David Caño. Res és ara ni això

11.12.2013

Edicions Terrícola presenta tres poemaris que surten de bracet de la impremta: Llegat rebel de Lluís Calvo, Cada volcà és abans una muntanya, de Meritxell Cucurella-Jorba i, last but not least, Res és ara ni això, de David Caño, que ressenya aquí Jordi Valls.

 

David Caño

 

David Caño sembla un fill pròdig del Somorrostro o del Camp de la Bóta. De fet, podria ser un dels molts cosins de Carmen Amaya, perquè el “duende” el precedeix a cada llibre i a cada recital de poemes. No és costum que, a més del caràcter inquiet i inconformista, acabi de culminar el seu tarannà amb una alegria de viure que traspua i fa amics i adeptes seduïts per la seva generositat amb la gent que se li acosta i que ens recorda, als més escèptics, que un altre món és possible.

“Res és ara ni això”, el seu darrer llibre de poemes, arrenca amb dues citacions que s’interpel·len, “Això és ara i res”, de Joan Vinyoli, i “Això és ara ni això”, de Pere Marcilla, com si en Caño, al més pur estil avantguardista, contraposés les sentències. Més endavant, també ens adonem que numera els poemes atzarosament, que ens desendreça l’estructura esperada i els utilitza com el marc de la confrontació tràgica d’“El crit de l’albat”. Però, realment que és un albat? Hi ha dos significats possibles al diccionari de l’IEC: “Criatura morta abans de tenir ús de raó” o bé, en sentit figurat, “innocent, càndid, fàcil d’enganyar”. Caño juga amb aquesta dualitat i mostra les ferides de la consciència, tal com subratllen les dues citacions de Núria Martínez-Vernis i d’Andreu Vidal. Els poemes de vers curt i sincopat ens ubiquen en una atmosfera enigmàtica, estranya, però alhora reconeixible: “País cobert de neu/ i de remordiments.” La cultura, amb tota la càrrega de culpabilitats heretades. La identitat, que conforma conductes “de la immortal/ profanació/ de la memòria”. La ironia, que “innocentment” ens provoca el desvetllament de l’albat: “Insinuaves sentències taxatives/ per defugir la discussió. Fingies/ o et sabies massa humana per desmentir-te?”. El messianisme és evidenciat de forma molt hàbil: “Havies nat per morir./ I ho repeties.” Per més endavant rematar el poema amb “Tartamudeig/ de la clivella./ La nafra oberta.”

Caño és conscient de la repetició, com una nàusea que el va perseguint: “La teva bellesa tan tòpica./ La pols entre les dents./El desig d’eternitat./ Et saps repetició”. El poeta troba una solució al dilema quan desconfia de la consciència, en desposseir-se de la cultura heretada. Però també en saber-se contradicció, entre la necessitat física i la necessitat del pensament, i en voler deixar de ser l’expectativa creada (“som l’avortament/ d’allò que hauríem pogut ser/ i ja no serem.”) i a partir de la desintegració de la sentència com a comunicació misteriosa del poema, “Tot és ara mateix. I tanmateix res/ no serà ara”. Caño, però, assumeix la contradicció i no renuncia a la lucidesa “Vius només pels records del futur./ Però el temps és senil./ Aquest és el teu drama”. El poeta es mostra amarg amb les experiències no viscudes, les coses que mai no han estat, però que podrien haver estat, i carrega contra els símbols restrenyidors de la llibertat humana: “Verge/ la primera sang./ Et dol/ la passió.”. Invoca l’espectre de Rimbaud, “Però,/ de la nit,/ només en coneixeràs/ el foc./ Les il·luminacions”. I Caño, també, invoca des del seu interior xamànic, les llambregades d’imatges que van sorgint del brollador demiúrgic, “L’hora negra floreix/ entre les runes del llenguatge”, o bé “Retornar a la insolència de l’infant/ no es pot titllar d’immaduresa”. El poeta es revolta i cedeix al desig, retorna al no-res, i aquest és el seu triomf. El triomf de l’albat.

Caño demostra a “Res és ara i això” una gran capacitat per assumir registres i brillar de forma autèntica amb un estil molt personal i intransferible. Caño sona a Caño, i Caño és la Barcelona de la revolta, el Salvat-Papasseit no-messiànic i proper que necessitem en el cementiri d’elefants que és molts cops la nostra literatura. És la frescor i la bellesa del cosí germà de Carmen Amaya. El rapsode, el poeta.