Deliciosament Wilde

22.12.2015

Anar a veure una obra d’Oscar Wilde sempre és garantia d’èxit. El Teatre Akadèmia programa La importància de ser Frank, una de les obres mes hilarants de l’autor. Crític com sempre amb la societat de classes, sense pèls a la llengua i amb un sarcasme ben àcid, l’autor ens presenta a dos “bamboritzadors”, dos taürs, que enginyen un pla per conquerir dues belles dames. Però ser franc sempre és important i en el cas de l’obra encara ho és més el fet de dir-se’n.

Emilià Carilla dirigeix La importància de ser Frank. © David Ruano

Emilià Carilla dirigeix La importància de ser Frank. © David Ruano

L’obra té un regust agredolç ja que combina certes genialitats amb algunes decepcions. La primera part s’arriba a fer un xic feixuga i acaba sense gaires aplaudiments, per sort a la segona part la cosa remunta i s’agilitza. Els papers de Cecily Cardew (Sílvia Forns) i Algernon Moncrieff (Marc Garcia Coté), són intepretats amb la força que requereix el guió. L’energia desvocada i innocent de la primera i la tranquilitat insultant del segon ajuden a l’espectador a no defallir durant l’obra. Bé, potser amb l’excepció de la introducció de piano del principi. Cal fer una menció especial a Cristina Cervià que està immensa en el paper de Lady Bracknell. La veterana actriu es reincorpora, per a gust dels espectadors, als escenaris i ho fa amb la seguretat i solidesa de qui coneix el terreny que trepitja. Descarada, estirada i intransigent, Lady Bracknell es menja totes aquelles escenes en que li donen partit i ens acompanya fins al clímax final.

Tot plegat fa que els personatges de Gwendolen Fairfax (Enka Alonso), el Reverend Chasuble (Víctor Pi) o en Lane / Merriman (Jordi Vaqué), tot i ser molt ben interpretats, passin en un segon terme ja que l’excel·lència dels uns eclipsa als altres. Àngela Jovè que interpreta a Miss Prism està molt bé en el seu paper d’institutriu, però al final de l’obra un excés de sobreactuació fa caure al personatge. En les obres de text, cada personatge és important i no vull deixar de comentar la poca força del John (Jack) Worthing que interpreta en Toni Mas. No se’l veu segur de sí mateix. Ell és un dels personatges principals i en ocasions, els seus llargs silencis, et fan pensar que ha oblidat el text. En definitiva, costa molt creure’s al seu personatge, però esperem que amb un xic més de rodatge això cambiarà!

Amb una escenografia austera, però funcional, Emilià Carilla ens presenta a un Wilde autèntic i poderós. Un Wilde que et manté atent a tots els matisos del text. Un text àgil i espinós que si no vas en compte t’acabarà esquitxant. Quant Wilde dispara ho fa sense compassió ni miraments i és, precisament per això, que és tan summament deliciós.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. És ben curiós el que em passa amb aquesta crítica! Per a mi, i els qui m’acompanyàvem, l’actuació de Toni Mas en el paper de Jack ens va agradar molt i molt. Si bé tots els actors vessaven energia, entusiasme i rigor, vam pensar que Toni Mas aportava serenitat i reflexió, tal com demana el text tan cínic -i no ho dic pejorativament- del gran Oscar Wilde.
    L’obra, la representació, els actors, la direcció i l’ambient constitueixen un pas més d’aquest Teatre Akadèmia que, per a mi, s’ha convertit en un reducte de qualitat, que no em falla mai.
    L’enhorabona, Mercè Managuerra!