Deures d’estiu per a Pilar Rahola: Un nou Sèneca en català

La col·lecció Clàssics de Grècia i Roma de La Magrana acaba de publicar una nova traducció al català de Medea, la tragèdia de Sèneca. En aquesta nova versió, Mercè Otero Vidal ha abocat amb pulcritud els versos de l’autor estoic d’època imperial a la prosa catalana.

Ara fa una mica més d’un any, quan Pilar Rahola va tornar de vacances, va esmerçar un parell de dies a omplir articles de diari, comentaris a televisió i tertúlies de ràdio a elogiar la grandesa de la seva lectura d’estiu: un Sèneca. De tota la producció de l’autor llatí, Rahola va escollir perquè l’acompanyés en les seves hores lentes d’estiu un text delicat que reconforta l’ànima: De la brevetat de la vida. N’alabava la precisió per definir els estats d’ànim i la seva gran actualitat, a pesar d’haver estat escrit ara fa dos mil anys. En subratllava les sentències, aquestes frases que, ingenioses i agudes, amb la fiblada de la brevetat, poden il·luminar més reflexió que no pas un llarg discurs.

Ara, quan falta poc per encetar novament les vacances, Rahola té la possibilitat de reprendre la seva passió per aquest clàssic amb una peça encara més viva i més encesa del corpus senequià: Medea. Hi trobarà una protagonista femenina que domina la retòrica, que és capaç de medir-se en duel dialèctic amb l’home més poderós, que defensa amb fúria abrandada el que pensa, estima i valora. Salvant les distàncies, Rahola pot trobar una mica de si mateixa en aquesta Medea que ara arriba a les llibreries de nou anotada i traduïda.

Les paraules que brollen en llatí de la boca de Medea sonen amb una rotunditat desconeguda, funesta, irada. Ens fan parar l’atenció com si no es pogués dir res de més contundent en tot l’univers. Cada frase és un sortilegi que ens deixa petrificats. Cada vers cau sobre l’ànima com si fos un conjur. Conec bé la potència de trímetres iàmbics amb els quals la Medea de Sèneca fa els seus monòlegs en llatí perquè, no fa massa temps, un traductor i professor excepcional de la Universitat de Barcelona, l’eivissenc Jaume Juan, va entestar-se a ensenyar-nos gratuïtament als seus deixebles la força del vers en el teatre llatí. I, com no, va triar els parlaments de Medea. Encara recordo els rostres astorats d’Anna Cortadelles, de Carles Bel i d’Eloi Creus quan, amb passió desfermada, Jaume Juan llegia els mots que Sèneca posava als llavis de la princesa de la Còlquida. Ben bé semblava com si el terra s’hagués d’obrir sota els nostres peus i l’Hades ens estigués a punt d’engolir. I tot, per l’únic efecte de les paraules amb el ritme del vers.

Si llegiu amb atenció aquesta obra us adonareu que els versos de Sèneca proven de revoltar l’esperit, de fer-lo treure de polleguera i, en ells, sentim el crit d’una fera ferida, com de pantera enxampada en una trampa.

L’argument de Medea és etern. Està empeltat en una tradició que té més de vint-i-set segles, i és per això que Sèneca pot dotar de tanta força cadascun dels seus mots. La història que explica ressona encara en qualsevol guerra de família, en qualsevol disputa política. Es tracta de posar la lent d’augment sobre aquell personatge nouvingut al si de la família o de l’estat que, després d’haver contribuït amb escreix a engrandir la comunitat amb la seva saba nova, malgrat tot, no és acceptat i se’l menysté. I resulta que aquest personatge és una dona. Una dona hàbil i sàvia. En efecte, Medea (etimològicament l’Astuta) representa aquell arquetip femení que els destins de la civilització, guiats per mà viril, han provat sempre d’anorrear. Coneixedora del poder natural, sabedora de la llei suprema que diu que la Terra i els seus viaranys cíclics estan per damunt de qualsevol voluntat humana, aquesta heroïna tràgica encarna la dona que no es sotmet a res perquè és capaç de tramar i executar la pitjor venjança.

Amb ànima de bruixa, Medea recita sentències greus sense descans per conferir-se valor a si mateixa: “La Fortuna tem els forts i oprimeix els covards”, li engega a la Dida. O, quan està encarant-se amb Creont, li deixa anar: “Mai no duren per sempre els regnes dels injustos”. És com si aquesta femme fatale dominés les paraules com la dosi dels seus verins i la mesura de les seves herbes letals. Perquè ja des de les versions més antigues d’aquest mite, la d’Hesíode i la d’Eurípides, Medea pertany al llinatge dels déus i dels éssers mitològics més obscurs. El Caos, els déus de la mort, Hècate i la llacuna Estígia l’emparen quan s’enfronta amb el poder tirànic.

Ara bé, tot i pertànyer a l’estirp de Prometeu, Medea sembla haver oblidat aquella màxima del tità que continua latent en el seu càstig exemplar. Prometeu recorda sempre als homes que no vencerem els abusos de poder per la força, sinó sempre amb l’enginy. Al final de l’obra, Medea desoeix aquesta llei universal i, arrabassat el seu esperit per la set de venjança, arrassa amb violència tot el que se li posa al davant.

L’encarregada de la nova traducció al català de la peça teatral, Mercè Otero Vidal, ha triat un model de llengua excel·lent, que no es fa notar, que no és gens afectat, sinó que aposta per la nitidesa. I és un encert que aquesta proposta cristal·lina en el llenguatge aconsegueixi alhora transmetre el to elevat i solemne que impera en tot el text original. Durant molts anys catedràtica de llatí a l’Institut Santa Eulàlia, Mercè Otero Vidal, ha dedicat bona part de la seva trajectòria a estudiar i traduir autores de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana, com Christine de Pizan o Marie de Gournay. La seva sensibilitat per escoltar les veus femenines garantia que la seva versió al català fos atenta. I així és. A més, ens proporciona una bona introducció a propòsit de la vida i l’obra de Sèneca, així com també un esboç clar i precís de la tragèdia que tenim a les mans.

En fi, un cop més es demostra que la traducció de textos clàssics al català continua mantenint el seu vigor. En aquest cas, la traducció de Medea de Sèneca a la llengua catalana no desmereix gens la d’Antonio Ramírez de Verger i Miryam Librán Moreno que Alianza tot just acaba de publicar en castellà. Aquesta traducció coincideix amb un excepcional estudi monogràfic de Pierre Grimal sobre Sèneca que Gredos acaba de treure traduït a les llibreries. És una llàstima que literatura especialitzada com aquesta, d’alta volada, amb noms internacionalment reconeguts com Pierre Grimal no pugui trobar-se també en català.

Però en qualsevol cas, cal felicitar-se per aquesta nova traducció de la Medea de Sèneca al català, que de ben segur, serà una bona lectura d’estiu per Pilar Rahola o per qui ho vulgui. Com la majoria de les tragèdies clàssiques, Medea ens posa al davant un mirall i ens ensenya les conseqüències funestes de la venjança. Tot un motiu de reflexió per unes vacances estivals.