Doble homenatge a Beirut

Beirut, la ciutat sense subministrament elèctric ni aigua potable, el no-lloc on conflueixen Orient i Occident, a la riba del Mediterrani i amb gairebé dos milions d’habitants, ha estat motiu literari per a certs escriptors que han volgut donar la volta al clixé i mostrar una realitat complexa molt més detallada que la que ens han ofert els telenotícies en comptagotes. Enguany Beirut és la ciutat convidada de les festes de la Mercè i es dona l’avinentesa que arriben a les llibreries dues novetats centrades en Beirut: Un barceloní a Beirut. Viatges d’anada i tornada d’un corresponsal, de Tomàs Alcoverro, corresponsal de La Vanguardia a l’Orient Mitjà des de 1970, que han coeditat Diëresis i l’Ajuntament de Barcelona. I la novel·la Entre Beirut i tu, opera prima de Roser Miquel, publicada a Pagès Editors.

La capital del Líban, moderna, caòtica, cruïlla de cultures i amb més de divuit religions en convivència, fa frontera amb la malaurada Síria i és la viva imatge de la contradicció, també estàtica: edificis bombardejats en un passat conviuen amb gratacels de vidre, futuristes i imponents. Si als anys 70 Beirut era coneguda com la Suïssa d’Orient, els tòpics grapejats diuen que en ple 2019 la podem considerar l’equivalent a Miami en el món oriental. El que és cert és que a Beirut s’hi viu com si no hi hagués demà. Amb urgència.

Hi ha un llibre preciós ambientat a Beirut. A La dona de paper (2012) l’escriptor libanès Rabih Alameddine escriu una història sobre l’amor a la lectura i als llibres amb el decorat del Beirut més convuls. La trama segueix Aaliya, una dona de setanta anys que porta els cabells de color blau. Viu tancada en un vell apartament de Beirut, dedicada en cos i ànima a la lectura i a la traducció mentre a fora, al carrer, les guerres i la violència continuen sense aturador. Perquè Beirut és la ciutat que ningú recomana. Beirut és sinònim de perill, un prejudici que fa dècades que taca un dels llocs més sorprenents del món. Per sort, hi ha escriptors que han tingut desmentit aquesta percepció amb el seu homenatge.

La pintora Zena El Khalil va escriure Beirut. I love you (2009), una narració entre l’autobiografia, la novel·la i el dietari on hi pinta els fets que van tenir lloc a Beirut durant la guerra de 2006, explicats per una jove estudiant. Som en un Beirut cosmopolita on cal viure en una esquizofrènia permanent, i assumir que aquesta dualitat és una manera d’abraçar la ciutat. Afirma que la muntanya russa que és la vida al Líban propicia la necessitat de sortir cada nit i, en moltes ocasions, prendre drogues, que són molt econòmiques i accessibles. En contrast, explica que és un país petit i molt familiar, amb una cuina variada i espectacular i una gran producció artística. Al llibre no hi trobarem cap judici polític, sinó més aviat la plasmació de l’atac de les milícies armades que van voler imposar les seves normes a la població.

Entre Beirut i tu, de la barcelonina Roser Miquel, és una novel·la escrita després d’anys d’estudi de la cultura islàmica per part de l’autora i de dos viatges a terres libaneses. Estructurada a partir d’escenes curtes, com diapositives sense flaix, es relat es construeix a còpia de frase breu i molt diàleg i això ajuda al ritme dinàmic de la novel·la. Els capítols porten per títol noms de personatges (Suleiman, Mahmud, Kate, Mariam, Hannah, Shawn) o d’espais comuns (bar, columnes, pedra, l’hostal, el terrat). El darrer capítol del la novel·la, com si fos un personatge més, es titula “Beirut” i tanca el mosaic d’aquesta paradoxa urbana bategant: “El primer dia a Beirut no m’atrevia a creuar un carrer, i avui he creuat mig país fins arribar a la casa de la Nur”. Roser Miquel també es refereix a l’espai que li fa d’escenari-protagonista emprant el mot “esquizofrènia”, com l’escriptora Zena El Khalil: “Quina esquizofrènia de país: de vegades tot funciona, de vegades tot és una cursa d’obstacles lenta i perillosa”.

Els personatges de Roser Miquel estimen Beirut, malgrat les tres guerres que hi han viscut. L’explicació és absolutament lúcida: viure una guerra és un malson, però si segueixes el seu ritme aprens estratègies per suportar-la: “aprens a quina hora cauen les bombes i t’amagues, coneixes els llocs on pots trobar menjar, tabac o gasolina; quan hi ha connexió truques als amics i respires en sentir que responen; quan fas l’amor tremoles i gaudeixes de sentir-te tan viva”. Roser Miquel fa una apologia de l’instint de supervivència i situa a Beirut el soroll, el trànsit, la calor, els edificis alts de vidre, el te, els cabells arrissats de la mainada, les noies amb vel i els finestrals oberts que, en definitiva, podem trobar a totes les ciutats del món. Beirut, però, té una particularitat: “O enamora, o mata. Cal ser valent per viure-hi”.

El periodista català Tomás Alcoverro fa vint anys que viu a Beirut i ha escrit més de vuit-mil cròniques sobre el territori. Ja havia parlat de la ciutat al recull d’articles La noria de Beirut. Vida en la ciudad que siempre renace (2018), una metàfora sobre l’incessant girar de la ciutat. En aquest nou llibre, Un barceloní a Beirut, Alcoverro publica per primera vegada en català gràcies a la traducció de Pablo Fernández Pérez. El to de les seves cròniques continua atrapant el lector pel to personal que el distingeix. En un món d’informacions tan instantànies, el paper d’un modest corresponsal (com s’autoanomena ell mateix) no és tant donar un punt de vista com transmetre una emoció viscuda en una ciutat que ell defineix com a femenina, sensual i vulnerable, occidentalitzada i tribal, àrab i mediterrània, feta de miratges, irresistiblement vital.

Tomàs Alcoverro ens convida a acompanyar-lo en els seus interessants viatges de Barcelona a Beirut, les ciutats de la seva vida, dos espais amb alguns punts en comú que es converteixen en protagonistes d’un llibre que acaba sent una sínia, una vella roda gegantina que empeny un viatge circular sense pausa.  Alcoverro escriu les cròniques des del seu pis a Beirut, un immoble que el té enamorat perquè és alegre i harmoniós, refugi de batalles i de pors, “amb tres balcons que pengen —no exagero— sobre la Història”. Alcoverro dibuixa Beirut com un paradís i un infern d’identitats. Parla dels seus amics, de la gent dels carrers, de veïns, de costums, de virtuts i de defectes. I ho fa lluny de cap superioritat moral occidental ni de cap tribuna periodística. Perfila escenaris històrics sense que la lectura es faci feixuga, dosifica el context i aporta matisos de primera mà, d’algú que ha sabut passejar el mirall al llarg del camí sense fer figa en cap moment. La guerra no ha pogut amb la paraula.