De la revolució comunista a la revolució animalista

És innegable que avui dia la qüestió dels animals ha arribat al seu punt més àlgid. A Catalunya hem assolit grans fites polítiques i socials pel benestar animal amb la prohibició de les corrides i dels animals salvatges al circ. I a la resta de l’Estat espanyol s’està provant de condemnar el mal tracte als grans simis, iniciativa que també es va provar de tirar endavant al Parlament de Catalunya però que no es va consolidar. Una altra constatació d’aquest fet és que han augmentat considerablement les publicacions i traduccions d’articles i llibres sobre ètica i drets animals.

Per citar-ne algunes; en català, recentment, s’han publicat Carta oberta als animals (i als qui se’ls estimen) (Sidillà) de Fréderic Lenoir i Manifest animalista: La causa animal com a camí per a un nou humanisme (Rosa dels Vents) de Corine Pelluchon. En castellà, ha vist la llum, també molt recentment, Zoopolis: una revolució animalista de Sue Donaldson i Will Kymlicka. Com fa notar Fréderic Lenoir, que es confessa carnista en el pròleg del seu llibre, avui dia ja no podem negar més la doble moral (el double-thinking, que escrivia Orwells) del nostre pensament vers el animals i la nostra forma d’actuar.

Per alguns autors la solució d’aquesta esquizofrènia moral vers els animals passa per polititzar la qüestió dels animals. De fet, el filòsof escocès Tony Milligan fa uns quants anys ja va fer notar que hi havia una tendència entre els acadèmics de traslladar el debat sobre la qüestió animal, que tradicionalment havia estat un debat de tipus moral i darrerament legal, al terreny de la política. No obstant això, aquet “gir polític” de què parla l’escocès és un gir merament teòric. Almenys així ho ha estat fins que no ha aparegut el Manifest animalista de la filòsofa i activista animalista Corine Pelluchon.

Corine Pelluchon fa notar com de complicat és passar a l’acció. Si bé és cert que necessitem un discurs normatiu, un discurs ètic i filosòfic que s’endinsarà en el debat normatiu i que sustentarà el desenvolupament posterior de la política i de les institucions, no és menys cert que amb el nivell normatiu no em fem prou, tot i que amb aquest es puguin fixar en la Constitució uns principis que siguin força de llei. Així doncs, cal crear una figura, en el nivell representatiu, que actuï com a parlamentari, per tal de defensar els interessos dels animals. I, en darrer terme, cal actuació política que es tradueix amb el compromís de cadascú, de cada ciutadà a assumir la responsabilitat dels principis de justícia que han de ser atorgats als animals.

Pelluchon considera de vital importància, per a aquest procés de consideració moral i jurídica dels animals com quelcom més que mers objectes, l’educació. Jo diria, seguint les paraules de Richard Rorty, que també ho és l’educació sentimental. La idea de la francesa és que sigui quin sigui el nivell d’escolarització de l’estudiant se li imparteixin classes d’educació animal, que tothom aprengui més del etòlegs que ens estan explicant el comportament dels animals des de fa molts anys. Perquè si els coneixem els respectarem. És en aquest punt quan adquirim l’educació sentimental. La idea de la nostra autora és, doncs, una idea humanista (fins i tot antropocèntrica) però no especista, perquè no es discrimina a un ésser que no pertanyi a una espècia determina, la dels humans.

De totes maneres, el procés s’ha de dur a terme a poc a poc, per això Pelluchon parla en un principi de casos concrets. Casos que considera injustificats i que, tot i que hi hagi qui tingui interessos en contra, aquesta persona també podria admetre’n les injustícies. Els casos concrets que llista són a) la fi de la captivitat, b) la prohibició de la corrida i dels espectacles de lluites d’animals, c) la supressió de les caceres i d) la prohibició de les pells i del foie-gras.

a) La fi de la captivitat

Es mostra en contra dels delfinaris perquè no és l’entorn que els mamífers aquàtics necessiten. En captivitat perden els punts de referència i es tornen agressius o es deprimeixen I se’ls donen antidepressius. A més, se’ls insemina artificialment; contra el seu interès reproductiu. La doma és immoral perquè no es respecta l’animal, se l’obliga a fer coses que en condicions normals no faria. És una acció de subversió, de gran violència.

El tema dels zoos és més complex, si bé és cert que tancar un animal és moralment reprovable també és cert que depèn de quina sigui la finalitat del tancament. No seria el mateix si fos com a mesura d’autoconsevació que si fos com a mera exposició. No obstant això, el rol de la majoria de zoos és el de reafirmar la superioritat humana. En termes molt hegelians l’autora exposa que negar-li, a l’animal salvatge, la llibertat fa que ens reafirmem més en la nostra, que se’ns esborroni la pietat vers ells, i que tinguem un gaudi més gran de la nostra llibertat.

b) La prohibició de la corrida i dels espectacles de lluites d’animals

Pelluchon fa notar que el Codi penal francès condemna la violència contra animals domesticats però que en els indrets on les corrides són tradició no s’aplica aquesta norma. També fa notar com, en realitat, no és un art, sinó solament un espectacle fastigós, doncs moltes de les concepcions sobre el toro són meres fantasies per atreure els espectadors.

c) La supressió de les caceres

Les caceres són unes pràctiques carrinclones en què o bé es mata violentament l’animal o se’l deixa malferit fins que mor d’agonia. Per a Pelluchon l’argument que caçar és necessari per reduir la població de cérvols és absurd, perquè l’ecosistema, si els humans no el destruïm, s’autoregula sense necessita de la nostra intervenció. Pelluchon expressa que aquesta pràctica comença a quedar molt desfasada per a les noves generacions, la qual cosa és una sort.

d) La prohibició de les pells i del foie-gras

La prohibició rau en què hi ha un gran patiment per una utilitat que és molt discutible. Les guilles en captivitat es tornen boges i es mutilen. I els ossos rentadors i visons es veuen afectats perquè no poden satisfer les seves necessitats amb el medi aquàtic. A aquests animals, se’ls arrenquen les pells mentre són vius o se’ls electrocuta i se’ls crema per dins. La sort de les oques no és gaire diferent, se’ls augmenten els fetges de tal manera que totes pateixen d’esteatosi hepàtica, així que, si no se les matés, la malaltia acabaria amb les seves vides.

Pelluchon considera que quan s’aboleixin aquestes pràctiques caldrà atorgar ajuts per reconvertir els negocis dels criadors en negocis no-especistes. Així, desarticular l’explotació animal passa també per reconvertir els negocis de l’alimentació i del tèxtil en negocis que no exerceixin la violència vers els animals. Tot i que aquest moment, assenyala l’autora, ha de tenir de consens, tenir un moviment cultural de rerefons, i ajuts econòmics per tal que els negocis fins aquell moment especistes puguin reorganitzar-se, tal i com hem dit. D’aquesta manera s’evita el “xoc violent” amb els criadors que no vulguin canviar els seus hàbits.

La proposta de Pelluchon, a curt termini, és passar de la cria intensiva a la cria extensiva. Amb aquest moviment pretén que els consumidors entenguin quin és el veritable preu de la carn (i el seu valor) i que siguin responsables del consum càrnic. A partir d’aquí, s’obren les portes a una dieta vegetariana i més tard, a llarg termini, d’una de vegana.

El seu assaig clou amb un crit, com si es tractés del manifest comunista: “Animalistes de tots els països, de tots els partits i de totes les confessions, uniu-vos.” Perquè no hi ha res a perdre però sí molt a guanyar. En concret, un món millor, més just i menys violent.