington, un poble d’un miler d’habitants a hora i mitja de Seattle on hi havia els estudis on es rodaven les escenes dels interiors.

Aquest estiu, a finals de juliol, hi vaig anar. Passava unes setmanes de viatge turístic pel nord-oest dels Estats Units i no em vaig voler privar de treure el nas per aquesta localitat on feia una vintena d’anys s’havien esdevingut les ventures i desventures del doctor Joel Fleishmann (Rob Morrow), la seva estranya relació, farcida de grans tensions sexuals amb la seva antagonista Maggy O’Connell (Janine Turner), entremig dels monòlegs narratius radiofònics de Chris Stevens (John Corbett), les reflexions filosòfiques i cinematogràfiques de l’indi Ed Chigliak (Darren E. Burrows), les escenes memorables al bar The Brick, regentat pel quebequès Holling Vincoeur (John Cullum) i la Miss Pas del nord-oest Shelley Tambo (Cynthia Guery), entremig de personatges com el cacic del poble i antic astronauta Maurice Minnifield (Barry Corbin).

Tota visita a un món mític no és exempta de riscos. El contrast entre la versió idealitzada i la realitat sol ésser font de decepció. I, en aquest cas, preparat i documentat com estava, va suscitar sentiments contradictoris. En primer lloc, era un dia tòrrid, sota una llarga onada de calor –devíem ser a uns 32 ºC– que s’allunyava del panorama refrescant de la televisió. I, tanmateix, el poble no havia canviat massa. El bar The Brick, espai de trobada i socialització on coincidien els personatges, seguia allà, encara que només la part de l’exterior (l’interior, molt més gran, eren decorats localitzats a un estudi uns 145 km a l’oest). La botiga de queviures de Ruth–Anne també era allà, com a botiga general de tota mena de coses. L’església tampoc no havia canviat gaire –tot i que, per sorpresa meva, era un dels pocs temples catòlics que vaig veure per la zona. Els carrers mantenien a grans trets les mateixes característiques que dues dècades enrere. El gran mural del Roslyn Café seguia al mateix lloc, com un dels emblemes del poble. Finalment, l’oficina del doctor Fleishman, un magatzem d’un color blau molt característic, continuava allà, encara que convertit en un santuari de la televisió: una botiga de records amb marxandatge de la sèrie.

L’oficina del doctor Fleishman era aquest magatzem de color blau | Foto: Xavier Díaz

L’oficina del doctor Fleishman era aquest magatzem de color blau | Foto: Xavier Díaz

Vaig parlar una mica amb el propietari, un home gran, alt, prim, amb fila de personatge de la sèrie i molt simpàtic, que em va fer escriure i signar el llibre de visites. El pelegrinatge és espectacular. Encara ve gent de tot el món: els darrers, de Nova Zelanda, Suïssa, Anglaterra, Argentina, Portugal, Itàlia i, per descomptat, també Catalunya. Feia uns dies acabaven de celebrar la festa anual del poble a què s’acostaven algun dels actors, guionistes i tècnics de la sèrie. Em comentava que, efectivament, la gent del poble havia estat molt lligada al rodatge (potser la majoria hi havia actuat com a extra), encara que també, com passa a moltes de les poblacions de la zona, allò és un constant d’anades i vingudes. Als americans els agrada això d’anar canviant de lloc, i el record s’ha anat esvaint a poc a poc, com passava en la breu història d’aquella població que havia crescut com un enclavament miner.

Al Roslyn Café, enganxats al mural, vam prendre cervesa i hamburgueses. Ens vam fer les fotos de rigor, vam passejar pels escassos carrers del que sembla un poble típic de la zona (i, pel que sembla, no massa allunyat del paisatge d’Alaska). S’hi podia ensumar, en certa manera, aquesta voluntat d’allunyar-se del món, tot i que no massa. Envoltat d’una natura aclaparadora, hi havia moltes cases de fusta aïllades, immerses en una societat que cerca independència i llibertat, a la seva manera. Potser els seus diàlegs no són tan literaris com els de la sèrie. Tanmateix, què és la ficció sinó la reinvenció literària de la realitat? Hi ha, per descomptat, la duresa de la solitud, i uns hiverns que imagino crus. També entenc la dèria de les armes tenint en compte la possibilitat de trobar-te óssos i llops.

La casualitat va fer que m’allotgés a Snoqualmie, unes quantes milles a l’oest. Per als mitònams, aquesta població és la mateixa on, a mitjans dels vuitanta, David Lynch va rodar Twin Peaks. Tanmateix, aquesta ja és una altra història…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Una sèrie única. Des de l’estiu que tenia 16 anys fins ara que en tinc 35 continua sorprenent-me cada cop que la miro. Ara acabo de mirar l’últim capítol de la primera temporada en DVD i algú que sap que m’agrada molt la sèrie m’ha enviat aquest enllaç. Fantàstic.

  2. No feia falta, del tot prescindible. Has obtingut prou atenció i reconeixement per passar l’hivern, xavi?