Crònica d’una generació desencantada

7.03.2018

Estrenada a la Planeta de Girona el passat 23 de febrer, Fuga de conills, la primera obra de la companyia Zero10, arriba ara a la Sala Atrium per a fer-hi temporada. Escrita i dirigida per Martina Cabanas, la peça ens submergeix a la crisi de tres “joves adults” a qui s’espia durant una jornada laboral. Fins al 25 de març a la petita sala de l’Eixample.

‘Fuga de conills’ es pot veure a la Sala Atrium fins al 25 d’abril. Fotografia de Juanma Verdaguer.

Kate Ryan cantava el 2002 Désenchantée, que va petar totes les pistes de ball de l’època i que, de tant en tant, encara ressona en revivals de discoteca. La cantant belga, que a l’estiu farà els 38 anys, sembla que hagués escrit llavors la futura crònica de la seva generació. La cançó no sona a Fuga de conills, el primer espectacle de la companyia Zero10 Teatre, que s’acaba d’estrenar a la sala Atrium, però podria ben bé encapçalar la seva banda sonora.

I és que aquesta obra, escrita i dirigida per Martina Cabanas, lluny de ser un tractat de cunicultura, versa, precisament, sobre això: la vida dels “joves adults” d’avui dia, aquells que s’acosten vertiginosament als 40 i veuen com la seva vida no és la que s’imaginaven. David Bowie, Desireless, Manolo Escobar, Michael Jackson, Jimmy Somerville, Witney Houston o Amanda Lear són alguns dels noms que musiquen les frustracions i les aspiracions incompletes dels tres personatges.

Pau Zabaleta, Maria Cirici i Artur Rodríguez interpreten els desencantats joves que ja no ho són tant: dos actors que es guanyen la vida amenitzant festes d’aniversari i un dj rondinaire i indignat que no té el seu millor dia i punxa en un local de mala mort. Zabaleta i Cirici guanyen la partida gràcies a uns papers més rodons, i encarnen de forma solvent aquest perfil que s’entesta a no envellir, a qui aterra assumir responsabilitats, que gestiona pèssimament la balança de l’èxit i del fracàs, i que l’evasió de la realitat s’aconsegueix mitjançant les drogues i la festa que es perllonga fins que es faci de dia. Rodríguez, el tercer en discòrdia, té, en canvi, un rol més minso que el fa anar de comparsa dels altres dos.

Artur Rodríguez és el dj a ‘Fuga de conills’. Fotografia de Juanma Verdaguer.

Fuga de Conills ofereix, també, l’altra cara del glamur de la professió i retrata la vida dels actors que no desfilen per catifes vermelles, ni reben guardons, ni aplaudiments a grans teatres, i ni tant sols presenten cerimònies refinades. Són aquells intèrprets (o aspirants a ser-ho) que llegeixen El actor y la diana, de Declan Donnellan, que arriben a final de mes compaginant diverses feines, que com a molt surten a anuncis de televisió… o fan de conill, calamar o os Yogui a festes d’aniversari en hotels de zero estrelles. És el revés de la vida bohèmia de la faràndula: la de la precarietat laboral, els contractes escombraria i els sous de mala mort. Al meu entendre, aquesta òptica que desgrana l’autora, més intimista i realista que les dissertacions mentals dels que encara volen mantenir un peu a la infantesa malgrat acumular lustres a l’espatlla, està molt més aconseguida. És una trama menys trillada, i fa d’aquesta tragicomèdia l’autèntic ganxo d’aquests conills que no gosen sortir del cau.

Un punt i a part es mereix Berta Cabanas, que s’encarrega del vestuari de les simpàtiques mascotes. Unes disfresses molt aconseguides, cubistes -i fins i tot inquietants-, que t’emportaries de bon grat a casa pel proper Carnestoltes. La banda sonora, que apuntàvem abans, és un plat fort de la proposta, així com també el plaer d’escoltar taral·lejar Maria Cirici, que ja ha participat en nombrosos espectacles de teatre musical.

“Vaig començar a fer teatre perquè m’estimessin”, exclama desesperat un dels personatges. Seria un bon crit d’auxili de la crisi existencial que defineix les biografies d’aquests conills que intenten fugar-se de l’edat adulta on s’entra, que temen la solitud i que s’esforcen per exorcitzar els fantasmes que els persegueixen.