Cuinant òperes primes

Marc Fàbregas i el seu primer llargmetratge ‘Cuinant’ es queden fora de les nominacions dels Gaudí, però això no resta mèrit a un treball audiovisual més que decent.

Marc Fàbregas i el seu primer llargmetratge ‘Cuinant’ es queden fora de les nominacions dels Gaudí, però això no resta mèrit a un treball audiovisual més que decent, de molt baix pressupost però amb tècniques narratives i de diàleg molt interessants d’analitzar.

Imatge de 'Cuinant'

La primera pel·lícula de Fàbregas, que ja porta 6 curtmetratges a l’esquena, és un projecte auster, de pocs recursos i finançament via crowdfunding. Això està molt bé i segur que només per l’esforç que ha fet tot l’equip ja ens cauen tots molt simpàtics, però si han treballat de forma professional com es demostra, mereixen un tracte professional. Així que més enllà de parlar de les seves columnes de costos i beneficis, ens centrarem en la narració, la imatge, els personatges i els diàlegs, que són el que donen força a aquest curtmetratge llarg. Superarem també el vell “Oh, una pel·li indie en català” i anirem directament a allò que seria normal si tinguéssim una escena cultural normal: parlar de la teca.

‘Cuinant’ és un film en què durant una hora i mitja veiem com una parella es discuteix a la cuina del seu apartament. De fet, es discuteixen diverses vegades, es reconcilien, treuen nous temes i es tornen a discutir. La intenció és clara: descosir cada fil de les relacions de parella a ritme de diàleg estil Woody Allen, en un únic espai quotidià, entre pastanagues i ous, peixos i ganivets. Fàbregas aconsegueix convertir la cuina en una petita peixera, i els dos personatges hi neden atrapats mentre parlen de les seves preocupacions, les seves manies, les seves pors i les seves il·lusions. L’espectador es mira la peixera i, si té alguna relació de parella, segur que s’identifica amb els dos nedadors en algun moment o altre.

Aquest és un dels grans punts forts del film: la fugida d’estereotips i clixés. Era fàcil caure-hi i segur que algun moment balla més que un altre, però en general podem parlar de dos personatges molt reals, que podem entendre, i fins i tot emmirallar-nos-hi. Això s’aconsegueix amb un diàleg potent, que viatja de la comèdia al drama amb facilitat, i que té un objectiu molt clar: mantenir la tensió i el ritme que podríem perdre després de mitja hora en el mateix espai escoltant les mateixes veus. Els grans treballs dels actors principals, Chus Pereiro i Miquel Sitjar, ajuden molt a mantenir aquest realisme quotidià, vetllant tant per la gestualitat com la veu per aconseguir la tan preuada naturalitat de les escenes. No podia ser de cap altra manera: el curiós format del film, amb un únic espai i dos personatges, obliga a la resta d’elements a funcionar perfectament. ‘Cuinant’ és un treball artesanal, tant pel que fa al guió com a les actuacions, un d’aquells treballs que no estem acostumats a veure al cine comercial, però que en la tradició europea té una força innegable.

La pel·lícula no és perfecta: el guió té perills que en alguns moments no s’acaben de resoldre, i el baix pressupost es nota encara que ens hi esforcem. Tampoc és la idea més original del món ni canviarà la vida de parella de qui la vegi, però val la pena veure-la, gaudir-la, i adonar-se que a casa nostra hi ha gent que té ganes de fer cinema sense límits ni cadenes.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació