De Mar i cel a Maremar

8.10.2018

Dagoll Dagom ens té acostumats a projectes de gran format. Musicals plens de llum, sovint amb una orquestra en directe i un gran elenc d’actors que brillen al trepitjar l’escenari. Amb menys o més gust, la companyia sempre ofereix un treball ben acabat i farcit d’un detallisme força acurat. Pot agradar o no, però la seva marca és un valor segur i proporciona una certa seguretat respecte al que t’hi pots trobar. Malauradament, però, Maremar al Teatre Poliorama no fa justícia. La gent que s’esperi trobar un espectacle interessant sobre el conflicte dels refugiats i la història de Pèricles, Príncep de Tir de Shakespeare, potser s’endurà una decepció.

La companyia al complet de ‘Maremar’, de Dagoll Dagom. © Mar Orfila

D’entrada, sobta, i molt, la macedònia d’ingredients dispars que han preparat. Lligar el text de l’autor anglès amb la crisi migratòria que estem vivint actualment és un exercici arriscat que sembla molt forçat. Més enllà de compartir l’espai comú del mar i tots els perills que aquest comporta, la resta del relat de l’adaptació sembla agafada amb pinces amb l’afany de mostrar més similituds i connexions de les que existeixen en realitat. Un intent a la desesperada d’unir dos fets, i això fa sentir incòmode a l’espectador. És difícil entrar dins d’aquesta obra, i això que l’emotivitat de la seva temàtica ho facilitava. La profunditat dels dos drames aquí units és presentada amb uns personatges que, en aquesta adaptació, esdevenen aliens i simples.

La falta d’empatia és agreujada per unes interpretacions neutres i austeres que haurien d’aprendre molt del mal anomenat teatre alternatiu. Sí, aquesta és una obra, podríem dir, comercial i de gran format. Almenys, la tipologia de sala, l’elenc, el vestuari, la promoció, el preu i altres elements així ens ho fan pensar. Però és una decepció no trobar-se això. Al contrari, el que s’hi pot trobar és un plantejament més propi de les sales petites -que ja seria interessant si aquesta fos la idea inicial-, però sense estar, ni de bon tros, ben executat.

L’actriu Mercè Martínez, com a deessa Diana, fa de narradora. Amb la seva capa vermella, explica l’essència de la història de Pèricles a un grup de refugiats que, situats en el moment actual, esperen ser atesos després d’arribar a la costa europea del Mar Mediterrani. A partir d’aquí, l’obra viatja al passat de forma pràcticament permanent per explicar els fets, i només en comptades ocasions, i durant poca estona, torna al present. Les imatges projectades rere l’escenari resulten totalment supèrflues i innecessàries. Resulta poc útil veure fotografies del moment actual amb migrants que naufraguen o arriben amb dificultat a la costa.

A banda, aquest recurs audiovisual potencia la seva necessitat de donar-ho tot mastegat. És evident que algun paral·lelisme es pot trobar entre les dues històries, però és faltar a la intel·ligència de l’espectador creure que no els podrà trobar per si mateix. Una obra de teatre –igual que qualsevol producte cultural– et dona les eines per fer-te reflexionar i extreure les teves pròpies conclusions. En canvi, si t’han de dir quines conclusions has de treure’n de tot plegat, és probable que l’obra no sigui prou bona. En aquest sentit, els vídeos sobren, sí, però, fins i tot, totes les escenes ambientades en el present resulten innecessàries. L’obra hauria d’arribar a través de la seva pròpia narració, sense ser tan evidents i directes, a vincular la història de Pèricles amb la dels refugiats. Això sí, sempre l’última paraula la tindran els espectadors, però és millor córrer el risc de no transmetre bé el missatge que controlar-lo amb aquest nivell tan excessiu.

En aquesta ocasió, Dagoll Dagom ha apostat per no fer, gairebé en cap moment, música en directe. L’absència d’una orquestra no permet crear la calidesa suficient que exigeix aquest drama, i més tractant-se d’un musical. D’altra banda, la selecció musical amb temes de Lluís Llach tampoc sembla gaire pertinent pels fets narrats. És evident que buscaven un clima poètic i emocional, sovint amb un excés de pretensió, però malauradament aconsegueixen l’efecte contrari.

És per tot això que Maremar té molts defectes. La companyia volia fer una obra per abordar la crisi dels refugiats, però hauria estat més convenient buscar altres vies per narrar-ho. Aquí, tot el drama de les persones que creuen el Mediterrani a la recerca d’una vida millor no és reflectit amb la cruesa real dels fets. I al final, es vol donar un missatge d’esperança que resulta massa simple i pertorbador. Si ens hem de quedar amb una cosa positiva de tota l’obra: els diversos moments de la dansa coreografiada per Ariadna Peya resulten molt potents.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Només voldria afegir una correcció. Allà on hi diu “La companyia volia fer una obra per abordar la crisi dels refugiats”, hi hauria de dir “La companyia volia fer una obra per omplir-se les butxaques fent espectacle de la crisi dels refugiats”.

  2. Llegint la crítica, dona a entendre que o bé tens alguna cosa pendent amb dagoll dagom i ho vomites aquí, o bé faltes a la intel.ligencia de l’espectador, aquelles persones que s’aixequen emocionats en acabar la representació dia rera dia, documentat, ja ho veuràs. Com que crec que tens prou respecte a l’espectador, deu ser la primera opció.

  3. Estic totalment d’acord amb la crítica! Anava amb ganes d’emocionar-me amb Maremar i vaig quedar completament freda. Ni em va emocionar, ni remoure per dins, ni em va fer reflexionar.
    Una obra totalment imprescindible i oblidable, i això que sóc una fan incondicional de Dagoll Dagom.
    I fent referència al comentari anterior, crec que aquesta opinió va ser compartida per gairebé tota la sala que va acabar amb un aplaudiment fred i decebut.