De granotes, petròglifs i palimpsestos

El 6 d’abril passat la Sala Beckett va estrenar dos espectacles inclosos dins el cicle Adéu al cotxe!: mentre a la sala de baix un públic entregat assistia a L’empestat de Jordi Oriol, un muntatge que ha tingut força recorregut i que es podrà veure fins al 29 d’abril, a la sala de dalt aplaudíem Granotes, una peça escrita i dirigida per Oriol Morales que ja es va poder veure al cicle Noves Escenes de La Pedrera i al Festival TNT 2017.

“Esto iba a ser una canción”. Una càmera enfoca una aquarel·la que es projecta a la paret del fons. La foscor dominant crea una atmosfera mental, íntima, un asseure’s amb els records i voler ordenar-los per ressituar-se. Gerard Bosch ressegueix amb una llanterna petita les pàgines d’una llibreta i llegeix unes instruccions sobre com enterrar un animal. Després interpretarà el tema musical O Manso, de Davide Salvado –amb lletra de Xavi Sardón i una tornada tradicional: “por bailar a mazurca, sólo por eso, por bailar a mazurca lévanme preso”– i, superposant veus, motius i històries, vehicularà un relat ple de meandres i bifurcacions. Bosch interpreta Lalo, que esbossa la seva peripècia investigadora al voltant del folklore musical gallec, i explica com va arribar a Galícia amb la intenció de trobar gent gran que li ensenyés cançons antigues.

L’intèrpret, sol en escena, entremescla narracions i materials, i ens parla com si fóssim coneguts de fa poc, una comunitat benvolent que s’ha aplegat allà per escoltar-lo. Confós amb el personatge, diluït en ell, diu sentir vergonya d’exposar aquestes intimitats, vacil·la, va endavant i endarrere per explicar-nos, de manera força el·líptica, la seva història amb Laura, una noia de Besalú que “nació con algo del monte dentro” i que va marxar a Galícia a catalogar petròglifs, al mateix poblet on aniria a raure Lalo seguint un rastre de cançons que arrencava de la seva besàvia.

Sense grans pretensions ni escarafalls, amb un ritme lent o “de velocitat reduïda” i una estètica de palimpsest ―els vídeos d’Aleix Plana, conjugats amb les ombres i la superposició de materials, creen suggeridores textures sobre els murs de la Beckett―, se’ns serveix un relat erràtic i defectiu, volgudament desballestat. Sabem poques coses pràctiques o fets concrets de la relació dels joves; tan sols que van viure sis anys en un pis de Santiago de Compostela fins que ella, que sempre havia volgut anar a viure al camp, va decidir fer un viatge tota sola als Estats Units. Perseguia el mite de Walden, el miratge de vida autosuficient i connectada amb la natura que va defensar Henry David Thoreau, aquell home capaç d’entrar en un aiguamoll llòbrec com qui ho fa en un lloc sagrat. Així, Laura va anar cap al salvatge Oest amb esperit aventurer i deixant enrere tots els seus lligams anteriors. Al llac Walden hi trobaria el seu particular Leteu.

Lalo ens mostra una ubicació del llogaret de Gargamala a Google Maps, i les imatges de boscos i camins que figuren al web es posen en moviment sobre el mur, encalçades per una càmera amb l’objectiu brut de terra. A mesura que avanci la narració, fragmentària i polifònica, en aquest dispositiu que ―com a intèrpret― tan sols habita Bosch, s’aniran combinant i harmonitzant vídeos i paraules, projeccions de cartes i aquarel·les, i s’hi afegirà el recorregut d’un vehicle minúscul i lluminós damunt un minicircuit de joguina, dins un espai escènic –a càrrec de Mercè Lucchetti-– que serà desmuntat i reorganitzat com a trinxera mental. Hi concorren diferents focus o punts d’interès que ens despisten els uns dels altres i creen una història confusa en els detalls però transparent en el seu conjunt, pel missatge que ens vol transmetre.

El més valuós i destacable d’aquesta proposta és la manera com es construeix el relat; com aquest flueix i ens captiva fàcilment i imperceptible, copsant el nostre interès sense imposar-se’ns. Predomina la foscor ambiental, que afavoreix la intimitat i el recolliment, i s’imposa un to elegíac però gens desesperat ―plana sobre Granotes una mena de neoestoïcisme―, potser perquè el jove gallec queda atrapat en el somni de Laura, vivint la vida que ella va deixar a mitges. I és que al final serà Lalo qui visqui en harmonia amb la natura, isolat al camp gallec; fins i tot sembla més dotat que la seva exparella per habitar el silenci dels boscos. La seva fascinació per l’entorn natural queda corroborada per la menció a Hundertwasser, el cèlebre arquitecte austríac –el dels “arbres inquilins”– que va voler ser enterrat sense un fèretre que el separés de la terra.

L’única cosa que a estones grinyola són aquells moments en què l’actor deixa d’encarnar Lalo, per assumir, com posseït, les paraules i el turment de Laura; aleshores ja no parla castellà sinó català, i es posa d’esquena al públic, projectant la seva ombra sobre la paret per donar-li veu a un fantasma. El discurs de Laura és molt més caòtic i entretallat, agònic fins a l’ofec final: impressions de Nova York, detalls d’un accident en què es va veure involucrada, apunts sobre un idil·li improbable, al·lusions a la platja de les granotes… I, cada cop més, ficcions i fantasies compensatòries, com aquelles cartes ―escrites en estat de somieig o de deliri― en què imaginava que un nen li descrivia al seu pare la forma de vida de l’home que vivia a l’altra banda del llac i que no és sinó una projecció idealitzada de Thoreau.

Què mou Lalo a parlar? Ell volia –diu– compondre una cançó i ensenyar-nos alguns objectes, potser fins i tot els petròglifs que Laura catalogava. Però va fer una cosa diferent, que ara ens mostra. El seu relat adopta un format falsament documental, fragmentari i apedaçat, permeable a noves incorporacions i troballes. Hi ha una buscada vacil·lació en la manera com se’ns adreça, i un permanent contacte visual, una recerca de comprensió o d’aquiescència, com si es preguntés de quina manera podrà comunicar-se millor, explicar-nos amb justesa el que sent. Com si volgués sortir de la foscor i, a la manera de Thoreau, estigués reclamant més aire i més llum del sol en els pensaments. Un atrapa-somnis metàl·lic, dringadís i hipnòtic embolcalla un encertadíssim i sorprenent artifici final, un joc d’absències i presències que ens fa somriure i ens encisa.