Crònica d’un amor particular

Una Clara Segura més mediterrània que mai i un Pablo Derqui esplèndid interpreten els papers que al cinema van encarnar els grans Marcello Mastroianni i Sophia Loren, a Una giornata particolare (1977), la pel·lícula d’Ettore Scola sobre la tendresa entre dos éssers solitaris a la Itàlia feixista que Oriol Broggi i La Perla 29 han traslladat al teatre. A la Biblioteca de Catalunya, sense data de sortida. Avui, dimarts 17 de març, els membres de la companyia La Perla 29 presentaran el film d’Ettore Scola a la Filmoteca de Catalunya.

L’obra comença… amb cinema. Primer, un audiovisual. Concretament, la versió italiana del No-Do, lloant les excel·lències del règim de Mussolini, quan Hitler va visitar el Duce a Roma l’any 1938, i riuades d’italians es van abocar al carrer per saludar, amb el braç alçat, com no pot ser d’altra manera, la comitiva feixista. Després, amb els primers minuts de la pel·lícula que Ettore Scola va dirigir el 1977, envaint la llar familiar dels Tiberio, seguint en un esplèndid pla seqüència el despertar del clan, pas a pas. La mare, Antonietta, llevada i ja esgotada, enllesteix la família perquè vagi, neta, mudada i pentinada, a la manifestació. Com la resta de veïns de l’edifici que, exultants, corren escales avall d’aquest formiguer per no perdre’s el gran esdeveniment al qual tots els italians de pro estan cridats. Quan la Loren els acomiada al replà i entra a casa, llisca la tela que fa de pantalla i s’incorpora a escena Clara Segura.

Antonietta té massa feina per anar a la desfilada. Un marit que no parla, sinó que ordena, i sis fills i una cotorra, li xuclen les hores. I ja li agradaria, tant feixista com és ella, que fins i tot té un àlbum que amplia durant els minuts que pot esgarrapar entre bugada i bugada amb les proeses de Benito! Però no és l’única que s’ha quedat a l’edifici. A un altre pis hi ha en Gabriele, un ésser culte que en un pretèrit recent va ser locutor de ràdio, però que ara, acomiadat per “invertit”, és un home trencat que amaga al calaix de l’escriptori una pistola per posar fi a la seva vida abans no vinguin a emportar-se’l. Gràcies a la Rosmunda, la cotorra, que s’ha escapat de casa de l’Antonietta i ha fet cap a casa d’en Gabriele, la seva vida farà un gir. “M’ha salvat l’arribada d’una veïna”, li diu per telèfon a l’home que estima.

Aquest encontre canviarà els seus destins, ni que sigui per unes hores. Tantes com duri la desfilada i les formigues adoctrinades tornin al cau. L’espectador esdevé el testimoni en primera persona d’aquest amor impossible entre dues ànimes solitàries i incompreses, que són capaces de matar només per una paraula amable i una carícia. De la indiferència inicial, al descobriment mutu, a la negació, a la fascinació i a la passió, Segura i Derqui –que destil·len una química extraordinària- ens regalen unes magnífiques interpretacions plenes de matisos fins a ratllar l’emoció, quan no la superen directament.

“Plorar es pot fer sol, per riure cal ser dos”, diu Gabriele en un moment. Sabedors que allò no els portarà enlloc, això és el que fan: s’obliden de la rutina i les obligacions per donar-se l’una a l’altre, la mestressa de casa silenciada, ignorada i submisa i el periodista despert que no combrega amb les directrius del partit. Els silencis, les confidències, les mirades, el sexe mut, lliscaran entre pis i pis, i al terrat, entre la roba estesa, sota la mirada amenaçadora de la portera (temible Màrcia Cisteró), que vol netejar de porqueria l’escala.

Una jornada particular – tal i com es va traduir- es va poder veure al Teatre Poliorama al 1984, amb també dos mostres escènics com Anna Lizaran i Josep M. Flotats, que va representar, a més, el seu retorn a Catalunya. Més recent, però, ha estat la versió que va arribar al 2012 al Teatre Gaudí, amb adaptació de la companyia valenciana La Pavana, formada pel matrimoni Rafael Calatayud i Victoria Salvador, que van interpretar els papers principals. L’adaptació de Rodolf Sirera, per fer-la més propera a l’entorn social històric de l’espectador espanyol, va traslladar l’acció de Roma a Madrid, del 1938 al 1940, i va substituir Hitler per Himmler i Mussolini per Franco. No els va acabar de funcionar, i és una llàstima, perquè va ser un espectacle meravellós.