David Jou, un poeta místic

9.01.2016

David Jou (Sitges, 1953) és un dels autors més desconeguts, concretament dins l’àmbit poètic i portes endins, ja que per la qualitat i extensió de la seva obra científica és ben reconegut en el terreny científic. D’altra banda, també sembla que els seus llibres lírics són més llegits a fora que a casa, ja que compta amb un grapat de poemes i llibres sencers traduïts a les més diverses llengües europees. No debades, a més de ser doctor en Física (i catedràtic en Física de la Matèria Condensada) per la Universitat Autònoma de Barcelona, també va ser recentment reconegut com a doctor honoris causa per la Universitat de Girona. Per això mateix crida l’atenció el fet que els seus llibres no generin més comentaris i crítiques a les diferents publicacions del país. Se m’antulla, que la recent publicació del seu darrer poemari (i ja en van prop d’una vintena) sia una bona ocasió per parlar d’aquest autor d’inquietant semblança física amb l’actor John Malcovich.

El poeta David Jou

El poeta David Jou

El volum que acaba d’aparèixer, com alguns dels seus poemaris anteriors, ho fa de la mà de Viena Edicions i du per títol: La mística dels dies (Viena Edicions). Aquest llibre és, alhora, la tercera entrega d’una trilogia iniciada amb el llibre Poemes de ciència i fe, seguit de Poemes de Nadal i de Setmana Santa.

Es podria dir que és pròpia a la mística el recolliment, el monòleg, el soliloqui… A l’aprenentatge li és virtut el diàleg: tantes belles històries entre mestre i alumne que finalment no estableixen distinció entre ells, fent un tot en l’amistat. David Jou també presenta aquesta i d’altres dualitats. D’una banda, posa en diàleg dues disciplines que en l’imaginari comú dels nostres dies semblen, més que allunyades, prop de l’antagonisme, com ara la ciència i la fe. Jou trenca prova el trencament de la dicotomia, ja que el diàleg, en aquest cas, és més nodridor. També estableix diàleg entre el seu “jo” amb el seu bagatge, i els pensaments que vénen suscitats per les preguntes que la gent li realitza a les seves conferències, com apunta al pròleg del llibre, escrit per ell mateix. És una actitud d’obrir-se a l’interès de l’altre per fer-se’l propi.

El llibre, acuradament ordenat, presenta tres parts que s’obrin amb un petit escrit a manera de reflexió sobre el tema sobre el qual versen els poemes, i entre l’escrit i els poemes de cada una de les parts, atenció: una cita de Ramon Llull, seguida d’una de Rumi. Important i no gens atzarós. Calculada i plena d’intencionalitat va aquesta tria. D’una banda, Rumi és un dels grans poetes místics musulmans, a més de ser un gran erudit de caràcter religiós; i d’altra banda, com tothom sap, Ramon Llull fou un home de ciència, però amb un fort sentit religiós, amb experiències que podem catalogar com a místiques. A més, Llull fou un gran lingüista, fet que li permeté conèixer textos de primera mà, que eren aliens als seus coetanis, pel fet d’estar escrites en àrab, per exemple. David Jou, com aquests savis, també intenta tant en els seus assajos com amb la seva poesia, fer de ciència i experiència religiosa, un tot indissoluble. A més de ser, un traductor d’obres de divulgació científica, com la seva traducció al castellà del best-seller Breve Historia del Tiempo de Stephen Hawkings (llibre on vaig veure per primer cop el nom de David Jou en un llibre). Un Hawkings que tampoc és aliè a la reflexió sobre Déu dins els paràmetres del seu camp d’estudi principal: el de la física.

Però no ens podem portar a engany: Jou no escriu poesia científica —a la manera que ho podria fer Àngel Terrón, per exemple—, sinó que fa una poesia eminentment religiosa sota el prisma d’aquell qui és un profund coneixedor d’aspectes científics. De fet, en l’abundància en què apareixen, i tornen a fer-ho, segons quins conceptes de caràcter religiós, cristià i litúrgic, pot trobar el lector un motiu d’allunyament més que no pas de trobada. Déu, Raó, Evangeli, Resurrecció, Ascensió, i una llarga llista de conceptes semblant que formarien un tancat camp semàntic, tenen una presència que en certs moments sembla excessiva; car l’encert podria residir a fer servir aquests conceptes de tan poc a l’ús en la poesia catalana contemporània, de manera més estratègicament mesurada, però sobretot si ens atraqués a ells de manera personal, nova i allunyada de la idea preconcebuda que en tenim. La qüestió radica que sembla més poètic, intentar suggerir al lector una idea mística, per exemple, que no fer la descripció d’una experiència mística del poeta. No podem confiar que el lector sia un simple receptor, sinó que l’hem de moure a la nostra experiència. I no és fàcil, ans al contrari: és de titànica dificultat; i més si volem moure cap a experiències tan poc mesurables i tan extremes, a més d’allunyades de l’experiència quotidiana de la majoria de la gent, com és l’experiència mística.

D’altra banda, el llibre no està exempt de poemes superbs, que donen al clau, i ens commouen tant pel que conten com per l’encert i la sensibilitat en la manera de dir-ho, com és el cas del poema titulat: “Una mare planxa la camisa del seu fill per a una entrevista de feina”. I és que Jou em sembla més proper quan ell també es fa proper a l’experiència de l’altre.

David Jou és, en tot cas, un autor amb una obra poètica que per les seves singularitats no pot ser menystingut, i al qual cal fer una llegida, ni tan sols sia per la curiositat de sensibilitat, d’enfocament i de temàtica.

Una mare planxa la camisa del seu fill per a una entrevista de feina

El seu futur ja no depèn de mi,
sinó tan sols d’ell i de la sort.
Però li planxo la camisa
com si li dibuixés una aura protectora,
com si a través d’ella la meva presència l’hagués d’acompanyar
sense que ell ho sàpiga,
inspirant-li la resposta justa i el gest adient
-que, ben mirat, no sé quins són-.

Elimino les arrugues
com si planxés les ones de les tempestes de la vida,
com si li estigués aplanant els camins del món.
Ell ni se n’adonarà, de tot això,
com mai no ens adonem d’allò que trobem fet,
a punt, en ordre, esperant-nos
com si fos natural i no exigís cap esforç.
Però és el que puc fer i el que em plau fer:
somiar mentre planxo
-tan pesat, tan avorrit, però de vegades,
com ara,
amb un toc d’amor, d’ansietat i de tendresa
tan intens, que alguna cosa salva-.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Dur i tendre . Real, actual. Un poema d’Avui. Tan senzill, sense arabescos i amb tantíssima profunditat. M’arriba. El veig. El sento.