Cossos abstractes, moviments orgànics

20.07.2015

La mesura del desordre és una mostra radical de dansa abstracta, i una demostració del que la dansa pot oferir de nou, encara. Una peça creada conjuntament pel coreògraf suís Thomas Hauert i els membres del Group LaBolsa. La creació s’ha vist al Festival Grec i es podrà veure el 3 d’octubre a la Bienal de Charleroi.

Foto Benjamin Sommabere

La mesura del desordre. Foto Benjamin Sommabere

La bellesa, l’estructura o l’argument d’una peça d’art en viu ens arriben per conductes inesperats, d’una manera tangencial, obliqua o subtil. La plàstica de la dansa encara es resisteix a la dissecció racional exhaustiva i a la classificació del discurs immediat. Potser cerca amb un objectiu i reprèn una tradició, però sempre explora i, si és reeixida, mostra quelcom de nou, fins el punt que els mateixos creadors es sorprenguin del resultat assolit. Aquesta novetat que sorgeix de la raó del cos, dels cossos que interactuen, és la virtut més exemplar de La mesura del desordre, una obra creada conjuntament pel coreògraf Thomas Hauert i els membres del Group La Bolsa. S’ha pogut veure al Teatre Lliure de Montjuïc en el marc del Festival Grec (14 i 15 de juliol). La col·laboració d’un (suís establert a Bèlgica) i els altres (col·lectiu amb seu a Barcelona) ha consistit en uns processos de treball llarguíssims i laboriosos, en què s’exploraven noves possibilitats de moviments a partir de les improvisacions. El “zoom in” i el “zoom out” s’aplicaven per tal de crear desplegaments i encadenats entre ballarins, on l’ordre del conjunt s’entenia com quelcom orgànic i en transició, i els moments individuals naixien i es desenvolupaven per la fricció i la proximitat dels altres ballarins.

Hauert i els seus partners parlen d’organismes biològics o socials, per explicar un espectacle que és, de debò, espectacular, en el sentit que l’espectador es va sorprenent una vegada i una altra en trobar-se amb moviments del tot nous, inesperats, que semblen néixer un de l’altre però tot i així semblen contenir una lògica interna, un ordre desmesurat o un desordre sota control, tal com indica el títol. Els moments de més força de l’espectacle, també els més xocants i divertits, són aquells en què aquesta síntesi d’abstracció i d’organicitat es mostra amb tota la seva radicalitat: quan els òrgans abstrets es mostren sense filtres o matisos. La mesura de l’aposta artística de la peça es copsa molt bé amb els ballarins sols i sense música al mig de l’escenari, o amb aquesta dansa abstracta quan és contrastada amb la música de jazz de Big band o amb cançons italianes romàntiques i passionals.

Hauert té des del 1998 la seva pròpia companyia, ZOO, i quan surt d’aquest marc proposa col·laboracions sucoses, amb formats i estratègies canviants. From B to B (Grec del 2011) el va portar a un duet multidisciplinari, trencador i humorístic amb l’Àngels Margarit, Walking Oscar (2007) era una obra on els textos i la música donaven un context a la dansa, i a la peça Notturnino (2014), per a la Candoco Dance Company, la improvisació era la base de tot. A finals del mes d’agost el coreògraf serà a La Caldera, impartint un taller, i segur que d’aquí en surten nous projectes.