Després de veure ‘Fedra’

25.06.2019

Què vol veure el públic? Per què va al teatre? Què és el que busca en una obra? Sovint és difícil d’esbrinar-ho i, malauradament, arribar a segons quina conclusió poc atractiva fa agafar esgarrifances. Aquests darrers dies, el Teatre Goya ha tornat a programar Fedra durant dues úniques setmanes després de l’èxit que aquesta obra va obtenir el gener passat al Romea. Era un valor segur per acabar de remuntar una temporada amb algun error de programació. I no s’equivocaven.

Lolita Flores ha protagonitzat una versió de ‘Fedra’ al Teatre Goya.

Potser és per tenir a Lolita com a actriu protagonista, o simplement els assistents tenen ganes d’endinsar-se dins de la mitologia grega, però la platea del Goya feia goig de veure amb pràcticament totes les localitats ocupades, un fet que ha costat de veure en algunes de les obres anteriors d’aquesta sala. I això et fa preguntar quin és el factor que constitueix el reclam per fer mobilitzar als assistents. I clar, és evident que Emma Vilarasau, Clara Segura, Núria Espert o l’enyorada Anna Lizaran ja esdevenen una garantia de públic assegurat. Tanmateix, en molts casos, aquestes intèrprets que participen com a caps de cartell, talment com si fos un concert, no s’ho han guanyat a base d’una participació massiva als mitjans de comunicació, sinó més aviat gràcies a una trajectòria inqüestionable. I després els mitjans hi ajuden, i tant.

Tanmateix, està en mans de cada persona les raons per anar a veure una obra determinada. Perquè hi figura el fenomen de masses del moment? Perquè la trama de la proposta en la qual participa li interessa prou? Els dubtes hi són, però en el cas de Fedra la situació es fa més evident i es decanta cap al primer supòsit. És indubtable que la rellevància de Lolita ve donada per un component mediàtic que resulta indestriable de la seva figura. Al públic, per sobre de tot, li feia gràcia veure a Lolita i, segurament, no haurien anat a veure l’obra si no hi aparegués ella. Sembla que el de menys és la història que s’hi explica. Com també passa alguna vegada en determinades obres de les actrius catalanes abans mencionades, tot gira al voltant de Lolita en aquesta proposta personalista des de tots els punts de vista.

Luis Luque dirigeix aquesta peça que es va estrenar al Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida en l’edició de l’any passat, a partir d’un text de Paco Bezerra basat en el mite clàssic. En aquesta adaptació, s’ha prioritzat mostrar una Fedra més visceral des de la perspectiva emocional i amorosa. Més enllà del càstig dels Déus, aquí no gaire mostrat, s’ha optat per retratar l’amor i les passions que sent ella cap al seu fillastre. El text, amb un llenguatge gens rocambolesc i totalment planer que permet arribar a tothom, és executat en un escenari auster però efectiu, obra de Mónica Boromello, que ha volgut dotar-lo amb encert d’un aspecte figuratiu.

La resta de l’elenc —Juan Fernández, Críspulo Cabezas, Michel Tejerina i Tina Sáinz— acompanyen a Lolita amb més o menys solvència, però alguns sembla que es limitin a recitar un text sense cap interpretació i altres estan passats de rosca emprant un to més enèrgic del que correspondria. Sembla que el seu treball hagi de brillar menys perquè ho pugui fer el de l’artista principal, que lluny d’excel·lir així almenys queda més lluïda. En definitiva, no és una proposta del tot satisfactòria, ni molt menys per posar-se dempeus bona part de la platea en el moment dels aplaudiments. Però la gent va anar a veure la Lolita, i la Lolita hi va ser.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Crec que aquest noi no cobra el suficient. A diferència d’altres crítics elitistes d’aquest mateix mitjà que per entendre el que et diuen has de tenir un diccionari al costat i t’has de llegir els textos fins a tres cops, el David Bueno sempre t’exposa les idees de forma directa.
    La reflexió que fa en aquesta crítica crec que l’hauria de llegir tothom!