De l’striptease de Joan Brossa al de La Ribot

5.05.2019

La setmana passada ens va visitar l’artista multidisciplinar La Ribot al Mercat de les Flors i al MACBA, amb la seva constel·lació d’accions, instal·lacions, performances i videoart. Feia set anys que la iniciadora de la Nova dansa a Espanya no estava artísticament a Barcelona i justament ho fa quan se celebra l’any Brossa.

Socorro, de La Ribot

Hi ha coses que passen quan han de passar. Després de l’estrena de Panoramix, vaig tenir l’ocasió de parlar amb ella de la seva obra i de les influències i relacions que l’havien nodrit al llarg de la seva carrera. Una de les meves preguntes va ser al voltant del poeta visual. Ella em va dir que quan era molt jove va enviar una carta al poeta expressant-li la seva admiració, però que no en va rebre mai cap resposta. No va ser fins al cap d’uns anys, quan ella ja era considerada una artista d’avantguarda, que es van conèixer personalment i van poder compartir les seves idees sobre l’accionisme artístic i les arts escèniques.

Tots dos, tant Brossa com La Ribot, cerquen, segons el meu punt de vista, l’essència poètica en l’acció i, en un determinat moment d’ambdues carreres artístiques, l’striptease -el diàleg del jo amb el seu propi cos que es despulla- els va facilitar una manera d’acostar-s’hi.

Després de la mort del dictador Franco comencen a proliferar a Espanya moltes pel·lícules de l’anomenat “cinema de destape”. L’any 1976 el cinquanta per cent de les pel·lícules es correspon a aquest gènere; dos anys més tard aquestes pel·lícules ja eren etiquetades com a “S” (i més endavant, van passar a ser “X”). En el cinema postfranquista és habitual que s’exhibeixi un fort contingut eròtic, on apareixen de manera freqüent nus femenins i stripteases de les seves principals protagonistes. Anys abans només es podien veure aquest tipus de pel·lícules a Perpinyà i a Biarritz, on era habitual trobar-hi centenars d’autobusos i llargues cues d’espanyols esperant poder entrar i alimentar les seves fantasies eròtiques amb grans pantalles blanques observades per mirades lascives.

Com a contrapunt de tot això i en un to transgressor, Joan Brossa escrivia entre 1966 i 1967 cinquanta-sis accions teatrals publicades de manera conjunta el 1983 amb el títol Del strip-tease al teatre irregular (anteriorment, a l’any 1980 i al número dotze, van sortir publicats els textos Strip-Tease & teatro irregular a la revista teatral madrilenya Pipirijaina). El poeta va assistir a una dotzena de sessions d’striptease a França. Tot i l’elevat nombre va esperar a explorar aquesta tècnica com a mitjà d’expressió després de sortir d’un striptease a Bordeus. No va ser fins al 1992 que es va representar una versió adaptada d’aquesta de l’obra de Brossa, Strip-teases de butxaca, per la Companyia Teatre de Nit a la sala Beckett de Barcelona. Curiosament el 1991 La Ribot crear el seu primer striptease Socorro! Gloria!, la primera obra que la consagraria com a artista radical de la dansa contemporània més avantguardista. Casualitats de la vida?

Segurament Brossa hauria trobat en La Ribot la seva striper ideal, però també va ser afortunat en trobar l’actriu -especialista en striptease- Christa Leem, la musa d’artistes i intel·lectuals dels anys 70, amb qui va ser molt aplaudit amb el seu Estriptis català al teatre Arnau del Paral·lel, on l’striper (antivedet) es despullava (lentament) i treia una carta (sempre era l’as de bastos) després de l’abandó de cada peça de roba fins a quedar-se completament nua amb una carta a l’esquena. Hem de recordar que Christa va convertir l’stripease en un acte diferencial, amb elegància, sensibilitat i sensualitat. I això a Brossa ja el va convèncer.

Amb els stripteases de La Ribot Brossa hauria compartit la idea que l’art és un revulsiu, que té un component crític, humorístic, irònic i transgressor, entre d’altres coses, per fer que el públic reflexioni sobre el que no s’està veient, sobre l’acció per l’acció. En despullar el cos tots dos artistes ens conviden a presenciar el fet de desvestir la paraula, el gest… i el cos és l’únic vehicle de comunicació. Un cos que desgrana metafòricament tot el que està condicionat per allò social que pesa en l’ànima del subjecte.

Despullar-se és un ritual. El ritual forma part de la trama i allò eròtic es transforma en un mitjà de reflexió sobre el cos i sobre la presència de la nuesa com a punt de partença de qualsevol acte de rebel·lia. Així, i amb aquesta intenció, concebia La Ribot Socorro! Gloria!, el preludi de les seves peces distingides i el començament del camí cap a la nova dansa contemporània (en un moment de l’striptease, i després de treure’s un munt de roba, apareixen, a l’alçada del melic, unes sabates de puntes creant el dubte de si s’utilitzaran o no; però no s’utilitzen, es conserven només com a part de la memòria històrica del ballet). La repetició i la imprecisió, la naturalitat i la teatralitat es donen la mà dalt de l’escena per acostar-nos la veritat. La veritat poètica utilitza el cos en l’striptease amb tota la seva capacitat de seducció connotativa, ens suggereix una aprehensió de la realitat que se’ns escapa per convidar-nos a desvestir la nostra pròpia mirada mirant. Ambdós artistes, Brossa i La Ribot, no només despullen un cos i eliminen allò superficial per anar al fons de les coses, per portar-nos més enllà de l’aparença, sinó que es despullen ells mateixos com a artistes. I reflexionant sobre això penso que segurament hauria pogut titular aquest article “Brossa i La Ribot ‘al desnudo'”.