De Manresa a Romania

10.10.2016

A la Fira Mediterrània s’hi han pogut veure, sota l’amplíssim aixopluc que suposa la descripció “Cultura popular & Músiques del món”, espectacles de diverses disciplines d’arrel tradicional o lligades a un cert folklore. O no. Un dia i mig a la capital del Bages dóna per molt, i la creació col·lectiva ha sigut el leitmotiv que ha tingut l’edició d’enguany. Veiem si és veritat.

Els Falconers de Barcelona a 'Tata mala'. © Josep Aznar

Els Falconers de Barcelona a ‘Tata mala’. © Josep Aznar

La Plaça Major és l’escenari on va tenir lloc l’espectacle inaugural, una mena de sessió doble que es va poder veure durant tres dies seguits, formada per un espectacle de dansa àeria i un videomapping força especial. La companyia noruega FRIKAR dance company va posar moviment a la música interpretada pel trompetitsta Raynald Colom, en una peça que es va desenvolupar entre una tarima (amb poca visibilitat per a la majoria de la gent present a la plaça) i la façana de l’Ajuntament de Manresa. La segona part va resultar ser la millor i, tot i que tots plegats ja hem vist molts espectacles de dansa aèria, la música de Colom i la molt encertada il·luminació donaven a la peça un aire entre la fantasmagoria i la càmera lenta. I tot al ritme de El ball de la civada en versió free jazz.

A continuació vam poder veure Cadàver Exquisit, una creació col·lectiva en tota regla, feta pels artistes David Carabén, Mercè Sampietro, Cabo San Roque i Toni Mira. El líder de Mishima va escriure un text basat en dues instantànies de Francesc Català-Roca sobre les festes populars, text al qual Sampietro va posar veu. A partir d’aquest material, Cabo San Roque va compondre una peça musical molt inspirada, amb presència d’elements populars, mecànics, i càntics de celebració i festa. A partir d’aquesta peça, Toni Mira ha sigut l’encarregat de crear i dirigir un espectacle de mapping, protagonitzat per un grup de gent gran i els geganters de Manresa. Des de la senzillesa i l’honestedat, l’espectacle és original i funciona (veure els avis projectats a tamany enorme sobre la façana és emocionant) i conjuga molt bé la composició musical amb el moviment i les imatges. Els gegants apareixen, com a colofó final, i potser un xic desaprofitats. Però la peça deixa bon gust de boca, i nosaltres correm cap a L’Anònima.

 

 

Les coses petites i les coses grans

Les naus de L’Anònima són una gran escenografia de fons (parets de totxo, grans finestrals, silenci) per a un espectacle que es preestrenava a Manresa. Guillem Albà i Clara Peya han construït, per a Pluja, una petita grada semicircular de tres fileres, que envolta una pista amb un piano de cua. Pluja és una peça intíma on els dos intèrprets ens mostren i gaudeixen amb allò que saben fer millor: Albà fa de delicat titellaire i demostra la seva gran expressivitat física, i Peya acaricia i ataca el piano a parts iguals, amb aquell aire de geni concentrat de Schroeder, el personatge de les historietes de Charlie Brown. La nostra petitesa (com a espectadors i com a persones) i la nostra grandesa (social i quotidiana) és explorada en un espectacle que ha d’acabar de polir-se i rodar, això és veritat, però que conté alguns moments de gran bellesa escènica. L’aigua dóna molt de joc a la parella, i un bagul metàl·lic tancat diu, de vegades, moltes més coses que un d’obert. Com a únic “però” esmentar la presència del text, a l’inici i al final: força anecdòtic, la companyia hauria de decidir si el vol desenvolupar o no, perquè tal com és ara es podria eliminar perfectament i l’espectacle no se’n ressentiria gens. D’aquesta parella només en podia sortir alguna cosa feta amb el cor, i Pluja n’és la prova. Tornarem a veure’ls. El 30 d’octubre l’estrenen al Temporada Alta, i al novembre es podrà veure a l’Auditori de Barcelona.

Espectadors i espectacle a dos pams de distància, a 'Pluja'. © Kiku Piñol

Espectadors i espectacle a dos pams de distància, a ‘Pluja’. © Kiku Piñol

I cap al Kursaal falta gent, on els noruecs FRIKAR presentaven la peça Leahkit (“estar present”, en sami), un duo de dansa i música amb aires nòrdics. Aires i música, a càrrec de Torgeir Vassvik, intèpret de música vocal sami, provinent de Lapònia. A escena el coreògraf i ballarí Hallgrim Hansegard, vestit de negre, que encén un foc i inicia una dansa ritual, forta i rítmica, amb moments agressius i d’exhibició tècnica i física. Vassvik canta amb les veus guturals pròpies de Lapònia, toca la guitarra i altres instruments, i l’espectacle provoca diversitat d’opinions entre el públic: algunes desercions durant la funció, i força gent dreta als aplaudiments. Per a mi el problema principal de Leahkit és de dramatúrgia, composició i ritme ja que, amb un material evidentment potent l’espectacle acaba convertint-se en una successió de seqüències de música i moviment no massa ben lligades. De vegades no cal que vinguin de tan lluny per a ensenyar-nos com (no) es fan les coses, que en aquest país ja hi tenim artistes molt bons.

'Leahkit', de FRIKAR dance company. Fira Mediterrània 2016

‘Leahkit’, de FRIKAR dance company. Fira Mediterrània 2016

Falconers de Barcelona, música de Montefusco i text, molt de text

Al passat Grec no vam poder veure Tata mala (coproducció de Fira Mediterrània amb el festival barceloní), i dissabte vam tornar a la sala petita del Kursaal amb moltes ganes d’aquest primer espectacle d’Enric Montefusco, creat ni més ni menys que amb col·laboració de la ballarina i performer Sonia Gómez, loscorderos i els Falconers de Barcelona. L’espectacle és un combinat de concert, acció escènica i exhibició física, i per acabar ràpid amb allò que no ens va agradar consta de text, moltíssim text, escrit per Diana Bandini. Text que és llegit, durant l’hora i quaranta minuts que dura l’espectacle, per Sonia Gómez, David Climent i Pablo Molinero.

L’espectacle s’inicia de forma brillant, amb la descripció d’un encierro a Navarra (imaginem) on les paraules de Bandini descriuen a la perfecció un paisatge sobretot humà, mentre els músics ens fan pensar en pasodobles, aglomeracions i festa. La principal pega del muntatge és l’enorme quantitat de text de caire biogràfic que es diu durant tot l’espectacle, i que ens relata la vida de la Diana. Al final servidor va experimentar (i juraria que gran part de la platea també) certa sensació d’esgotament, com succeeix amb aquells espectacles basats principalment en els records familiars (“Mi madre siempre me decía…”). Afirmaríem sense por d’equivocar-nos que el text que apareix a Tata mala es podria reduir a la meitat, i el muntatge en sortiria molt beneficiat.

Una escena de 'Tata mala'. © Josep Aznar

Una escena de ‘Tata mala’. © Josep Aznar

Què ens va agradar molt de l’espectacle? Sobretot els Falconers de Barcelona, per l’heterogeneïtat dels seus membres i cossos (homes i dones, petits i grans, prims i grassos) i per la varietat i gust de les seves figures: especialment els pilars fets amb mares i fills, les tríades formades per un pare i dos fills (per edat, no genètica) i, sobretot, les piràmides humanes que més els caracteritzen. La música d’Enric Montefusco, exlíder de Standstill, i la seva banda, acompanya i comenta l’acció amb la sensibilitat característica del músic i la trompeta i els teclats de Pere Jou, la bateria de Ramon Rabinad, i el violí d’Aleix Puig. L’espai i la il·luminació de Tata Mala els signen cube.bz, parella d’artistes i il·luminadors que ens hem adonat que sempre ens agrada molt tot allò que fan, per tant algun dia hauríem de parlar de la seva feina amb calma. Una posada en escena amb imatges molt potents (el cementiri, el ball de tots al so de Neil Young, el capgròs vermell) que s’acaba perdent sota l’allau de paraules i més paraules, que tant els corderos com Sonia Gómez no semblen tenir del tot controlades.

Recordin aquest nom: Joana Gomila

Després de Tata mala vam haver de marxar, cames ajudeu-me, cap al Museu Comarcal. Nota al marge: darrerament, als festivals (llegeixi’s TNT, llegeixi’s Fira Mediterrània), he detectat certa falsedat pel que fa a la durada dels espectacles. Si es diu que un espectacle dura 80 minuts i al final n’acaba durant 100, això vol dir que sumat als petits retards (comprensibles) que pateixen els muntatges en aquest tipus d’esdeveniments, hom es veu obligat a córrer d’un lloc a l’altre com un esperitat. I el que és pitjor, sense haver sopat. Queda dit.

Tot i així, ens vam plantar amb alegria a la segona planta del Museu Comarcal, per veure què era això del Folk Souvenir de Joana Gomila. I ens vam trobar amb un espectacle exquisit en tots els sentits. Una sala molt ben il·luminada per Joan Miquel Artigues i Guillem Gelabert, on mica a mica van anar entrant els músics, mentre en un magnetòfon sonaven veus i cançons antigues. O potser les imaginem antigues pel fregit característic del casset, que és ja una peça d’enregistrament vintage. Primer el contrabaix d’Àlex Reviriego, després la guitarra de Santi Careta, a continuació la bateria d’Arnau Obiols i finalment els teclats de Laia Vallès van anar omplint la sala de so i emoció, sense pressa, de forma gradual i amorosa. L’última en aparèixer va ser Joana Gomila, que va començar a cantar uns versos que a partir d’ara sempre recordarem: “S’altre dia no sé on / me vai trobar no sé qui / i me va dir no sé què / i jo no sé què li vai dir”.

Joana Gomila preparant el 'Folk souvenir'. Fira Mediterrània 2016

Joana Gomila preparant el ‘Folk souvenir’. Fira Mediterrània 2016

El concert és un recorregut per la música popular mallorquina, la música de les padrines, que connecta amb la psicodèlia i el jazz, les gravacions antigues i l’experimentació. El quartet de músics és excel·lent, i toquen com si portessin tota una vida fent-ho: la bateria d’Obiols és ara un batec de cor, ara una cita al Take Five de Dave Brubeck, el minimoog de Laia Vallès ens transporta a un altre temps (amb més calma, sobretot) i la guitarra de Santi Careta ens fa volar. I què dir de Joana Gomila? La seva veu és clara i fresca com un got d’aigua, amb una saviesa i una puresa poc habituals de sentir. Ara canta, ara crida, ara riu com una soprano desbocada, ara refila com un theremin humà, ara fa un plor corprenedor de bebè. Com si Maria del Mar Bonet i Björk haguessin tingut una filla juntes, entremaliada i riallera. I posa amor a cada síl·laba, a cada paraula i a cada vers que canta, tenint el públic embadalit amb la seva veu i la seva presència escènica.

Havíem vist a Joana Gomila a la Medea dirigida per Andrés Lima i protagonitzada per Aitana Sánchez-Gijón que va venir al Teatre Lliure la temporada passada, o a Esquerdes de la Cia Hotel Iocandi (Premi Zirkolika 2015 al Millor Espectacle de Circ). Ara la seguirem allà on vagi i en tot allò que faci, perquè aquest Folk Souvenir és una petita joia. I a més, en acabar ens van donar un got de vi, sobrassada i trempó: plat típic d’estiu de Mallorca fet amb tomàtiga (provinent d’Amèrica), pebre tendre (originari de Sud-amèrica) i ceba (asiàtica). Cent per cent mallorquí, com podem veure.

Ens quedem amb les paraules de Rafel Ginard, que Joana Gomila diu per tancar l’espectacle:

El folklore no és per veure’l o per sentir-lo. És per viure’l. No és per entretenir els espectadors. És per entretenir els actors. El folklore és esquiu igual que els aucells. Els aucells cantaran damunt un arbre. Perquè sí. Perquè la sang els ho demana. Ni pensen que els puguin escoltar. Si us hi acostau i se n’adonen, de seguida callen i fugen. 

 

 

I després de Folk Souvenir… corrents cap a la Stroika! Allà vam ballar i riure amb els Fanfare Ciocarlia, dotze romanesos estupendos amb més marxa que tota la sala junta. De Manresa a Romania en una nit. L’any que ve… més!