Dancing with frogs de Sol Picó: una crítica de la masculinitat

3.11.2017

Ahir al vespre, al Mercat de les Flors una renglera de butaques va quedar buida: eren els llocs que haurien d’haver ocupat aquells que anit van dormir injustament a la presó. Es fa esquerp escriure en aquests dies difícils, però un espectacle com Dancing with frogs de Sol Picó ens demostra una vegada més que la cultura pot ser un antídot contra l’opressió, contra tot tipus d’opressions.

L’últim espectacle de la coreògrafa valenciana es va estrenar ahir i es representarà fins al proper diumenge 5 de novembre. Forma part d’un díptic compost també per We women (26-29 d’octubre al Mercat de les Flors), una peça sobre la dona contemporània amb un superb càsting de ballarines i de músiques de múltiples procedències que reivindica el talent i la força femenins i denuncia les múltiples opressions que actualment pateixen les dones arreu del món. Inversament, a Dancing with frogs Picó s’acompanya d’un elenc masculí, també format per ballarins i músics, per parlar de l’altre revers del sistema de gèneres: la masculinitat. Recordeu aquella història de la granota que calia petonejar perquè es convertís en príncep blau? Al seu espectacle, Sol Picó dansa amb les granotes per explicar que la transformació que sempre ens havien promès encara no s’ha produït: si en ple segle XXI hi continua havent desigualtat de gènere, és perquè els homes segueixen sent masculins, en el sentit més hegemònic del terme.

Amb la col·laboració de Marta Galán – una altra gata vella en qüestions de gènere –, la peça elabora un discurs molt ben tramat, que conté una bona dosi d’humor però també gravetat i tendresa. Al llarg de l’obra se’ns proposa un ventall de situacions en què la masculinitat juga en contra nostre, siguem homes o dones. Per exemple, en una escena bellíssima un amalgama de cossos rodola lentament movent-se per l’escenari, mentre veiem com va deixant nua a la dona que finalment acaba escopint en un racó. Es tracta d’una violació col·lectiva o d’una violació a seques, ja que com afirma Laura Rita Segato, quan un home agredeix una dona no ho fa en tant que persona individual, sinó perquè emergeix en ell la força de tots els homes, la de l’estructura social que el situa al bàndol dels poderosos. Acompanyant la violació, un músic i un home que plora, potser de vergonya per saber-se part d’un grup que oprimeix sistemàticament el sexe contrari.

Dancing with frogs és un exemple magnífic de com es pot elaborar un discurs artístic compromès amb finor i sense un gram de feixuguesa, com sovint pretenen negar els qui voldrien discursos artístics ben blancs. Durant seixanta minuts riem, ens emocionem, ens vénen ganes de ballar, sentim repulsa, admirem i també entenem com la masculinitat hegemònica va en contra dels homes, negant-los la possibilitat de ser sensibles, de desmarcar-se d’una actitud de grup que no els agrada, de reconèixer el fracàs o la feblesa, de mostrar afecte entre ells, d’estimar altres homes, de respectar la llibertat dels seus fills o de reconèixer una dona com una igual o una superior. Dancing with frogs ens ve a dir que ja n’hi ha prou, de tot això, que cal fer alguna cosa, perquè la masculinitat tradicional ja sona massa com un disc ratllat.

‘Dancing with frogs’ de Sol Picó. | © Consuelo Bautista

Si us vau perdre We women, si vau anar-la a veure i us va encantar, si no heu vist mai cap espectacle de la coreògrafa i penseu que ja és hora de posar-hi remei, no us perdeu la segona part del díptic: Sol Picó té un nom i és per alguna cosa. Aneu-la a veure, aneu-los a veure. No us decebran.