Curtcircuit metafísic a l’Apolo

25.03.2018

El triangle equilàter és un símbol molt habitual. El veiem des de la simbologia gestual feminista fins a la combinació alt + J al teclat de l’ordinador (també nom d’un bon grup, tot sigui dit). Plató veia en ell harmonia, divinitat i proporció. En geometria hi trobem la secció àuria i en altres camps el veiem com a símbol solar representant la vida. Si en superposem dos i un d’ells el situem a la inversa, tenim l’estrella de David, símbol del judaisme. I si ens deixem de simbolismes, cosa que ja tenim prou vista darrerament, ens trobem amb la portada d’un disc i l’element que va acompanyar dijous una nit de doble piloerecció a Barcelona.

Ferran Palau i El Petit de Ca l’Eril al festival Curtcircuit

aaaaaaaa!!!!!!!!uuuuuuuuU!!!!!!OoooooooO!OO!ooo!Oo!O!o1O!OI1IOo1o1>o1>O!. Aquesta era la reacció d’El Petit de Cal Eril quan van descobrir que s’havien exhaurit les entrades pel concert que farien a la Sala Apolo presentant “∆” just després que el seu amic Ferran Palau també actués -compartint membres de banda, destacant Joan Pons a la bateria.

Tot quedava entre amics. Aquest doble concert que forma part de la programació de Curtcircuit, un cicle de música en directe anual impulsat per l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC), va mostrar calidesa en tots els sentits possibles.

Com a empordanès, és difícil que una proposta musical em faci desplaçar per unes hores fins a la capital. Tanmateix, quan has de presenciar dos àlbums terriblement addictius com la present proposta del festival amb nom de sobrecàrrega, és una bona excusa. Què dic, excusa? És un gest hedonistament necessari. També puc donar fe que va quedar certificat amb l’impetuosa venda de marxandatge i discos a posteriori del doble bolo.

En una de les primeres cançons del seu concert, Ferran Palau es referia al “sector parlanchín” amb un què tal? exquisidament sarcàstic. Això em va fer entendre que no tothom sap del cert a què assisteix quan arriba per primer cop a un concert del calibre d’en Ferran o d’El Petit. Cal més autoritat envers al públic que no li dóna prou valor al fet d’assistir a un concert. Calen més Ferrans.

Però també calen més Petits. Una banda que ha trobat el seu nom en el Teatre de cal Eril i que repeteix –i repeteixo- a l’Apolo. Ara bé, una banda que també m’ha creat una hipnosi en cadascun dels concerts presenciats. Potser perquè en algun racó del subconscient relaciono aquesta delicadesa vocal amb Thom Yorke.

Els dos discos que es presentaven aquest darrer dijous a l’Apolo els podem fer coincidir literalment: ens trobem amb un ∆ i el “Blanc”. Ja l’any 2012 en Ferran Palau ens explicava que és “un stripper de les emocions”; a la música d’El Petit ja la consideren pop metafísic. Tot just acaben de començar a presentar els seus discos i ja podem confirmar que ens agradarà el proper.