Dani Salvà. Testimonis de la vida tradicional

Mariona Iribarren reprèn la sèrie d'artistes empordanesos que va iniciar amb Chantale Heimo amb un article sobre Dani Salvà, un fotògraf que ha sabut captar la vida rural del Baix Ter i festivitats religioses com la processó de Verges.

Mariona Iribarren reprèn la sèrie d’artistes empordanesos que va iniciar amb Chantale Heimo amb un article sobre Dani Salvà, un fotògraf que ha sabut captar la vida rural del Baix Ter i festivitats religioses com la processó de Verges.

Passió viatgera

Un cop més, amb en Dani trobem la fotografia com a complement de la feina professional. En Dani és un jove que ha viscut tota la vida a l’Empordà, a prop de la Bisbal. Actualment és mestre a Begur i compagina la seva feina amb la seva gran passió: els viatges.

Es coneix el seu entorn des de sempre. La seva afició al ciclisme li va permetre conèixer i recórrer pam a pam la comarca i explorar els seus racons des de camins i caminois sovint inaccessibles amb cotxe i a un altre ritme. Descriu el Baix Ter com una zona suau, en consonància amb el curs baix d’un riu i la tranquil·litat de les seves aigües. Hi destaca l’impacte que hi té el turisme, especialment en la zona de la costa, i al parlar del futur del territori afirma que li agradaria que tot canviés més lentament, sense perdre la personalitat que li és pròpia. La seva família materna és  de l’Alt Empordà, zona que també sent com a casa seva.

Va començar a fer fotografies a partir d’una estada al Nepal, al 2001, amb una reflex mecànica. L’excepcionalitat del paisatge i de la cultura l’obligava a voler endur-se un record d’aquelles terres. Com que no va quedar content dels resultats, va començar a fer cursets de fotografia, tallers amb fotògrafs i a posar-se en contacte amb els Amics de la fotografia de Torroella de Montgrí. De seguida es va passar al digital. A partir de llavors, una cosa ha anat lligada amb l’altra: les experiències viatgeres amb l’aprofundiment en la fotografia com a manera d’acostar-se, interpretar i entendre el món i la gent que hi viu. Mongòlia, la Xina, el Sàhara, Líbia, Lisboa, les mines de Potosí, Bolívia, Síria, Etiòpia, Grècia, la ruta de la seda…  Steve Mc Curry és el seu referent com a fotògraf viatger per excel·lència.

En els últims anys, però, la fotografia ha transcendit l’esfera dels viatges i ha esdevingut per en Dani un afer quotidià, íntim, que li serveix també per relacionar-se amb el seu entorn més proper i ha començat a fer alguns treballs sobre el seu entorn.

Els viatges l’han fet reflexionar sobre les contradiccions entre conservació d’uns valors naturals i culturals i el dret al desenvolupament econòmic de les societats i de l’accés a una vida més còmode. Viatjant s’ha sentit atret per les zones on es mantenien les costums tradicionals, però és conscient que a casa seva s’han perdut per tenir accés a un estil de vida potser més fàcil, però no exempt d’uns costos molt elevats. Un cop a casa el què ha fet és girar la mirada a les arrels familiars per redescobrir tota una sèrie de pràctiques tradicionals que marcaven el caràcter i les costums d’aquestes terres.

Rural

El seu principal treball sobre el Baix Ter és una sèrie iniciada el 2009 i que encara manté en obert. Al Claustre de l’Hospital, a Torroella, hi va fer una exposició d’algunes de les fotografies; la Revista de Girona en va treure un reportatge, publicat el 2011 amb text de Judit Pujadó.

La sèrie es titula Rural i neix de la proximitat d’en Dani amb tot unes pràctiques de la vida a pagès que ell sempre ha viscut de prop i que veu que estan desapareixent per moments. Fotografia amb la voluntat de donar testimoni, d’aixecar acte, com a manera de preservar en imatges tot un patrimoni, que després de romandre viu durant segles, és a punt d’extingir-se.

La vida de pagès era la principal forma de vida al Baix Ter, com també a la major part dels territoris de les terres catalanes fins fa poc més de cinquanta anys. Malgrat la duresa d’un dia a dia lligat a la feina física i les condicions climàtiques, també comportava molts avantatges que, encara que sigui tan recent, sembla que haguem oblidat. La família extensa i els veïns formaven una comunitat i una unitat econòmica i cultural. La riquesa de recursos d’aquesta terra, permetia que aquells que hi vivien poguessin ser gairebé autònoms. Malgrat que no era possible disposar de tant temps lliure com sembla que tinguin els nostres ritmes moderns, acolorits amb caps de setmana, vacances i oci de tot tipus, també és cert que el tempo amb què discorria tot plegat era un altre i la dissociació entre feina, família, alimentació, exercici físic i oci no existia tal i com la coneixem ara, sinó que tot plegat quedava relligat en el temps cíclic dels dies i les estacions. La dependència de les condicions climàtiques feia mantenir també un lligam estret amb la natura i el què exigia en cada moment, mantenint sempre una comunicació fluïda amb l’entorn, de manera que l’equilibri home-natura perdurava d’una manera ferma i sostenible.

Avui que tot això s’ha esquinçat d’una manera ferotge i irreversible i hem perdut les mesures de les nostres accions i relacions, les imatges d’ en Dani se’ns presenten com a paisatges gairebé bucòlics, com a peces de museu, perquè els nostres dies, interessos i ocupacions queden molt lluny de tot un univers que temporalment i geogràficament tenim encara tan a prop.

En Dani ha fotografiat alguns dels pocs exemples que resten al Baix Ter de persones que viuen d’una manera bastant semblant a la que s’havia viscut sempre. Ho ha fet en blanc i negre, una tria que confereix a les imatges una força expressiva molt potent i un alè nostàlgic que s’escau a una temàtica que té molt present que cada vegada és més residual.

En primer lloc trobem les imatges d’en Lluís, el pastor de Serra de Daró. Serra, poble proper a Casavells, formava juntament amb Ullastret i Llavià, una batllia reial. Instal·lat en plena plana fèrtil no hauria de ser difícil trobar espais per pasturar. El fet és que el preu amb què es paga la carn, fa que un pastor que abans podia subsistir fent-se càrrec d’un ramat d’unes cent cinquanta ovelles, avui en necessiti gairebé 600 per quadrar els números. D’aquesta manera, l’ofici de pastor es troba en evident recessió, malgrat els intents d’oferir formació i reconeixement com la creació de l’escola de pastors de Catalunya.

A les fotografies d’en Dani podem veure en Lluís amb els gossos, inseparables companys de feina, conduint el ramat amunt i avall. Ell mateix ha escollit aquestes imatges com a més representatives de la integració entre home i paisatge.

A continuació trobem els arrossers de Pals, que rememoren cada any la plantada tradicional que organitza el Molí de Pals. Es tracta d’una petita representació en què els participants poden fer-se una idea de la diferència que representava l’agricultura abans que la mecanització la convertís en una indústria i la prepotència de certa vida urbana devalués el seu prestigi. A Sant Climent de Peralta també es commemora cada any l’antiga cerimònia de la carbonera i de la sega tradicional.

L’arròs és el cereal més nutritiu que coneix la humanitat i base de l’alimentació de moltes cultures. Al Baix Ter ja s’hi havia conreat, per la facilitat d’accés a l’aigua, que, com és sabut, aquest cultiu necessita en abundància. A principis de segle passat, però, es va encetar el debat sobre la seva conveniència, perquè el seu cultiu s’associava a la propagació de malalties com el paludisme i es va deixar de banda. Recentment s’ha recuperat, se’n cultiven nombroses varietats, fins i tot alguna fracció en ecològic i l’arròs de Pals ha anat agafant anomenada. Ara bé, la maquinària agrícola i les noves canalitzacions de l’aigua ofereixen unes condicions a l’ofici que faciliten molt la feina, però també en redueixen l’ocupació.

El tercer apartat del treball rural està dedicat a la recollida de les olives del Mas Jordi de Torrent. Aquesta família segueix celebrant la cerimònia d’aplegar les olives al novembre, estendre les xarxes a terra i sacsejant la soca per fer-les caure quan son madures. Un cop ensacades les porten al trull i tenen oli per tot l’any.

I si un altre cultiu li feia la competència a les olives a l’Empordà eren les vinyes. Abans de la fil·loxera tot el terreny era cobert de feixes i feixons i cada mas es feia el seu vi. En Dani va fotografiar la verema de Can Nicolau, de Sant Climent de Peralta, que encara celebren a la manera tradicional.

Per últim, tenim el testimoni d’un dels altres cerimonials de l’any: la matança del porc. A totes les cases hi engreixaven com a mínim un porc l’any i el dia de matar-lo era tota una festa on hi acudien familiars i amics. A l’hivern es reunien un parell de dies i s’apressaven a fer botifarres, embotits, lloms i pernils. Es sabut que s’aprofitava absolutament tot d’un porc i es trobava la manera de conservar-lo, en un temps en què no hi havia congeladors. .  Ara la normativa marca que s’ha de fer als escorxadors, però algunes famílies continuen sense abandonar la costum.

A banda d’aquest ventall de d’imatges sobre la vida a pagès, en Dani va anar a fotografiar la tria dels mulats, la pastura d’estiu dels cavalls de muntanya. Surten per Sant Pere cap al Costabona i tornen a Espinavell per Sant Miquel, on els tanquen i fan tractes ramaders. Passen l’estiu a les pastures altes com fa centenars d’anys. El protagonista: en Cisco del Querol, eugasser de Rojà que s’ha entestat en mantenir viva la transhumància, mantenint d’aquesta manera el dret de pastura adquirit amb el tractat dels Pirineus. És sabut que a les terres del Montgrí també hi arribava la transhumància, una pràctica molt habitual en l’època en què calia adaptar l’estada al clima i protegir els ramats.

 

La processó

Si les cerimònies en torn del cicle de l’agricultura i la ramaderia formaven part del calendari a pagès, l’altra part del cicle el formaven les festivitats religioses, algunes amb herències paganes, també lligades a la natura. En els últims temps hi ha hagut la voluntat per part de moltes poblacions, de recuperar tradicions i festivitats per tal d’atraure públic i recuperar les idiosincràsies en temps de crisi d’identitats en plena expansió de la globalització cultural. En alguns casos això s’ha esdevingut de manera una mica forçada i buida de contingut. En el cas de Verges, però, la tradició de la processó de Setmana Santa, com en d’altres poblacions, s’ha mantingut des d’antic. El primer testimoni escrit és de 1666 i ja es parla de la representació vergelitana com d’una costum.

El teatre era un complement a la missa ja des de temps medievals. Era un recurs evangelitzador molt útil en un temps en què la missa en llatí allunyava els continguts i els missatges del públic, que se sentia més commogut pel teatre, en llengua vulgar i més proper. El text en què es basa aquesta processó de dijous sant és d’un llibre del s. XVIII, que segueix l’estil de versions anteriors, de tradició medieval, en què ja es representava el drama de la passió. Cada dijous sant a les cinc de la de la tarda, els manaies, els soldats romans, recorren el poble, sortint de l’ajuntament i tornant-hi a arribar amb les imatges que han recollit del poble. A les deu comença la representació del misteri de la passió. A la plaça major, el decorat és immillorable. Les muralles i les torres de la fortificació medieval son l’escenari de la representació d’algunes de les escenes de la vida pública de Jesús. L’entrada a Jerusalem, la Samaritana, el Sant Sopar, el Sanedrí, la Dansa de la Mort, l’hort del Gessamí i la condemna de Ponç Pilat.  A la segona part, l’església és el punt de partida d’una processó pels carrers, que simbolitzen la Via Dolorosa que va recórrer Jesús fins a la creu. Els protagonistes representen les escenes dels apòstols, del pelegrí, de la creu dels improperis, de la samaritana i les vestes blanques, il·luminats amb torxes, cargols plens d’oli, un ble encès al carrer dels Cargols….

La joia de la corona de la festa de Verges és la dansa de la mort. És l’única població que conserva viva una tipologia de la dansa de la mort, reminiscència de temps ancestrals, de culte als difunts. Es tracta d’una dansa macabra, l’origen de la qual està associat a les epidèmies de la pesta negra que van tenir lloc entre el  s. XIV i el XVII.

Cinc esquelets dansen al so d’un timbal, col·locats en forma de creu i amb un seguici de quatre personatges amb torxes. Dos són adults: la Dalla (que sega la vida) i la Bandera (que simbolitza que la Mort no avisa a ningú) i tres infants: un que porta un rellotge sense broques (a qualsevol hora arriba) i dos que porten un platet amb cendra (a la que tots ens reduirem).

Artistes de la zona han treballat sobre la temàtica de la processó de Verges. Jordi Rodríguez-Amat n’és un exemple. El pintor té tota una sèrie sobre la processó, va fer el cartell un any i fins i tot participava en la representació fent de Ponç Pilat. El 2012 en Dani Salvà va realitzar tot un reportatge de la festa. Tant de la part pública pels carrers, com dels moments de preparació, entre vestidors. En aquest cas, el color dinamitza les imatges nocturnes i comunica l’atmosfera màgica que es viu cada dijous sant als carrers de Verges, que ressuscita la transcendència de la festa centenària.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació