Dispersió selectiva a Vic

22.09.2015

Un any més, i ja en són uns quants, vaig aterrar a Vic, aquest cop amb furgoneta, per veure què es coïa a la ciutat que impulsa el Mercat de Música Viva, però on també s’hi donen altres propostes com el Muralla, l’Hoteler o el Sugar Il·legal Fest.

Egon Soda al MMVV 2015 | Foto Pere Masramon

Egon Soda al MMVV 2015 | Foto Pere Masramon

El dijous a la nit el vam destinar a veure els últims compassos de la primera nit de les tres que viu l’Hoteler, un petit festival amb una programació nombrosa i un ambient que destaca per reunir la modernor d’aires alternatius. Vam poder escoltar els grans FP, deixant anar el seu punk rock d’imaginari contracultural i la urgència lleugera de Power Burkas i dels ja clàssics Beach Beach, que van deixar pas al plat fort de la nit servit per uns Nueva Vulcano que devien gaudir com nens petits en veure la jovenalla cantar a crits totes les seves cançons.

 

Explorar des de les arrels

El preludi va servir per entrar en context d’un cap de setmana on és impossible veure-ho tot i on de fet la saturació pot jugar a la contra. Sigui com sigui, i després d’una cervesa llampec a la zona professional on això del “mercat” sembla agafar tota la seva dimensió, el vespre de divendres vam fer via cap a l’Atlàntida. Vam allargar una mica el camí per resseguir les diferents actuacions al carrer -enguany, amb rècord de participació segons l’organització del Mercat. Ja instal·lats a les butaques de l’Auditori, i amb una entrada que no va acabar d’omplir l’aforament, vam poder sentir Els cants oblidats, un treball que va merèixer el Premi Puig Porret de l’any passat. Fruit de l’impuls del Taller de Músics i amb la capitania de Joan Clota “Nen”, Cants Oblidats va resseguir un imaginari soterrat de la música feta a casa nostra: el flamenc cantat en català. A risc de caure en l’exotisme o de quedar-se en una anècdota, la posada en escena amb una bota de vi i una pantalla on es projectaven fotografies antigues, va aixoplugar un repertori dedicat a recuperar cançons que provenen de la tradició oral gitanocatalana. Fandangos, bulerias i alguna rumba van predominar en una reivindicació normalitzadora que va tenir el seu punt àlgid al final, amb una cançó que cantava l’entrada dels gitanos, el 1425, pel nord de Catalunya i denunciava la persecució contra àrabs, jueus i gitanos perpetrada pel rei Fernando VI el 1749.

 

Els Cants Oblidats, Premi Puig Porret 2014, s'ha presentat al Mercat | © Pere Masramon

Els Cants Oblidats, Premi Puig Porret 2014, s’ha presentat al Mercat | © Pere Masramon

 

I de les arrels també en veu Soleá Morente, que va presentar el seu primer treball en solitari, Tendrà que haber un camino. Marcat per part de la crítica de l’Estat com una de les novetats a tenir present després del seu treball Los Evangelistas, la jove cantant sembla que marca una línia clara des d’on partir: el flamenc que ha viscut a casa. Al mateix temps, es diferencia aproximant-se tant al pop-rock més comercial com a les atmosferes lluminoses i carregades d’allò que en diuen indie. Amb músics de Los Evangelistas i amb Lagartija Nick al costat, amb cançons fetes per LaBienQuerida o la tutela de Los Planeta, Soleá Morente sembla que va sobrada d’intencions.

El parèntesi per sopar ens va dur fins a una de les novetats del Mercat d’enguany, l’espai de FoodTrucks situat al costat de les dues carpes. Hamburguesa i cervesa van omplir-nos la panxa per escoltar l’elegància de Moh! Kouyate. Acompanyat d’una sòlida banda, també juga amb les arrels sonores de la seva terra i amb la seva ascendència griot. Veu de matisos pronunciats i ràpid en els solos de guitarra, el guineà va desplegar una fusió d’afrobeat, blues i funky fent ballar a gran part del públic mentre encadenava cançó rere cançó en una notable i exigent execució.

 

El Niño de Elche | © Pere Masramon

El Niño de Elche | © Pere Masramon

 

Just després a la Carpa Negra, el magnetisme d’El Niño de Elche prenia l’escenari per deixar bocabadats a mig personal -just els que no l’havíem vist mai en directe-. La seva és una proposta que també parteix del món de la cobla i del flamenc, però que es desplaça fins a l’electrònica més soft i experimental, el kraut rock i les penjades de la new wave. Un còctel difícil d’etiquetar, fet amb cura però mostrat amb desvergonyiment i acompanyat de la guitarra juganera d’un sublim Raul Cantizano i els sintetitzadors i baix de Dario del Moral. Per si no n’hi hagués prou, es va mostrar tant irreverent com compromès en la part lírica en cançons com “El Comunista”, “Que Os Follen” o “Canción De Corro De Niño Palestino”- on adapta a poetes com Antonio Orihuela. Excentricitat ben portada i taules a l’escenari per seduir un públic que segur, en va sortir ben ple.

Com ja és costum, la nit la vam tancar entre el Sugar i l’Hoteler mentre La Pegatina acaba el concert tirant confeti i fent-se un selfie-massiu en el que havia semblat ser una festa multitudinària a l’escenari del Sucre.

Muntanya russa

A l’hora del cafè de dissabte, vam saber que La Buixarda, l’ateneu popular de Vic, estava d’aniversari i havia ofert un dinar popular a més de diferents propostes per tot el cap de setmana. Durant la nit, van tenir lloc actuacions musicals a dins l’ateneu i ben a prop, l’ska i el rock van prendre l’escenari del Muralla, un altre festival que va néixer fora del Mercat.

La tarda la vam iniciar a l’Hoteler on Ferran Palau va fer-se seu el temps i va oferir moments més enèrgics dels habituals sense deixar l’ambient d’exili interior que tant investiga. Més tard, El Petit de Cal Eril més progressiu que mai, va congregar a adolescents que ja bevien cervesa i a mares que ballaven amb els seus fills en una postal ben curiosa del que diuen que podria ser l’últim Hoteler de la història.

Abans d’anar cap al Mercat, vam aturar-nos davant la burra que fa possible el Sugar Il·legal Fest i vam compartir impressions amb un cronista que es trobava fent l’impossible: descobrir els perquès d’un festival tant ingovernable com mític de l’escena underground catalana. El Sugar és especial per alguna cosa i després de 16 anys, malgrat la reticència dels organitzadors a sortir a cap crònica, és de justícia que un amant de la música i de l’antropologia en pugui escriure alguna cosa a un mitjà com la Directa. Estarem atents a la crònica, oi?

 

Bikimel ha presentat nou disc a l'Atlàntida de Vic, en el marc del Mercat de Música Viva

Bikimel ha presentat nou disc a l’Atlàntida de Vic, en el marc del Mercat de Música Viva

 

A l’Atlàntida, Bikimel, que es reivindica com a cantautora, s’havia vestit de llarg i amb talons alts per presentar el seu nou treball Morir d’un llamp, que per alguns ha de suposar el seu esclat artístic. El cert és que el concert va deixar un regust estrany. La seva és una veu d’inconfusible presència i matís, però en l’estrena va sonar deslluïda. La banda, amb músics de tallatge contrastat, va anar amunt i avall entre el folk i el country d’aires naturalistes en un concert que va agradar al públic però on es va a trobar a faltar el rodatge. A les carpes la nit ja havia començat quan els ’77 mostraven com el temps no passa per alguns. Exercici de revival absolut el dels barcelonins, que van mostrar-se contundents amb un hard-rock al més pur estil d’AC/DC, solos embogits de guitarra inclosos.

Una escapada a la Jazz Cava va servir per descobrir el nou disc de Pistola, A punt i a part, de factura folk i aires menorquins, la seva és una proposta que agradarà als amants de la cançó d’autor. I tornàvem a les carpes on els Egon Soda, d’ànima crooner i continent pop, desplegaven una lluminositat rítmica d’execució precisa que potenciava la veu trencada de Ricky Falkner mentre llençava dards com “Recuperación”.

Ja érem dins quan ens van fer anar al bar. I és que a vegades, els músics són com són. Sense haver fet proves de so, els referents de l’antifolk Michelle Shocked i Lach, es prenien el seu temps en saber que havien fet un sold out a la Jazz Cava. Després dels nervis, el públic va fer encara més petita la sala de concerts de Vic quan Lach sense gaire més preàmbul que la presentació de Shocked, va començar el concert sense manies. És difícil entendre què és l’antifolk, però amb Lach la cosa sembla més fàcil. Cançons sobre zombies que el volien matar i assassinats diversos, ironia entre cançons, poesia dita…però sobretot, una guitarra que s’ha de tocar tan ràpid com es pot perquè els acords típics del folk americà sonin desplaçats. Prop de 30 minuts van servir al cantant per desplegar un saber fer tant magnètic com fresc i desenfadat.

Diuen d’ella que va facturar grans discos però el cert és que des del 2009 que no publica cap referència. Obsessiva anti-Google i activista contra els mòbils de darrera generació (va dir al públic que no volia veure ningú mirant el telefon), a Michelle Shocked se la va veure en plena forma. Des d’un folk més clàssic però amb tics salvatges, la cantautora va cantar als indignats del 99% i l’#OccupyWallStreet. Abans de cantar una cançó per lligar a un bar en castellà, va recordar que l’havia aprés feia temps amb una professora drogoaddicta i amb la Lonley Planet i no es va estar d’apuntar que “es mas difícil speak the catalonian” mentre intentava dir el “Governem-nos” que la CUP fa servir com a lema pel 27S. Al final, amb el públic a la butxaca es va atrevir amb una cançó a capella que va dedicar a tots els cors trencats com ella.

El retard d’aquest concert va fer impossible anar a veure un dels últims fenòmens de la música en castellà, els PXXR GVNG, però segons el que em va dir un altre cronista, tampoc ens vam perdre res de bo. Com de costum, i enguany amb certa nostàlgia permanent, acabàvem la nit al Sugar on els TCN entonaven l’himne dels Surfin Sirles “Pubilla de cuixa forta”.