De vegades sento que això que estem fent no té cap mena de sentit, és com una sensació, saps?

26.11.2014

El cap de setmana passat el Temporada Alta ha estat dedicat a la Creació Contemporània i, entre moltes altres coses, hem pogut veure La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento, el darrer espectacle de El Conde de Torrefiel. Teatre d’idees, teatre d’assaig, teatre de reflexió. Radiografia generacional amb culs i heavies amb melena. Què més es pot demanar?

La chica de la agencia de viajes... Fotografia de Mauro Santucci

La chica de la agencia de viajes… Fotografia de Mauro Santucci

El teatre de El Conde de Torrefiel es pot definir com la trobada fortuïta d’una conferència i una sèrie d’accions teatrals (i no pas sobre una taula de dissecció). Com si poguéssim veure el que passa pel cap d’un conferenciant mentre està pronunciant la seva ponència, una al·lucinació paral·lela o independent, depenent del moment, que transita per imatges i representacions que poden tenir o no a veure amb allò que està dient. En definitiva: una representació escènica de les reflexions que el seu dramaturg i director, Pablo Gisbert, fa mentre va pel carrer, parla amb els seus amics o surt de festa. A Observen cómo el cansancio derrota al pensamiento vam poder assistir a un partit de bàsquet mentre escoltàvem una sèrie de preguntes i reflexions sobre temes diversos, amb un toc de nostàlgia generacional pels nascuts durant els anys vuitanta. A Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke parlaven dels petits feixismes quotidians, l’amistat, els artistes i el sexe en habitacions fosques. A La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento l’excusa argumental són dues amigues que van a passar un cap de setmana a la platja, i a partir d’aquí l’espectacle parla de moltes i variades coses, que algunes d’elles a continuació passem a relatar.

 

Observen cómo el cansancio derrota al pensamiento

 

La reflexió bàsica de l’espectacle que ens ocupa és que el Segle XX va ser el segle de l’Amor i la Política, en el nom dels quals es van cometre les més grans atrocitats, mentre que el Segle XXI està siguent el segle del Sexe i els Diners. Com una segona temporada de la nostra sèrie preferida, encara més crua que la primera. Una classe de tai-txi de centre cívic (on, reconeixem-ho, la majoria de la gent va a lligar) és el punt de partida d’un muntatge que té lloc en un escenari blanc i immaculat, com un paper en blanc que s’anirà omplint de les reflexions i observacions sobre la realitat que Pablo Gisbert ens anirà regalant. Reflexions sobre la intel·lectualitat i la seva relació (o no) amb el proletariat, sobre les parelles estables i el sexe a la dutxa, i sobre l’herència o llosa o condemna que arrosseguem del Segle XX, en tots els sentits. Diuen els Torrefiel que el Segle XX és una gran bola de merda que ens està costant molt de digerir i de cagar, per això tant l’art, com la música com la moda del segle XXI sembla que hagin de citar constantment el segle passat, perquè encara no hem trobat la manera de ser plenament del nostre segle. Entren en acció una colla de heavies (“Los heavies y las monjas se visten igual en invierno y en verano”) i segueixen les reflexions sobre la geometria i l’ordre (“No te fíes de los que tienen la casa muy limpia”) amb la tesi que si algú no té res a oferir l’únic que podrà oferir-nos és pulcritud. Àustria és l’exemple ideal per il·lustrar aquesta tesi: amb tarats com Mozart, Freud, Wittgenstein, Bernhard, Schiele, Klimt, Jelinek, von Karajan, Haneke, Hitler, Fritzl o el mateix Terminator, Àustria és definitivament el país del món del qual ens podem fiar menys (“¿Será porque no tienen mar?”). (un humil servidor de vostès també reflexionava sobre Àustria i la seva inquietant naturalesa a la crítica de Viure sota vidre).

 

Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke

La chica de la agencia de viajes… també parla, entre molts altres temes, de l’obsessió que tenen la majoria dels homes heterosexuals per sodomitzar les seves nòvies, que en realitat és deguda al seu propi desig de sodomitzar-se ells mateixos i ser sodomitzats pels seus amics. Pablo Gisbert afirma que el dia que això arribi, que els homes es sodomitzin de joves a l’institut, fumant porros, anant d’Interrail o celebrant un gol del seu equip, aquell dia els homes deixaran per fi de matar i violar a les dones.

I els temes segueixen fluint, a raig, en un discurs gairebé continu dit al micròfon per les dues amigues, amb un to neutre del tot natural: el feixisme i les seves maneres de carregar-se els dissidents (ja siguin Lorca, Pasolini o Fassbinder), els tres possibles temes de conversa de la gent (sobre idees, sobre altres persones o sobre ells mateixos), l’obsessió pel running i l’espectacle lamentable que suposa veure com les ciutats s’omplen de runners cada vespre a quarts de nou, la sexualitat en uns temps on afirmar que un és heterosexual (i res més) sembla que faci vergonya o el concepte de democràcia (“La democracia real es que haya ricos muy ricos adictos a la cocaína y pobres muy pobres adictos a la cocaína”). Els textos de Pablo Gisbert funcionen, i molt, en escena i sortim del teatre amb moltes ganes de llegir-los, com succeeix amb el teatre de Rodrigo García (que es disfruta tant o més llegit que vist). De fet acabem de llegir al Facebook de El Conde Torrefiel que ja es pot comprar el text de Escenas para una conversación… i que aviat es podrà comprar La chica de la agencia de viajes…, editats per Teatron.Tinta, cosa de la qual ens alegrem molt.

El Conde de Torrefiel és un dels millors exemples que trobem actualment al nostre país de creació contemporània, experimentació, reflexió escènica i, no cal oblidar-ho, humor. Una mirada sensible i crítica a la realitat i a la societat actual, i un joc escènic que converteix les nostres obsessions i els nostres dubtes en carn i ossos, sang i fetge, deixalles i minimal techno. Teatre de reflexió, teatre d’assaig, teatre de màximes i proclames del seu dramaturg Pablo Gisbert… Creació contemporània, crítica social i divertimento, tres en un. Què més volem?

La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento