Descoberta d’Orides Fontela

9.09.2018

Teresa Costa-Gramunt ha llegit el volum de la Poesia completa (Editorial 1984) de la poeta brasilera Orides de Lourdes Teixera Fontela (Sao Joao da Boa Vista, 1940 – Campos do Jordao, 1998), en la magnífica traducció de Joan Navarro. Avui en fa la seva crítica a Núvol.

Orides Fontela

Es produeix una eròtica intel·lectual en la descoberta d’una poesia tan potent com la d’Orides Fontela. Els seus versos són essencials, concentrats, cada paraula té el seu pes i volum i la intensitat del discurs contingut en cada imatge és nèctar pur. Tancat el llibre, la seva veu encara roman com un eco a cau d’orella dels lectors, és com una oració en veu alta, si bé amb els límits tallants com les arestes d’una pedra preciosa.

No coneixia Orides Fontela. Així, després de llegir una curta biografia de la poeta en els crèdits del llibre, la meva curiositat pel personatge ha anat més enllà i he fet recerca de més informació, ja que sembla impossible parlar de la poesia admirablement neta d’Orides Fontela posada de costat a la seva vida breu (va morir a 58 anys), tan trista, migrada i turmentada. Fontela, una de les poetes més grans de la seva generació, va morir en un sanatori per a tuberculosos en la indigència. Bohèmia i depressiva, més d’una vegada es va voler llevar la vida. Sens dubte va patir. Filla de pares molt pobres i analfabets sembla que li van transmetre la sífilis. Aquest complex d’inferioritat social van portar la jove Orides Fontela a la gran metròpoli de Sao Paulo, on va fer la carrera de filosofia, va ser professora de primària i bibliotecària. Escrivia poemes des de nena i el 1969 va publicar el seu primer llibre, Transposició, que va marcar el que seria el seu estil minimalista, zen, inconfusible. Els crítics coincideixen a dir que la seva veu poètica ja va néixer madura des d’aquest primer llibre al qual seguirien una dotzena llarga fins a la seva mort, deixant poemes inèdits, inclosos a la Poesia completa.

Tot i el seu caràcter difícil -es barallava amb tothom, també amb els amics, ella mateixa reconeixia que era aspra i irascible-, Orides Fontela va tenir amics i protectors pacients perquè apreciaven la seva vàlua com a poeta, qualitat que mai no se li ha discutit, i perquè aventuro pensar que poc o molt aquesta gent de bona voluntat del seu entorn devia veure que aquella manera d’obrar potser era atribuïble a un desajustament mental, això que la psicologia moderna anomena bipolaritat, i que tant de sofriment causa als qui la pateixen perquè són conscients del seu mal. Aquesta bipolaritat (nervis sempre a flor de pell i aquells moments de sentiments i pensaments extrems) explicaria, al meu entendre, l’abisme que hi ha entre aquesta vida terrible i plena de fosquedats i la lluminositat de la seva poètica, la claredat dels conceptes exposats, alguns fins a la genialitat.

Llegeixo en un text d’una de les persones que la va tractar, Donizete Galvao, que abans de recloure’s en ella mateixa i apartar-se de la gent, havia trobat recolzament en personalitats de la vida cultural de Sao Paulo, entre elles José Mindlin, home acabalat, amb gran sensibilitat artística i bibliòfil reconegut a tot el món, a qui vam tenir l’oportunitat de conèixer en el nostre viatge al Brasil l’any 2003.

Donizete Galvao apunta que era la mala salut i la fragilitat física, aquell malestar persistent, que llançava Orides Fontela a la desavinença amb l’entorn, i que a la seva manera era una aristòcrata. Aquesta última apreciació casa perfectament amb l’estil dels seus poemes. Llegint els poemes de Fontela no poques vegades he tingut la sensació que em trobava davant de palaus de marbre d’una elegància suprema i fins i tot de gràcil calidesa, tot al contrari del que es deia de la seva autora: que no tenia pèls a la llengua, que semblava que no tingués seny, que no es comportava de manera educada. Així, la ‘salvatge Orides’ a dir del dramaturg i director de teatre Celso Alves Cruz, era l’altra cara de la moneda de la poeta apol·línia i platònica que va escriure al poema Exemples de manera tan sentenciosa com exacte: Plató/ fixant les formes./ Heràclit/ adorant el foc./ Sòcrates/ fidel al seu Dèmon. Sens dubte els seus coneixements filosòfics vessats en només sis versos fan pensar un dia sencer, o més aviat tota una vida, ja que de forma sintètica -aquest guany de la intel·ligència-, Orides Fontela arriba al moll de l’os del pensament d’aquests tres filòsofs grecs.