Descobrir Camus al lavabo amb tretze anys

5.07.2018

La pel·lícula comença amb un enterrament i s’acaba amb una escena repetida. Es diu Jean-François i el sentit de la vida i està protagonitzada per un adolescent que descobreix l’existencialisme. Que el començament i el final evoquin, respectivament, L’estrany i El mite de Sísif, no és casual. Només podem dir, conseqüentment i elogiosa, que és tan absurd com el sentit de la vida espiat des del prisma filosòfic d’Albert Camus. Vet aquí el que ha fet el director Portabella, en Sergi, no en Pere, amb aquesta òpera prima en què els silencis i la música es tornen tan importants com grotescos els diàlegs. Aquesta setmana arriba a les nostres pantalles.

En Jean-François llegint El mite de Sísif al lavabo de l’escola

La descoberta de l’absurd durant l’adolescència és una de les revelacions més enjogassades de la segona dècada de la vida, quan la majoria dels mortals es poden fer temeràriament existencialistes entre la perplexitat i la fascinació que els suscita la transcendència –o la seva absència. Sort n’hi ha del contrapunt rampellut del desig, que també despunta nerviüdament en aquesta etapa, per poder empènyer la roca fins al cim de la muntanya de la perpètua consciència de la incomprensió (borratxera inclosa). Després, com sempre, ja vindrà La caiguda i alguna cosa semblant a l’etern retorn.

Jean-François i el sentit de la vida és un llargmetratge d’atmosfera lànguida deliberadament accentuada gràcies a la reincidència de grans plans generals, estàtics i silents, en els quals el magnetisme icònic del paisatge esdevé un dels fils conductors del relat. No és estrany que el film de Portabella s’endugués el premi a les millors localitzacions exteriors de l’onzena edició del Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada (FIC-CAT). L’altre fil conductor és la música, contrast del bucolisme escenogràfic amb una tonalitat que exagera el dramatisme de les escenes fins a l’extrem del patetisme (molt ben aconseguit). La seva combinació amb els somnis i els diàlegs absurds propis de Vladimir i Estragon o de Fando i Lis fan que la pel·lícula sigui entretinguda malgrat que pràcticament no tingui acció.

El protagonista de la història, en Francesc (Max Megías), és un jove de tretze anys desmanyotat, reservat i meticulós, decididament tossut quan fa falta. Tant per l’uniforme que porta com per una determinada ambientació barcelonina, hom l’imagina perfectament en una escola privada de Sarrià, on pateix bullying mentre recorda al company més carallot de la classe que el seu cognom és Rubió, amb accent a la o, i no pas Rubio. Un dia, tancat al lavabo per evitar que el carallot l’atonyini, descobreix un llibre d’un tal Albert Camus, El mite de Sísif, i de cop i volta, en la impersonalitat lletosa d’un lavabo d’escola privada, es troba cara a cara amb la metafísica, que el colpeja com una ràfega de vent reveladora (els lavabos són decisius en el cine: en Michael Corleone hi troba una pistola, la Wendy s’hi amaga d’en Jack Torrance i la Marion Crane s’hi dutxa pertorbadorament). Resulta que el problema filosòfic veritablement seriós és el suïcidi. En Francesc discreparà de Camus, però s’hi obsessionarà com un argentí estàndard mirant un partit de futbol. Per això es canviarà el nom i es farà dir Jean-François, s’aixecarà el coll de l’abric amb una certa suficiència i se n’anirà de casa amb l’objectiu d’arribar a París i conèixer el seu ídol mort.

En Jean-François i la Lluna compartint una Coca-cola en un bar d’un poble del sud de França

 

Situacions absurdes

Igual que Allan Felix (Woody Allen) a Play It Again, Sam, que té converses amb l’aparició de Rick Blaine (Humphrey Bogart), en Jean-François manté diàlegs inconstants-freudians amb un Albert Camus que també resulta ser el seu pare (que és mort). Aquestes aparicions, però, no seran tan oportunes ni tan reals com la de la Lluna (Claudia Vega), una noia de disset anys de Sant Jordi Desvalls que, sorpresivament, decidirà acompanyar el jove existencialista cap a París amb un cotxe prestat a canvi de quatre xavos i un petó. Naturalment, la Lluna no té carnet de conduir. Per en Jean-François, això no té cap importància: el que compta és arribar a París, i en particular al Café de Flore, on el seu ídol feia de tertulià. A mig viatge, en Jean-François s’enamorarà. Passional estacionari però convençut, escriurà una carta a la Lluna, tal com havia fet amb Camus i amb la seva mare per comunicar-los dues coses significatives: la divergència filosòfica respecte del suïcidi i l’explicació incompleta del seu adeu sobtat de la llar familiar.

Tot i que una de les virtuts del film és que amb prou feines passi res, no farem espòilers que espatllin el dubte existencial de saber com reacciona la Lluna o què passa quan arriben al Café de Flore i no hi troben el filòsof. No és el més rellevant. Sí que ho són, en canvi, les situacions absurdes que es produeixen i es repeteixen, com un mite de Sísif qualsevol: en Jean-François perseguit pel carallot de la classe, el cotxe amb què viatgen ell i la Lluna travessant la campanya francesa, el recorregut en tren fins a Sant Jordi Desvalls, la redacció i lectura d’una carta o les ràfagues autodestructives del protagonista ingerint cervesa francesa o Paracetamol per revoltar-se contra una realitat capritxosa que no li agrada. Una altra píndola camusiana (L’home rebel).

A través dels diàlegs, l’absurditat pretesa es desplega amb tota la seva força, sigui en un descampat o en una comissaria de policia, al Café de Flore o a la consulta del psicòleg. “Ets existencialista?”, li pregunta en Jean-François. I un silenci eloqüent precedeix una resposta tova, condescendent, mancada de convicció. Què s’hauria de respondre a un noi de 13 anys que et fa aquesta pregunta (i que porta un pegat a l’ull)? Una cosa semblant li passa a un cambrer parisenc quan la Lluna li pregunta si avui Camus ha anat o no al Café de Flore. Jean-François i el sentit de la vida és prou absurda per fidelitzar una percepció existencialista i per traslladar a l’espectador el gust de la perplexitat. La pel·lícula, produïda per A Contraluz Films i Surprise Alley, es divideix en vuit capítols i s’acaba amb una simpàtica declaració d’amor. Quan la veieu, podreu jutjar si està a l’alçada de l’absurditat que li pertoca.