Dinamarca

Dinamarca està de moda. Dinamarca és posada a tot arreu com a estat exemplar, un bon estat amb un excel·lent estat del benestar. Està en tots els rànquings internacionals de països on hi ha millor qualitat de vida. El país funciona: un bon sistema educatiu i una millor seguretat social, un sistema de transports públics que va bé, uns hospitals que també, una societat avançada en el respecte al medi ambient, un país bonic que rep turisme, una política ordenada i una economia sanejada… fins i tot alguns dels millors restaurants del món són allí.

I l’abanderat de la moda Dinamarca ha estat el cèlebre intel·lectual i acadèmic nord-americà Francis Fukuyama, aquell intrèpid (i podríem dir “fracassat”) pare de la teoria erosionada del “final de la història”. Amb el seu llibre Ordre polític i decadència política, que va sortir a finals de l’any passat es plantejava Dinamarca com a model a seguir. Buscava com els estats poden arribar a aconseguir ser com la nació nòrdica. Fukuyama explica com Dinamarca, amb el seu sistema polític vigent, és un estat modern amb una democràcia liberal avançada, complementada amb un estat del benestar que funciona. Observa que l’estructura de l’Estat funciona perquè tot el seu organisme funcionarial és competent, conscienciós democràticament i neutre. No cal dir que a tot això també s’hi arriba amb una ensenyament de qualitat.

Paral·lelament a l’obra de Fukuyama, l’any passat també sortia al Regne Unit el llibre Política de David Runciman, professor de la Universitat de Cambridge: un llibre breu i lleuger que es pot acabar resumint amb un “malgrat tot, la política és la solució”. I ho exemplifica amb països destrossats, com Síria, i amb Dinamarca com a país òptim de referència. Tan ell com Fukuyama, cal dir-ho, intenten allunyar-se de determinismes geogràfics, però la realitat és la que és.

Runciman no s’està de dir que a Dinamarca fins i tot s’hi fa una fantàstica televisió, citant, és clar, la sèrie Borgen, el serial danès que ha mostrat al món com és la política actual del vell regne escandinau. Naturalment una visió televisiva, amb dosis interessants de la vessant fosca de la política, però també amb una certa candidesa, que la fa menys cruenta que la molt famosa House of cards de Kevin Spacey. I com és la política de Dinamarca perquè tot vagi tan bé en aquest país? I com la reflecteix la sèrie? Doncs la política a Dinamarca, tot i ser un país petit, és clarament multipartidista, amb dos principals partits, el centre-esquerra socialdemòcrata i el centre-dreta liberal, a partir d’aquí, i ja durant el període electoral, tots els altres partits petits queden directament posicionats a un bloc: el dret o l’esquerre i venç les eleccions el bloc que aconsegueixi més representació, per tal de poder garantir un govern. La història narrada a Borgen, però, vol ser una mica una variació del que realment acaba passant a Dinamarca i acaba governant la nació Birgitte Nyborg, una primera ministra centrista, equidistant de la dreta i l’esquerra, que intenta fer un govern de canvi amb l’esquerra, però des de la moderació.

Les comparacions que s’han fet de la realitat danesa amb la sèrie són moltes: fins ara Dinamarca també ha tingut una primera ministra dona, Helle Thorning-Schmidt, de centre-esquerra, de classe benestant, inclús que acaba convocant eleccions abans d’hora…

I això és el que va passar la setmana passada a la nació escandinava, i amb un tomb al guió proposat per Fukuyama. Els danesos van anar a votar i la primera força sortida de les urnes van ser els socialdemòcrates de la primera ministra sortint, sí, però ai làs, la segona força van ser els radicals anti-europa i anti-immigració… El principal partit de centre-dreta quedava com a tercera força i en realitat obtindrà el poder gràcies a que el pes electoral del bloc de dretes ha estat major. Els blocs partidistes poden ajudar, però també poden “bloquejar”. En la sèrie no passa exactament el mateix, però hi ha similituds… em continc per evitar spoilers i tot convidant al lector a mirar la sèrie.

La formació radical ja va ser primera a les eleccions europees de l’any passat i tot i que no governaran directament, sí que seran els condicionants de la línia política del nou executiu en immigració i en assumptes europeus: exigint més restriccions als estrangers i possiblement fent un referèndum al país preguntant per continuar o no dins de la Unió Europea, com al Regne Unit. Poca broma.

S’ho esperava això senyor Fukuyama!? Aquest és el model? Posar models d’exemplaritat (com bé ho diu Ruciman) quan tot depèn de la política…

També l’equip de Borgen va deixar la sèrie per tancada, però la realitat danesa els donaria molt de si, això sí, havent de deixar de ser tan bonistes, perquè la realitat pot demostrar ser ben bé una altra, i, tot i les moltes excel·lències del país, a Dinamarca no tot és d’or i, com ja avançava el turmentat Hamlet, tot i l’aparença, alguna cosa hi fa pudor de podrit. Ningú és perfecte: Dinamarca tampoc.