De Manhattan a Breaking Bad

Anar a veure l’obra Refraccions el dia de Sant Jordi és un exercici perillós. Perquè la primera peça de la dramaturga Concha Milla, que també en firma la direcció, obre en bisturí les relacions de parella i burxa al seu interior, no sempre amb resultat de conte de fades. Així que el dia de l’amor per antonomàsia pot acabar sense rosa, però sí amb un grapat d’espines. La Sala Flyhard va produir aquest magistralment interpretat per Alícia Puertas i Sergio Matalama, tots dos en estat de gràcia. Aquest dissabte 20 d’octubre es torna a representar al cercle Artístic de Ciutadella, en el marc del lliurament del premi Born de Teatre 2018, un dels més ben dotats de l’estat espanyol.

Refraccions no enganya. Versa sobre el trencament d’una parella, de com ella el deixa a ell, després d’anys de relació. Ho explica al públic Sergio Matamala només arrencar l’obra, així que no fem cap spoiler. Ell fa d’ELL, i Alícia Puertas és ELLA, i tenen una química brutal. Els títols de crèdit (segell Flyhard), només començar, a ritme de jazz, també ens mostren en pantalla els dos actors caracteritzats de diferents parelles cinematogràfiques famoses, així que l’espectador, assegut a les íntimes butaques de la sala de Sants, sap que es troba davant de la clàssica comèdia romàntica, tot i que aquesta discorrerà per terrenys no sempre plaents, i ens mostrarà l’ascens i el declivi de l’amor i, de retruc, la crisi dels quaranta.

Concha Milla radiografia amb absoluta versemblança el dia a dia d’una parella urbana en la trentena, com afronten la maternitat, les relacions familiars, els amics, la convivència, i ens en mostra diferents escenes quotidianes, sobretot els esmorzars, quan llevar-se del llit no és la millor targeta de presentació d’un mateix. I és que l’amor és cec i ho perdona tot. Però alerta, no cal refiar-se, perquè els afalacs, les moixaines i els carinyos de bon matí poden derivar en motiu de divorci quan el cònjuge t’ha deixat sense una engruna de melmelada de taronja perquè ha escurat el pot sense remordiments.

Científicament parlant, i de forma col·loquial, les refraccions ens parlen de com percebem els objectes en funció de com la llum hi incideix. Des del punt de vista teatral, a l’autora li va perfecte aquest fenomen òptic per parlar-nos de les sempre difícils relacions de parella. Elisenda Pérez firma l’espai escènic, molt aconseguit per recrear el petit apartament on discorre l’acció, tal i com sempre fa la Flyhard, aprofitant el màxim els mínims metres quadrats de què disposen per ambientar sense esquerdes qualsevol projecte que es proposin.

I, de nou, subratllar la feina de Matamala i Puertas (així com la fugaç participació del tècnic i cap de sala, Xavier Gardés, com a amic del protagonista), que traspuen una sintonia a prova de bombes, malgrat que el seu Sant Jordi no faci olor de roses. Un pòster emmarcat damunt del sofà de la pel·lícula Manhattan presideix a l’arrencada aquest niu d’amor. Quan acaba, l’obra mestra de Woody Allen ha estat substituïda per una frase lapidària de la sèrie nord-americana Breaking Bad. La deconstrucció ja s’ha produït.