CrossingLines Ensemble, un focus de música viva

10.03.2015

Less. “Concert de músiques mínimes”. Així es presentava al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona l’últim projecte del CrossingLines Ensemble, una agrupació dedicada a la música d’avantguarda que tot i que va néixer a l’ESMUC, està formada per músics que també s’han format i han treballat fora. El conjunt manté una atenció tant a les avantguardes de la segona meitat del segle XX, com a la música més recent i la creació catalana actual. En tot això, ja és una referència de la ciutat.

CrossingLines Ensemble

CrossingLines Ensemble

Al concert li va precedir una petita intervenció del seu director artístic i intèrpret, el compositor Luis Codera Puzo, en la qual va avisar que les cinc composicions del programa estaven concebudes per ser interpretades sense interrupció. També va donar les gràcies als assistents, irònicament, per haver triat aquest concert i no un altre que a poca distància d’allà, pujant les Rambles, estava tenint lloc. No direm el nom del compositor que Codera va esmentar, perquè només ens faltaria llegir-ho també en crítiques que parlen d’altres concerts.

Havíem escoltat anteriorment treballs de Codera i del CrossingLines, però l’assistència a un concert ens ofereix una nova dimensió, i la recomanem encaridament a tots aquells que només hagin escoltat enregistraments. Precisament, el concert ens va oferir la sensació de que la formació és un taller obert, on la tradicional distinció entre interpretació i creació no té sentit (cosa que encarna en si mateix Codera). Les fronteres s’han desdibuixat i tots els elements es posen al servei d’una evolució sonora espai-temporal que construeix una determinada forma, la qual al seu torn desencadena una percepció única: és a dir, un esdeveniment i no un fet sonor. L’absoluta nuesa del so, el simple so entès com a pur moviment vibratori d’una ona (de vegades sense que puguem advertir la seva font, suspenent la percepció visual i amb això accentuant l’auditiva), era el fil conductor d’un programa que es resistia a ser desmarxat en peces individuals. La disposició del públic, distribuït a banda i banda de la sala, i l’administració de les llums, també van jugar un paper important en el discórrer plàstic-sonor, temporal i espacial, del concert. El centre on es desplaçaven els cinc membres del CrossingLines era una teranyina, de vegades en la penombra, on es teixia una forma que evolucionava en funció del discurs musical.

Després d’una primera improvisació de Codera en el sintetitzador modular, Tempus Mundi de Gerard López Boada va tenir una perfecta imbricació amb Stress-Osaka de la francesa Eliane Radigue, on el so se sotmet a un mínim de transformacions al llarg de l’obra, accentuant el caràcter meditatiu enfront del moviment inercial. Ambdues s’apropen a estètiques no occidentals sense fer d’elles una còpia o reduir-les a caricatura. Mentre que l’obra de López utilitzant set bols tibetans ofereix una proliferació de pulsacions que s’anul·len entre si, i aconsegueix arribar a la liquidació de la nostra concepció temporal a través de la seva disgregació, Radigue –en la vida i l’obra de la qual és coneguda i reconeguda la influència del budisme– manifesta a través de la cinta una estructura de pensament temporal diferent a la nostra. És a dir, Radigue aprofita del minimalisme electrònic el que el nostre llenguatge verbal ens impedeix: pensar amb unes altres categories.

Laia Bobi i Víctor de la Rosa es van submergir en un duo gens fàcil de Giacinto Scelsi, Ko-Lho, i ho van fer amb gran deler i minuciositat. Al nostre entendre, el punt culminant va ser una improvisació de Codera al sintetitzador, enllaçada amb l’última del programa: una exigent obra per a clarinet baix i dos percussionistes de Morton Feldman. Codera va manifestar lucidesa en les dues improvisacions i en la seva integració sonora amb el conjunt del concert, però especialment ho va fer en la segona. El so que Codera va fer brollar immediatament després de l’obra de Scelsi, va evolucionar cap a textures agressives, per acabar esvaint-se en l’essencial, en el mínim, i enllaçar amb el solo de clarinet baix amb el qual comença Bass Clarinet and Percussion de Feldman. Aquesta obra, que despulla a l’intèrpret i el situa en els límits d’un abisme, va ser potser la que major dificultats va presentar. Exceptuant algun petit passatge de la percussió, la juxtaposició de clarinet baix i percussió va ser magníficament sostinguda pels tres intèrprets (Ribera i Pinero en la percussió i de la Rosa en el clarinet baix) i la interpretació del clarinetista, magistral pel seu equilibri i gestió de les atmosferes de desassossec i aïllament que construeix Feldman.

L’entrada lliure va tenir el preu de comptar amb un públic no sempre respectuós amb el paper del silenci a Less, especialment als moments en els quals aquest li exigia més, encara que tenint en compte els dies que corren, no ens podem queixar. En aquest sentit, és digna de ressenyar l’actitud de l’agrupació, ja que Luis Codera va oferir dos dies abans una sessió didàctica sobre el concert del dissabte, amb la voluntat d’incorporar a Barcelona la seva activitat creativa. I així és: el CrossingLines Ensemble és un focus de música viva molt interessant i hem de col·laborar perquè aquest s’encengui en altres espais barcelonins, especialment pel recorregut futur que té la seva proposta musical malgrat ser un conjunt consolidat. En el seu compromís amb la música actual, manté un equilibri que fuig del llenguatge operacional i maquinal per enriquir-ho estèticament, conservant l’ambivalència que se li ha d’exigir a tot llenguatge artístic.

Després del concert, vam sortir del Centre d’Arts Santa Mònica i vam cometre la imprudència de caminar per les Rambles fins a Plaça Catalunya. I vam comprovar que efectivament, Less (menys) és un viatge sonor que no sabem si ens guareix de la hipercomunicació i la hiperacceleració sense direcció ni sentit, però en tot cas l’aconsegueix interrompre. I com tot art testimoni del seu temps, la posa al descobert.