Vicenç Pagès. Dies de frontera, una novel·la millor.

18.04.2014

L’escriptor Vicenç Pagès, Premi Sant Jordi amb la novel·la amb Dies de frontera, ha guanyat el premi Nacional. El Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) va eliminar l’any passat les categories dels Premis Nacionals de Cultura i va reduir de quinze a deu els premiats. La categoria la dóna la naturalesa del guardonat, i aquest any n’hi ha que pertanyen a àmbits com la música, les arts escèniques, la literatura, l’art, la ciència i la promoció del coneixement lliure en català. Segons el CoNCA, l’objectiu dels premis, que aquest any no han valorat el cinema ni el còmic, és “distingir la innovació, la continuïtat i l’excel·lència”. Cada un dels deu premis està dotat amb 15.000 euros, i l’acte de lliurament oficial se celebrarà el 2 de juny. Esteve Miralles ha llegit Dies de frontera i en parla a Núvol.

Vicenç Pagès | © Laia Serch

 

Dies de frontera: una novel·la millor

Vicenç Pagès Jordà (1963) acaba de publicar Dies de frontera (Proa, 2014). És una novel·la de destil·lació, aposto. I ho és en dos sentits complementaris. D’una banda, perquè la llegim com si beguéssim un licor sense barrejar: no vol dir que no contingui moltes coses (processos químics, vegetals premsats i escaldats, líquids i sòlids i esperits), però ja les conté en una olor unificada, un sabor definit i un color transparent. La novel·la ja és, i no se n’escapa ni s’esforça a reivindicar els components previs, tan sols una novel·la.

I, d’una altra banda, Dies de frontera també és un destil·lat, perquè és, al meu entendre, l’essencialització d’una poètica, o si ho preferiu, d’una narratologia personal. M’explico: des d’El món d’Horaci (1995), Pagès ha escrit i reescrit la mateixa (mena de) novel·la. Que quedi clar: ho dic com un elogi. Demostra convicció, i demostra sentit de projecte, i autoconeixement. Consciència narradora; saviesa. I ambició de superació. En cada nou intent (com amb La felicitat no és completa, 2003), la poètica novel·lística ha madurat –l’autor ha crescut– i la nova novel·la ha aconseguit una adequació més ben resolta entre propòsits i consecucions.

En aquest camí de noves recompenses per als seus lectors, Els jugadors de whist (2009) va ser una festa de recursos exhibits amb talent, risc i encerts lluminosos. Amb voluntat simfònica, diria. Ara, però, Dies de frontera, sàviament, és una destil·lació de part d’aquell repertori per portar els traços mestres d’un estil narratiu, fins a la depuració virtuosa, per a un format d’orquestra de cambra. Menys recursos exhibits, i menys profusament, sens dubte, però res que disminueixi la qualitat final de l’obra. Al contrari.

¿En què consisteix la narratologia autoral de Pagès Jordà? N’esbossaré set idees.

El primer axioma exploratori podria dir: una novel·la és la història d’un personatge (o dos que en fan un), i un personatge és una biografia i, sí, la biografia d’algú és la gent amb qui viu o ha viscut. A Dies de frontera, diria, per primer cop, la perspectiva predominant és la d’una dona (la Teresa). Filla de vídua jove; de pare empordanès i mare aragonesa; sense estudis superiors; amb inquietuds difuses, i que va a treballar amb tren. A Els jugadors de whist, Pagès ja contraposava una mirada femenina (la de la Halley, cometa que té una cua allargada) per fer evident la masculina, però aquí la Teresa és el centre d’un sistema solar interpersonal, i no un estel escàpol.

El segon axioma podria dir: una novel·la ha de saber ser la història d’uns personatges aparentment irrellevants (en termes periodístics o de notorietat pública) que l’autor ha de saber llegir. El narrador, entremig, ha de fer l’esforç de no caure en la temptació d’una èpica de telefilm, ni en l’arrogància paternalista d’una mirada per damunt de l’espatlla. El narrador no parla des de cap autollegenda (ni la tolera en els personatges); tan sols deixa entendre que parla de gent que se li assembla. Sense trencar els jocs de la ficció, això provoca un efecte líric: sembla que aquesta veu inhumana que ens parla explica (dels altres) les coses que sap d’ella mateixa, i sembla que, amb aquesta carambola, els lectors topen també amb contrafigures plausibles (potser parcials, però precises) d’ells mateixos. Aquests personatges, explicats per aquest narrador que ens els aproxima, fan venir fred. Però el fred, sobretot, li posa cada lector; el narrador assaja sobretot una temperatura ambient. Per exemple: a les visites als sogres de la parella protagonista (la Teresa i en Pau).

Me la jugo amb un tercer axioma: vivim en un món prou incomprensible (connexament), i val la pena que una novel·la faci l’esforç d’intentar comprendre; de ser contemporània. El fracàs està assegurat. Però l’intent és la constància, per al novel·lista, de no haver-se rendit. ¿Claus de l’acció d’intentar comprendre? Una: cal tenir la finesa de no passar per alt el passat viscut que precedeix i que és contingut en cada present narrat (aquí, un estiu de 2013). Dues: cal recordar que hi ha un passat que recordem o que podem intentar revisitar, i que conté traces connectables que cal connectar, o almenys aventurar-se a fer-ho. I tres: cal observar el que tenim davant i fer l’esforç de veure-ho i, honestament, donar paraules adequades a cada cosa. ¿Exemples de cada clau d’acció?: el passat ocult, i innecessari narrativament, de la substituta d’anglès (capítol magnífic!); les pel·lícules dels seixanta-setanta, empaitades com a gens identitaris; els apunts al natural, tenaços, dels carrers dels Límits.

El quart axioma seria de to: una novel·la ha de narrar com un funàmbul que avança, braços estesos, amb una safata plena a cada mà. En una: hi porta un munt de prevencions de distanciament gairebé cinematogràfic, prevencions reforçades per una tendència a vorejar el sarcasme. En l’altra: hi porta pietat, potser compassió, però sense empatia. Dies de frontera es llegeix sentint al clatell un alè que recorda, inevitablement, els còmics de Daniel Clowes. Per exemple: les escenes de l’institut on en Pau malda, en va, per ser un interí solvent, enmig de companyes que coneixem com a Pili i Mili, o de l’alumne díscol amb qui fa parella a la botifarra; també les converses, i la relació mateixa, de la Teresa i la Vero.

El cinquè axioma seria més evident, penso: la novel·la ha de confiar en una arquitectura narrativa de línies simples, una arquitectura comprensible i fiable, però alhora l’ha de desafiar amb tàctiques d’alteració constant dels passos previsibles (que s’han de complir i no complir; en una entrevista recent, Pagès en deia “explorar sense fatigar”, em sembla). Cal ser sòlid de traç, però cal dur el carro pel pedregar desnarrativitzador sempre que calgui deixar clar que la satisfacció argumental –necessària– no és el què de la novel·la; ni de broma. Exemple remarcable: les recapitulacions disfuncionals i reivindicadores, a Dies de frontera, dels personatges secundaris.

 

Vicenç Pagès | © Laia Serch

 

El sisè axioma seria temàtic: la novel·la parla de la vida humana, i el tema 1 de la vida humana és l’error, aka el fracàs. L’heroi és qui l’enfronta i se’l diu. L’heroi (o l’heroïna aquí) és qui fa passes avall, o endavant (que és el mateix), per poder haver-se dit la veritat, haver-la entès i haver reconegut, finalment, que el tema 2 de la vida no és “tenir raó”: sinó continuar vivint amb un equipatge fet de fracassos i d’errors, propis i aliens. Moment gloriós de Dies de frontera, és clar: el passeig (o via crucis) pedestre entre la Jonquera i Figueres. ¿Descens a l’infern? No: l’infern, certament, és un ascens. Totes les novel·les, sembla que ens digui Pagès, són epifanies.

I setè axioma: una novel·la és llenguatge, i el llenguatge mereix ser controlat amb lleugeresa i vigor, i mereix tenir un paper amb visibilitat. Ja sigui per armar personatges, o per ser personatge. L’exemple, en aquest llibre: la paraula “tampis” com a secundari.

Vet aquí. Les històries de frontera em trasbalsen; em porten d’un lloc a un altre (de mi mateix, sobretot) sense opció, ni il·lusió, de terceres vies: no es pot viure damunt la ratlla.

Les meves històries de frontera preferides, totes dues, són de 1958: Touch of Evil (Sed de mal) d’Orson Welles, que encara no he gosat tornar-la a veure des de l’última vegada, perquè el món em fa massa por quan la miro, i La Loi, c’est la Loi (amb Fernandel i Totò), que em fa riure com un ximple i que explica, fins al deliri, l’absurditat (és a dir, la necessitat perversa) de les línies de separació. Vull dir: la necessitat tranquil·litzadora de fer veure que les fronteres, elles sí, deuen saber per què existeixen.

Acabo. Després d’Els jugadors de whist, Pagès ha fet amb Dies de frontera l’únic que, modestament, ha demostrat saber fer en tots aquests anys: escriure, un cop més, una novel·la millor (encara més trasbalsadora) que l’anterior.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. Crec que aquesta crítica és pur bla bla bla, buidor disfressada d’ intel·lectualitat, una masturbació per fer que continuï plovent sobre mullat pel que fa a elogiar acríticament (en la crítica!) els nous gurus acceptats per la colla pessigolla i a fer de claca papanates vers els nous intocables de la tribu, a qui es fa la rosca perquè a qui la fa se’l consideri també ben vist i de la colla. Dit això, dues consideracions: afortunadament l’ última novel·la d’en Pagès, efectivament, funciona, no tinc ni idea per què, però funciona. Com he apuntat, però, no crec que per les “raons” exposades per l’articulista, unes raons que, atesa la seva gratuïtat, dubto que en Pagès li hagin passat remotament pel cap a l’hora de plantejar o d’analitzar la seva pròpia novel·la, una novel·la, que, per cert, uns quatre mesos abans que se li atorgués el Sant Jordi, un ocellet del gremi ja em va mig piular que guanyaria el premi. Atesa la qualitat de Dies de frontera, em sembla un bon premi Sant Jordi, ben merescut. Però no és d’això del que parlo, oi?

  2. Bé, sembla que tant l’articulista com el comentarista enfadós coincideixen en la qualitat de la novel·la. Aviam si al final serà bona i tot.

  3. Desconec les bambalines literàries i els seus obscurs projectes. Com a lectora de tota l’obra completa us haig de dir que la qualitat triomfa, amb padrins o sense.

  4. El problema dels premis literaris és que entenem malament el terme. És efectivament un premi, en el sentit de concessió, però no té cap element de concurs (d’atzar, de competència oberta). La novel·la és però molt bona.

  5. La crítica també està molt bé. El comentari de les 9:47 és una exhibició horrible de vulgaritat, grolleria i analfabetisme funcional. Aquest Ernest ha de ser molt petit i desgraciat per a fer el ridícul d’aquesta manera. ¡Quina pena de fill! Ernest: calla i amaga’t en algun racó fosc.

  6. Coi, aqui fa por discrepar! Dius que no t’agrada una obra i de seguida et salten els dòbermans!
    Vinga, mossegueu-me. Jo me l’he deixat al primer terç!

  7. Alguns lectors del Núvol (espero no ser l’únic) no som experts en literatura ni en cultura. No coneixem el món aquest d’a prop. Som gent normal, vaja, sense pretensions ni aspiracions en aquest gremi.

    I quan veiem el que passa aquí i ens adonem astorats que som un país molt petit. L’Ernest sembla que sap com funciona la cosa per dins i carrega contra l’Esteve Miralles (sense massa arguments, és cert) i de cop l’insulten sense rebatre cap dels seus punts, o potser fins i tot reforçant el concepte d’intocables de la tribu.

    Tant uns com altres sembla que s’esforcin en semblar intel.lectuals, però no hi ha debat, ni sobre la novel.la ni sobre la crítica que publica el Núvol. No hi veig arguments ni enriquiment d’idees.

    Bé, a mi ja em podeu saltar al damunt, que no sóc del vostre món. Jo només compro llibres i els llegeixo per passar-m´ho bé. I si em dieu que no hi entenc, de literatura, us diré que és veritat.

    Dit això, del Pagès Jordà només m’he llegit El Poeta i altres contes i els Jugadors de whist i tots dos llibres em van enamorar. Me n’alegro que aquesta nova novel.la rebi tants elogis. Me n’alegro pel Vicenç Pagès Jordà i, sobretot, me n’alegro per mi, que com que no visc a Catalunya me l’he feta enviar i aviat espero rebre-la.

  8. No he pogut. Li he donat 100 pàgines i ja m’he pogut fer a la idea de tot. No m’ha enganxat en absolut. M’ha semblat una novel.la fàcil d’escriure. Va posant esquitxos de vida més o menys recognoscible per gent de 40-50 i au. Personalment, m’agraden les coses més trenades.

  9. Retroenllaç: Ens fem grans | El quid és un altre