Disintegration, 30 anys

5.07.2019

1989 va ser un any important per la música rock almenys per tres raons: Bob Dylan va publicar Oh Mercy, produït per Daniel Lanois, que amb permís d’Infidels (1983) va permetre al músic tancar amb brillantor un dècada bastant fluixa i, retrospectivament, significava l’inici d’una sèrie de discs i gires importants (Good As I Been to You, World Gone Wrong, Time Out of Mind…) que van conformar l’enèssima reinvenció del creador. Lou Reed va presentar New York, un dels millors àlbums de la seva discografia, que també trencava amb una dècada força irrellevant per a l’autor, el col·locava – per la densitat i crítica social dels seus textos – dintre de la intel·lectualitat novaiorquina i estrenava el que avui es considera una trilogia d’obres mestres encadenades (New York, Songs for Drella, biografia musicada d’Andy Warhol coescrita amb John Cale, i Magic and Loss, sobre el dolor, el càncer i la mort d’éssers estimats). Cadascun d’aquests tres discs mereixerien una ànalisi particular a fons. I finalment, el 2 de maig de 1989, The Cure va publicar la seva obra mestra, Disintegration, un disc que exhala vapors de tons porpres, grisos, negres i blaus per a descriure el drama existencial d’un home que ha traspassat el llindar que separa la joventut de l’edat adulta.

Imatge de la portada del disc Desintegration, de The Cure.

Visió poètica de la fatalitat i del destí,  Disintegration descriu amb l’atmosfera d’uns teclats monumentals (Roger O’Donnell), guitarres que evoquen profunditat, línies de baixos molt definides (Simon Gallup) i una bateria de compassos circulars impecables (Boris Williams), la desesperació vital i la manca de paraules en un romanticisme que a voltes aconsegueix dimensions còsmiques – If only I’d thought of the right words (“Pictures of You”), Never quite managed the words to explain to you (“Untitled”). Tot en aquest disc és immens, intens i enorme. Fins i tot, peces com “Lovesong” i “Lullaby”, que musicalment representen un contrapunt lleuger, reforcen el quadre general de sofriment infinit per la injustícia que en cada cançó el narrador percep en la passió que s’esmuny, la història que es perd i el temps que fuig.

Aquesta intensitat que travessa tota l’obra de The Cure, i que amb grans contrastos d’alegria i de pena, joia i dolor, ha definit la personalitat pública de Robert Smith, s’adequa a la sensibilitat adolescent i és part de l’èxit perllongat d’aquest grup, nascut a finals dels anys 70 a la petita ciutat de Crawley, al sud de Londres. És la mateixa sensibilitat que en filosofia trobem en un Nietzsche, en la novel·la trobem en un Dostoievski i en la poesia en un Baudelaire. S’acostuma a dir que l’adolescència és una malaltia que es cura amb el temps. Si bé per alguns això suposarà, afortunadament, haver aconseguit prendre’s les coses amb més equilibri i serenitat, altres, en adoptar un punt de vista merament pragmàtic, hauran reduït l’existència a una absurda successió de fets i crema d’etapes, cecs davant la transcendència i el lirisme que cada moment els pugui estar brindant. Ofeguen així el nen, l’adolescent i el jove que habita en cada adult. No es tracta, doncs, de quedar atrapat en cap passat, si no de saber reconèixer i conservar tot allò que traspassa els nostres dies.

Per a commemorar els 30 anys de la publicació de Disintegration, The Cure va oferir a finals del passat mes de maig una sèrie de 5 concerts a la Sydney Opera House, el darrer dels quals, dia 30, va ser retransmès en directe a tot el món a través de la seva pàgina a Facebook. El concert, que ha quedat enregistrat aquí, va tenir una introducció, un nus (la completa interpretació del disc) i un desenllaç. En la introducció, el grup va tocar fins a set cares B de tots els senzills extrets de l’àlbum principal i en el desenllaç dues peces instrumentals que no hi havien quedat incloses més “Three Imaginary Boys”, títol homònim del seu primer disc del 1979. I és que en cada concert dels Cure – tots de llarga durada – es pot esperar que toquin qualsevol cosa del seu catàleg, quelcom que sempre els ha fet únics. Com pocs, aquest és un grup que ha mantingut un tracte exquisit amb el seu públic, fent reedicions molt enrquides dels seus discs més emblemàtics i interpretant en els seus concerts no allò que l’artista imagina que la gent espera, sinó oferint allò que els assistents ni s’imaginaven que algun dia arribarien a escoltar en directe, aconseguint d’aquesta manera ser fidel a si mateix, l’artista, i a als altres, el públic. Impressiona que Robert Smith canti amb la mateixa veu de fa 40 anys. Impressiona el joc de llums desplegat en tot el concert. Impressiona el sentit de l’art i de l’harmonia que obre, desenvolupa i tanca un espectacle que pocs supervivents del rock encara estan en condicions d’oferir. The Cure en directe és una experiència estètica de primer ordre.

Robert Smith i The Cure han configurat una de les obres més serioses i més coherents de la història de la música rock. Disintegration pot ser fàcilment considerat el millor disc de la dècada dels 80. No n’hi ha cap altre que destil·li el pathos – tendresa, melanconia, compassió, empatia – que aquesta col·lecció de quadres romàntics decadents traspua en cadascuna de les seves notes.  El meu respecte per The Cure és infinit.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Meravellós article Alfons. Només un apunt, les tres cançons dels bisos (a més a més de Three Imaginary Boys) no són instrumentals. Una, efectivament, és de la sessions del Disintegration (Pirate Ships) i l’altre és Burn de la Banda Sonora de The Crow (1994).

    I un record per l’epígraf que hi havia al llibret del disc: “This music has been mixed to be played loud, so turn it up”.

    • Gràcies, Sergi. Sí, tens tota la raó sobre el que comentes sobre les tres cançons dels bisos. Eperava que algú se n’adonés, o sigui que gràcies de nou per llegir. He barrejat vídeos i lectures que he fet darrerament i me n’hauria d’haver assegurat abans d’enviar el text per a publicació, però en fi, aquestes coses passen quan s’escriu. Salutacions.