Archie Shepp, el bufador impenitent

10.07.2019

Malgrat ser un certament amb poques actuacions, un fet que, segons com, s’agraeix, el Festival Banc Sabadell Vijazz Penedès d’enguany va oferir un dels cartells més eclèctics de la seva història. De la cançó jazzística de Madelaine Peyroux, que va deixar la plaça de Jaume I petita, es va passar a la proposta amb aires llatins —i flamencs— del grup encapçalat per Arturo O’Farill i Antonio Lizana, al piano trio del jamaicà Monty Alexander, al manouche d’Èlia Bastida o al soul de les Key Sisters. Dues de les actuacions, però, més destacades del Vijazz 2019 van ser la de l’històric Archie Shepp i la de la també bufadora Muriel Grossmann.

Archie Shepp ha actuat al ViJazz d’enguany | © Fèlix Miró / ViJazz

La força d’un històric

En un d’aquells sempiterns debats sobre el futur del jazz, un conegut —i poderós— promotor de concerts apuntava que la gran diferència entre els festivals d’ara i els de fa 20, 30 o més anys és que cada vegada hi ha menys llegendes del jazz. Tenia raó. Per més grans noms del jazz contemporani que puguin lluir al cartell d’un gran festival, res és comparable a tenir en nòmina a qualsevol tòtem del gènere. Fins fa no gaires dècades, encapçalava qualsevol programació de jazz com Déu mana.

Malgrat la diagnosi d’aquest conegut —i poderós— promotor de concerts, avui encara resten en actiu noms indiscutibles de la història del jazz, figures a l’alçada dels qui ja no hi són, símbols d’una època i d’una manera d’entendre la música, i també del món i el moment en el qual van esdevenir cèlebres. És el cas, per exemple, d’Archie Shepp, a qui molts consideren, amb raó, un pioner de l’avantguarda, però que també és un músic de jazz “old style”, que diria el crític Jack Torrance, i una figura icònica de la música negra més combativa, un artista arrelat a l’essència de la cultura afroamericana dels Estats Units, a les reivindicacions històriques del moviment pels drets civils.

Però, sobretot, amb més de 80 anys, Archie Shepp és encara un bufador impenitent, un músic amb un so cruixidor, vigorós, als antípodes de la finezza, i fins i tot, per alguns, de la blancúria i la sofisticació. Música que surt de l’ànima, com va demostrar en la seva actuació al Vijazz.

En companyia del pianista Carl Henri Morisset, el contrabaixista Matias Szandal i el bateria i company de viatge Steve McCraven, Shepp va desgranar un repertori amb picades d’ullet a clàssics de Duke Ellington —“Don’t Get Arround Much Anymore”, peça en el qual va exercir de cantant amb veu de blues—, al seu admirat John Coltrane —“Wise One”— o a l’estandarisme —“Stardust”, amb la veu gairebé espontània de la francesa Estelle Perrault—.

Un dels moments, però, més colpidors de la nit va arribar amb la interpretació d’una composició d’autoria pròpia, “Revolution”, una mena de glossa sobre les penúries del poble afroamericà des dels ominosos temps de l’esclavatge; una prèdica, també, a favor de la llibertat, assaonada amb la veu udolaire del també vocalista Shepp. No en va, el músic de Florida va recordar els orígens esclaus de la seva àvia, a qui anava dedicada la peça. Tot seguit, el bateria McCraven va deixar l’instrument per fer una breu exhibició de Hambone o Juba Dance, una dansa d’origen africà que ballaven els esclaus del sud dels EUA, “quan encara no tenien saxòfons”, com ens va recordar el mateix Shepp.

A banda de l’estil incisiu de Shepp, al saxo tenor i al soprano, la gran sorpresa de la nit va ser el pianista Carl Henri Morisset, un solista amb gust exquisit en contraposició al bateria McCraven, que malgrat ser un músic recursiu i expressiu —i amb una innegable complicitat amb el mestre Shepp—, va exhibir un estil un pèl maldestre, sobretot en les peces swingades. Però tant se val, Shepp i la seva colla van oferir un concert extraordinari.

Potser ja no són entre nosaltres els artistes que engrandien els cartells dels festivals europeus de jazz del segle passat, però afortunadament encara queden noms com els d’Arhie Shepp, que també són o haurien de ser a l’Olimp dels grans noms de la història del gènere.

Muriel Grossmann al festival ViJazz | Foto Fèlix Miró / ViJazz

D’Eivissa al Claustre de Sant Francesc

Si l’històric Archie Shepp va tancar la graella del Vijazz 2019, l’austríaca resident a Eivissa Muriel Grossmann va ser l’encarregada d’obrir el certamen. Malgrat viure a un tir de pedra de la península, Grossmann mai havia sortit de les Pitiüses per actuar a cap festival català ni de la resta de l’Estat. És una veritable anomalia per una artista que va publicar el primer disc sota el seu nom fa més d’una dècada. El cicle “Elles i el jazz” va constituir, doncs, la primera oportunitat per escoltar a Catalunya a una jazzwoman que s’ha tutejat amb Joachim Kühn, entre d’altres.

Grossmann, que va iniciar la seva carrera en l’àmbit del free, ha anat derivant cap a una proposta més cadenciosa, lligada al bastiment de climes envoltants. Ha virat cap a una mena de “mur de so” gairebé màntric. Sota una paleta diversa de patrons rítmics sincopats, molt marcats, executats amb determinació pel bateria Uros Stamenkovic, creixia una música voluminosa, tenyida per l’esperit de l’obra dels bufadors a qui dedica el seu darrer CD, Golden Rule: de John Coltrane a Sun Ra, passant per Albert Ayler, Yusef Lateef i, sobretot, Pharoah Sanders. També, segons com, podríem afegir a Gary Bartz.

Al Claustre de Sant Francesc va executar peces de Golden Rule, com la que dóna nom al treball, o “Traneing In”, “Core” i “Light”, un contrapunt baladístic a la força desbocada de la resta del repertori. També va avançar alguns temes del seu pròxim disc aquesta prolífica creadora: 8 CD en 11 anys, sense comptar alguns senzills que també ha llençat.

Fos al saxo soprano o al tenor, Grossmann destacava per la solidesa del seu discurs, seductor i brillant alhora, empastat amb l’argamassa sonora que constituïa la base de la majoria de les composicions del seu quartet. En aquest sentit, cal valorar també la tasca atmosfèrica del guitarrista Radomir Milajkovic, company de viatge de l’austríaca des dels seus inicis, que també va destacar en el paper de solista.

Un dels encerts de la vetllada va ser la presència, tal vegada accidental, atès que a l’enregistrament original hi ha la contrabaixista Gina Schwartz, del teclista Llorenç Barceló. A banda de fer el paper de baixista amb mestria, Barceló va contribuir al caràcter quasi lisèrgic de la proposta amb un seguit d’extraordinaris solos. El bateria Stamenkovic també va tenir el moment de lluïment amb un parell d’improvisacions.

Muriel Grossmann, una de les creadores més singulars del nostre jazz, i alhora més desconegudes a casa nostra, va debutar per fi en un festival peninsular, en el marc de la que potser va ser la sessió menys concessiva del cicle “Elles i el jazz”.