Cuixa, plomes, camises de quadres (i la Moreneta)

23.09.2018

Dos futbolistes fent-se un petó als vestidors; una noia universitària que acaba de passar la seva primera nit amb una altra noia; un artista transvestit sortint a escena per cridar al quatre vents que ell és com és, i que si a algú no li agrada la ploma, que s’hi posi fulles. Sembla que els musicals de temàtica LGTB i queer han irromput en massa a la cartellera barcelonina de principis de tardor. I nosaltres recorrem la topografia heterogènia i gentrificada de la ciutat a la recerca d’aquests espectacles que, a ritme d’històries, cançons i coreografies, qüestionen la normativitat.

‘Fun Home’ s’ha estrenat a l’Onyric Teatre Condal. Fotografia d’Àgata Casanovas.

Comencem aquest recorregut prop de la Sagrada Família, icona de Barcelona i temple fàl·lic –Josep Maria Miró ja en va treure profit, d’aquesta simbologia evident, al Gang Bang que va muntar fa uns anys a la Sala Tallers, a la part del darrere del Nacional. La nostra primera parada és al Teatre Gaudí: allà hi trobarem un musical fet aquí, El futbol és així (de gai), de la parella formada per Xavi Morató i Gerard Sesé, que va sobreviure amb èxit la Barcelona culturalment erma de l’agost i que, pròrroga rere pròrroga, ha anat omplint les grades d’aficionats teatrals. Hi seran, ara sí que sí, fins al 21 d’octubre. L’obra ens planteja, a través de l’humor més estripat, què passaria si un equip d’elit fitxés un jugador que s’està plantejant sortir de l’armari. Gags amb rerefons crític sobre les pressions i els xantatges de la societat i la màquina de fer diners que són els clubs esportius, la masculinitat de disseny dels futbolistes, la desconsideració general cap al futbol femení, fan d’El futbol és així (de gai) alguna cosa més que una comèdia innocent. Això, i un final que no explicarem, però que va contra les convencions de la comèdia musical i que resumirem així: l’homofòbia, a l’esport, està tan estesa que ni tan sols en aquests casos permet la catarsi.

Baixem ara fins al carrer Casp, perquè al Tívoli hi trobem el segon musical de temàtica LGTB: La jaula de las locas, que ha engegat amb el peu a l’accelerador (han anat exhaurint entrades des de la segona prèvia… i el Tívoli té més de 1.300 localitats!) i es postula com un dels èxits de la temporada a Barcelona. Poc a dir sobre La jaula: tot un clàssic, que l’elenc protagonitzat per Ivan Labanda i Àngel Llàcer sap estirar fins a posar-se a la butxaca el públic amant del teatre comercial. El llibret el signa una icona de la lluita pels drets de la comunitat LGTB, Harvey Fierstein (com ens agradaria veure el seu díptic Torch Song a l’escena catalana!), però s’ha de dir que el retrat que fa de la parella homosexual, més enllà de l’himne “Soy lo que soy” que tanca el primer acte, ha quedat una mica desfasat. Una homosexualitat poc amenaçadora, espectacularitzada amb ploma i confeti, vista com un calc kitsch de la parella hetero de classe mitjana-alta: tot ben digerible perquè el públic se senti obert i tolerant (Mireu, es fan un petó i no ens molesta! Com ens agrada la modernor!) En aquest sentit, la cosa es queda en un simpàtic exercici d’arqueologia gai, amb un final èticament curiós, per dir-ho així.

Àngel Llacer en un fotograma del tràiler de ‘La Jaula de las Locas’, al Teatre Tívoli.

Ara baixem la Rambla, l’autèntic recte de l’anatomia urbana de la ciutat, i travessem el Raval, perquè al Paral·lel, l’antiga avinguda de la perdició barcelonina, hi trobarem la darrera estació d’aquesta ruta pel musical LGTB. Era aquí, al Teatre Condal, on volia anar a parar: s’hi acaba d’estrenar Fun Home, una joia excepcional que tenim la sort immensa de veure a Barcelona, perquè gairebé no s’ha exportat fora de l’àmbit anglosaxó. Gràcies, Daniel Anglès!

Què és, Fun Home? És un musical màgic i deliciosament estrany (per cert, queer, en anglès, vol dir “estrany, rarot”). Basat en una novel·la gràfica i autobiogràfica d’Alison Bechdel, Fun Home és la història de com l’autora va descobrint que és lesbiana, surt de l’armari i es reivindica, mentre el seu pare, homosexual més o menys reprimit, recorre un camí gairebé a la inversa: a escena, el xoc letal i brutal entre dues maneres d’afrontar una sexualitat socialment minoritària. Aquesta seria una idea de sinopsi, però Fun Home és molt més que un pamflet reivindicatiu. Segurament no serem exagerats si diem que es tracta d’un dels millors musicals nord-americans de la darrera dècada: un musical divertit, àgil i amb cançons d’aquelles que no s’obliden i que al mateix temps ofereix espai per a la reflexió. Una d’aquelles experiències teatrals que t’entretenen i que al mateix temps et donen una lliçó de vida que et fa sortir en plenitud de la sala. Què més volem?

Doncs encara hi ha més: l’escenografia de Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Codina, deliciosament rococó; un repartiment meravellós liderat per Mariona Castillo, que a Limbo i a Les dones de Guido Contini ja ens robava el cor, i que a Fun Home, a més, ens contagia una humanitat que li supura per tot arreu. El musical té cançons memorables, com aquella en què una Bechdel nena veu per primer cop una dona amb cabells curts i camisa de quadres i s’adona de noves possibilitats de gènere que ningú no li havia explicat. O la que canten Bechdel i el seu pare mentre fan un passeig en cotxe però no aconsegueixen dir-se allò que s’havien de dir. En definitiva, podríem dir que Fun Home és la culminació dels musicals queer. I el tenim a Barcelona. Aprofitin i vagin a veure una de les coses més interessants que ha donat Broadway els darrers anys.

‘Els Jocs Florals de Canprosa’ es pot veure al TNC. | Foto: David Ruano.

(No em puc estar de fer un afegit final: d’aquí uns dies s’estrena a la Sala Gran del TNC Els Jocs Florals de Canprosa, i fa uns dies vam tenir la sort de veure’n un assaig previ. Per què mencionem l’adaptació d’aquest text que Santiago Rusiñol va escriure el 1902, en un reportatge com aquest? Fàcil: perquè Jordi Prat i Coll ha agafat aquesta paròdia dels Jocs Florals i li ha donat una volta (o dos, o tres…) per elaborar un espectacle de text i musical gairebé inabastable: divertidíssim, sagaç, eufòric, intel·ligent, excessiu, brillant i crític, ple de color, i tot plegat per desconstruir, a través del pastitx i la paròdia més mordaç, el que significa ser català. El mateix Rusiñol ho va escriure, en veure les crítiques que va rebre l’obra per part del catalanisme més conservador: “Ja és prou gran Catalunya, ja és prou just lo que defensa, perquè no es pugui fer broma de totes les petiteses que tenen les causes nobles”. Si la sensibilitat queer és una mirada que ens qüestiona i que se’n riu d’allò que es considera “normal”, Prat i Coll ha fet d’Els Jocs Florals de Canprosa una mena de musical queer sobre tots nosaltres. Un consell: agafin entrades abans no s’exhaureixin, perquè hi ha escenes, en aquest espectacle, que quedaran per sempre més en la memòria del teatre català).