Deconstruir Fonalleras

11.03.2013

Després de submergir-me en Climent (2013), com a lector, no puc evitar una sensació de desemmascarament. El llibre no desemmascara explícitament ningú, però fa ben conscients i evidents les màscares, i fins a quin punt són estantisses, transparents. Tampoc no puc evitar (no és la primera ocasió) llegir Fonalleras sense veure-hi una reflexió, o una urgència, sobre la refundació de la masculinitat, una refundació sentimental sense programa ni receptes, sinó inconsistent, trista, útil. I encara, finalment, no he pogut evitar viure l’experiència de la lectura de Climent com l’aposta per una teoria implícita en favor de la novel·la desnarrativitzada. Vull dir: una novel·la que funciona narrativament, però que no es deixa construir sobre una estructura que pogués ser narrativitzable autònomament, al marge de l’escriptura.

 

 

La novel·la, argumentalment, conta la història d’un escriptor-traductor (simptomàticament, l’únic personatge sense nom) que rep l’encàrrec d’estudiar els papers que Climent, un escriptor que ja no escrivia, va deixar en morir a l’interior d’una calaixera de caixes de plàstic apilables. L’encàrrec vague que li fan els amics del difunt és que en faci el que li surti fer-ne. Assistim, així, a la vida de Climent i de la gent que l’envolta, i a la vida dels personatges que prefigura (calcs de la seva gent), i a la vida de l’escriptor-traductor i de les dones que, sobretot mentalment, el sostenen. (No n’explico res més: hi ha pintors i models, hi ha poetes i cementiris, hi ha viatges a Roma i platges de sorra engolidora. Etcètera.)

És possible que Climent sigui sobretot una obra, bellíssima, estremidora, corglaçadora, de recomposició. Després de Sis homes (2005), que és un llibre d’un pols magnífic, i d’una escriptura que lluitava per resistir la dissolució, Josep M. Fonalleras (1959) havia deixat molt amunt el repte de bastir amb solidesa una narrativa, com deia, tan desnarrativitzada com fos possible. A Climent, hi torna amb estratègies noves, en favor d’una lírica contemporània (vull dir, sense complicitats prèvies per part del lector), que emergeix d’una prosa de ràfia aspra, sedosa en algun punt, amb trams documentals deliberats, amb trams molt càlids.

Climent, aposto, és precisament una afortunada i arriscada aventura novel·lística, trenada i unitària, que fia l’atracció innegable del relat a la lògica de l’encaix. L’encaix, sí. És a dir: a les revelacions indirectes de la recomposició d’un trencaclosques incomplet, imperfecte. És a dir: creïble. Hi insisteixo, perquè és en l’aire dels temps que vivim: els relats versemblants no són suficients, ni prou ambigus, i cal alterar-los perquè es facin creïbles, personals.

A Deconstructing Harry (1997), Woody Allen desvelava les zones d’ombra d’un escriptor que també calca als seus llibres les vides dels que l’envolten, i Allen ho feia barrejant sense solució de continuïtat els personatges biogràfics i els de les ficcions. És una referència coneguda, sí, i en parlo perquè, a Climent, contràriament, reconeixem de seguida de quina “realitat” prové cada peça textual del trencaclosques, i les peces són estanques, i no es contaminen: però la contigüitat de les peces genera també, d’una manera constant, entre l’escriptura de Climent i l’escriptura de l’escriptor-traductor (i d’altres narradors ocasionals), una tercera dimensió no textual, però molt present.

 

Josep M. Fonalleras | Foto Toni Leon

 

Aquesta tercera dimensió es fa molt viva, per exemple, en la convivència dels dos jos. La contigüitat dels dos relats en primera persona produeix un contrast subtil, un desdoblament poètic. I l’efecte de la contigüitat lectora és (per cert, molt efectiva narrativament) la temptació de l’encaix fusional, i la necessitat d’encaixar sense diluir-se. La dificultat.

Climent és un llibre sobre la dificultat. O les dificultats: la de viure amb propòsit, la d’escriure amb sentit, la d’estimar, la de ser estimat, la de ser estimable, la de comprendre, la de ser comprès, la de no enganyar-se, la de permetre els enganys necessaris, la de perdre’s, la de retrobar-se, la de fer el que cal, la de fer el que ens fa falta haver fet. I, al final, la dificultat de ser-hi; exposat.

Per descomptat, la dificultat és un subtema indestriable del gran tema de la vida, que és la mort. I com afrontar-la. Sobretot, les morts que podem representar-nos, o posar-nos al davant: la mort dels altres (dels nostres miralls), i la mort d’allò que ja hem perdut, o que (sabem que) perdrem.