De pasos y de caminos, a la petita sala Rai Art

17.10.2013

Com un calidoscopi, on els reflexos es confonen i es barregen, es presenta De pasos y de caminos, una obra de teatre que es va representar fa uns dies en funció única a Rai Art. Pujar per les estretes escales fins arribar al primer pis és un camí preparatori per endinsar-se al món de Rai Art, un apartament del casc antic de Barcelona reconvertit en teatre. Unes cerveses serveixen per amenitzar l’espera, les converses que neixen entre els espectadors fan que el temps transcorri amb una estranya rapidesa. La sala no és gaire gran, però la seva sobrietat combina a la perfecció amb la de l’escenari: algunes maletes són enmig de l’escena completament buida, obscura, presidint-la. No triguen a apagar-se els llums i des del fons de la sala, apareixen les dues protagonistes de l’obra.

Una escena de 'De Pasos y caminos'

Els primers cinc minuts, la música acompanya les dues actrius en la seva muda representació; l’expressionisme de la posta en escena recorda aquell cinema mut en blanc i negre dels anys vint. El silenci mai resulta fàcil, encara menys al teatre, en un moment en què la velocitat comunicativa sembla haver-ho envaït tot. Fent de l’absència de paraules una forma de diàleg, el silenci que impregna l’escenari es converteix en paraula: els rostres expressius de les dues protagonistes, Laura Ruiz i Cristina Canudas, transmeten, amb còmica gestualitat, la melangia que s’amaga darrere de tot somriure. Ja ho deia, temps enrere, el dramaturg italià Luigi Pirandello: «l’humorisme sempre és expressió de nostàlgia, de tristesa, d’un amarg sentiment que vol amagar-se, no sempre amb èxit, darrere d’allò còmic». Ironia, en dirien alguns, i no s’equivocarien pas perquè tant en les obres de l’autor italià com en De pasos y de camino, aquesta està present al llarg de tot el text.

El sarcasme que hi ha al llarg de tota l’obra permet a les dues actrius d’obrir el ventall de possibilitats del viatge: expressar les diverses connotacions que adquireix per a quin se’n va, però també per a qui roman, i els deixa mostrar, a partir de dues úniques veus, les innumerables històries que, cada dia, s’escriuen al voltant d’una decisió: partir i viatjar.

Hi ha moltes maneres de vagarejar, com moltes són també les formes de perdre’s. A De pasos y de caminos, el viatge i, sobretot, el camí traçat pels rodamóns no és un camí fàcil, és el despreocupat recorregut del turista. De pasos y de caminos és un obra que parteix precisament de dos conceptes, les passes i el viarany per resseguir el trajecte de tots aquells que un dia decideixen deixar el seu país, la seva terra, els seus costums i creuar les fronteres cap a una nova i desconeguda geografia. Al mig del periple, es troben les persones i les seves experiències, totes elles marcades per la tristesa de l’adéu i, alhora, per la excitació dels descobriment. El destí, però, no és mai aquella terra promesa amb què somiaven, el destí és converteix, molt sovint, en un malson de què és impossible sortir.

Després del tràgic i, alhora, vergonyós drama que es va viure fa uns quants dies a l’illa de Lampedusa, De pasos y de caminos es converteix en una obra que va més enllà del joc metafòric al voltant del concepte viatge, que va més enllà de la mera poetització per apropar-se a una realitat que no ens és (i en realitat mai ha estat) gaire llunyana. Tots som aquelles dues viatgeres, tots ens podem retrobar recorrent aquell mateix camí, seguint les passes que molts ja han fet. El destí final? És una pregunta complicada, però com ens diuen a l’obra tot parafrasejant el poeta: «L’important és el camí, l’important és fer camí». De pasos y de caminos, com les representacions anteriors de les dues actrius conjuntes amb el director Yiyo Alonso –els tres conformen el col·lectiu Teatro del dónde– fa de la dramatúrgia un diàleg amb la societat, amb la realitat que ens envolta. L’associació de dones creadores, Roda Fetillera, uneix les seves forces un cop més en un projecte que converteix el teatre en una forma de poètica i creativa reivindicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. M’agradat perquè et fa posar a la pell de tantes persones que decideixen marxar per búscar altres oportunitats.
    Les actrius que la representan m’han agradat molt.
    Felicitats a les actrius!