‘Distància’: una reflexió sobre la responsabilitat

28.05.2018

El text Distància, de Roger Torns, estrenat aquest mes de maig a la Sala Beckett, va ser una de les obres finalistes del Premi Josep Ametller de Teatre 2018. Es tracta d’un espectacle amb una trama aparentment senzilla, ambientada en un institut de secundària, que toca molts punts sensibles i de plena actualitat.

Alba Florejachs i Jose Pérez-Ocaña en una escena de ‘Distància’, de Roger Torns. © Kiku Piñol

L’argument

En Ricard (Jose Pérez-Ocaña), director d’un institut privat de secundària, decideix oferir una plaça vacant de professora a la seva germana, la Dolors (Alba Florejachs), la qual després d’acabar el doctorat estava dubtant si acceptar o no una beca a l’estranger.

En Ricard li ofereix la feina, diu, per proporcionar-li una bona oportunitat laboral i ajudar-la a acomplir un antic somni com a docent. Però també per donar prestigi al seu institut: tota una doctora donant classes de filosofia i ètica a nois i noies de 16 anys… Més tard descobrirem que hi ha un altre motiu ocult: la malaltia terminal del pare que no vol assumir tot sol. Oferint-li la feina, mantindrà la germana al seu costat.

La Dolors accepta i, a la primera classe, decideix passar un vídeo als alumnes on es veu com uns adolescents n’apallissen un altre. És un enregistrament que la Dolors ha trobat a les xarxes socials, en una plataforma pública, on tothom pot accedir. Ho ha fet per fomentar un debat a l’aula, perquè els alumnes s’obrin, s’expressin, manifestin les seves emocions. Ha volgut iniciar la seva activitat docent amb una classe d’impacte, trencant el rigor i la fredor acadèmica.

L’experiència, en principi, sembla exitosa: una alumna modèlica, l’Esther (Laura Daza), es presenta al despatx de la professora entusiasmada amb el debat. Però de seguida tot se li gira en contra. Alguns pares es queixen a la direcció. A més, l’Esther, defensant la projecció del vídeo, ha provocat un incident greu amb el company més conflictiu de la classe. Les decisions dels personatges faran que, en comptes d’apaivagar-se, la situació es vagi enquistant.

A partir d’aquest argument, l’autor apunta tot un seguit de temes en ple debat avui dia: la creixent violència adolescent, la facilitat amb la qual s’accedeix a aquests continguts, la sobreprotecció i negació de la realitat per part dels pares… Però Roger Torns també ens parla d’aquest dia a dia on ens governa la immediatesa, el fet impactant, el fet de mostrar-nos davant de tots com els més innovadors. Potser la Dolors ha caigut en aquesta trampa?

Distància també reflexiona sobre quina ha de ser la relació entre el professor i l’alumne o sobre els mètodes d’ensenyament. I enmig de tot plegat, per sota, hi trobem el magma del masclisme, de la frustració, de la incomprensió i, sobretot, de la responsabilitat. La responsabilitat de la Dolors davant dels seus alumnes (quan és incapaç de gestionar el problema generat a l’aula). La responsabilitat del Ricard (quan és incapaç d’enfrontar-se sol a la malaltia del pare o quan hauria de donar suport a la llibertat d’ensenyament de la Dolors). En definitiva, la responsabilitat difusa que mostren tots els personatges.

Laura Daza i Alba Florejachs en una escena de ‘Distància’, de Roger Torns. © Kiku Piñol.

 

La posada en escena

L’escenografia (un parell de plafons, una taula i una cadira) és minimalista, però efectiva. Situa perfectament l’espectador al despatx de la Dolors, lloc on s’esdevé tota l’acció. Potser es troba a faltar una prestatgeria, tal com marca el text, on la Dolors pugui ordenar els llibres i dossiers quan arriba a l’institut. El fet que es quedin tots llançats per terra dificulta els desplaçaments dels personatges en un espai reduït.

Les interpretacions són correctes, destaca sobretot la de l’Alba Florejachs per la construcció i evolució que fa del personatge, una dona “contradictòria”, com la defineix perfectament Gema Moraleda a la seva crítica al blog Somnis de teatre. La Dolors passa d’acceptar la feina amb compromís, certs dubtes i  un punt de vanitat, al desconcert davant dels esdeveniments i les reaccions dels altres personatges. I aquesta transició, l’Alba l’interpreta perfectament.

El ritme, pel meu gust, és massa accelerat. Tant que, de vegades, els canvis d’escena no queden prou clars. Deixar respirar una mica el públic faria que pogués pair tota la informació i gaudir de tots els matisos. És un text que, amb les seves pauses adients, potser no es ventilaria amb una hora escassa.