Debussy flamenc

4.03.2019

Sota el títol de Debussy Ibérico, el cicle Revisitings de L’Auditori barceloní va oferir una particular versió de l’obra de Claude Debussy a ritme de flamenc-jazz. El responsable d’aquesta singular mirada al precursor de l’impressionisme musical va ser el saxofonista Gianni Gagliardi, un músic català que ha fet carrera a l’escena jazzística de Nova York.

Gianni Gagliardi

Com Eva Novoa, Albert Marquès, Òscar Peñas o Alexis Cuadrado, Gianni Gagliardi pertany a la colla de jazzistes catalans que han anat a fer les Amèriques a Nova York i han aconseguit fer-se un forat en la molt competitiva escena de la capital mundial del jazz. En el cas de Gagliardi, entre altres mèrits, amb un disc de debut, Nomadic Nature (2014), enregistrat a quartet amb músics de la categoria de Mark Ferber, Gilad Hekselman i el mateix Cuadrado, tal vegada el músic comtal amb més anys de trajectòria a la ciutat dels gratacels.

Com molts altres músics d’aquesta particular colònia catalana a la meca del jazz, Gagliardi s’ha acostat al món del flamenc. A diferència, però, de músics com Marc Miralta —amb el ja llegendari New York Flamenco Reunion—, Alexis Cuadrado o Albert Marquès, Gagliardi ha virat cap a l’arte a través d’una iniciativa plenament barcelonina, la sèrie Revisitings de L’Auditori, i amb un risc afegit: fer passar pel sedàs del llenguatge del flamenc-jazz contemporani l’obra del compositor més emblemàtic del moviment impressionista.

En companyia del guitarrista Pau Figueres, el baixista Ismael Alcina —membre, també, del combo del tocaor Figueres—, el percussionista David Domínguez, la violinista Anna Fernández, el cantaor Luis Fernández i el bailaor Juan José Villar, Gagliardi va proposar, el passat 23 de febrer, una revisió de part de l’obra debussiana, pel camí de la digressió, de l’apunt, més que no pas des de la fidelitat extrema a la partitura.

“Doctor Gradus and Parnassus,” un dels moviments de l’obra “Children’s Corner”, va mutar cap a una peça per alegries, amb una lletra que al·ludia a “la Capitana,” és a dir, a la gran Carmen Amaya. La “Violin sonata” va sonar per fandangos. Altres peces del repertori debussià —“Arabesques”, “Prelude a l’aprés-midi d’une faune”, “Sarabande”, “La fille aux cheveux de lin” i “Clair de lune”, per exemple—, van sonar al compàs de pals flamencs com ara la buleria, els tangos, els tanguillos i la rumba flamenca.

En totes les versions destacava la mà de Gagliardi com a arquitecte de versions molt arranjades, farcides de petits detalls i amb espais estratègicament elegits per la improvisació. En aquest darrer aspecte, no només va destacar el paper de Gagliardi com a extraordinari solista, sinó també el del bailaor Villar, el del percussionista Domínguez, coprotagonista amb Villar d’un impetuós tête à tête, i, òbviament, el del gran Pau Figueres, apuntador també de diferents motius melòdics de l’obra del compositor francès del tombant de segle.

Es pot reconstruir l’obra de Debussy en el context d’un quadre de flamenc-jazz? La proposta gagliardiana apel·lava més a l’evocació que a la reproducció. Altrament, una interpretació fidel de les partitures de Debussy amb un fons “estètic” modern, és a dir, amb un simple embolcall “flamenc” i/o “jazzístic,” des del punt de vista de la tímbrica i el compàs, hauria estat segurament un pastitx d’imprevisibles conseqüències. À la manière de, Gagliardi va recollir l’esperit d’un músic que, de fet, va ser un autèntic renovador de la música del seu temps.

El primer volum de l’emblemàtic disc La fusa inclou una versió de l’“Adagio” d’Albinoni, a ritme de samba i dins un tema anomenat “Como dizia o poeta”. Abans d’arrencar la cançó, l’exdiplomàtic i cantant Vinicius de Moraes pronuncia unes paraules: “Me gusta sentir que Albinoni debe de estar muy contento en su tumba, de saber que lo popularizamos así, a través de la samba, sin cambiar en absoluto la estructura de su música.” Si el Revisiting de Gagliardi arriba mai fins a Père-Lachaise, de ben segur que Debussy estarà encantat de la vida.