Cor suec, sang finesa, la recerca dels arrels

1.08.2013

Eren anys d’aparent prosperitat, no es parlava de bombolla immobiliària, hi havia diners, o això ens deien. En aquells dies, el nostre país es va convertir en terra d’acollida. Nosaltres ja no havíem de marxar: vam oblidar amb rapidesa que anys enrere els nostres avis van haver de creuar la frontera a la recerca de feina, la nostra memòria, voluntàriament oblidadissa, no volia recordar-ho. Ara la situació ha canviat, ara els qui anys enrere van venir aquí per buscar un futur, tornen al seu país, alhora que molts joves decideixen creuar les mateixes fronteres que anys enrere van travessar els nostres avis.

 

Cor suec, sang finesa de Mika Ronkaien

Des de terres mediterrànies, Suècia es veu com un país de prosperitat i benestar, un país d’oportunitats; la realitat sueca, tan estranya en aquestes latituds, és familiar a molts finlandesos que, en els anys ’60 i ’70, van deixar la seva terra per anar-hi a buscar feina. Suècia els va acollir amb fredor: com en altres indrets els immigrants van arribar a una terra desconeguda, hi van  treballar, hi van formar les seves families, però mai van esdevenir ciutadans de primera. Suècia els va acollir, però els finlandesos mai van deixar de ser finlandesos i, els seus fills, malgrat haver-hi nascut o crescut,  mai van arribar a ser del tot, als ulls dels suecs així com als seus propis ulls, ciutadans suecs.

Mika Ronkaien reconstrueix a través d’un pare i del seu fill la història dels més de 600.000 finlandesos que durant els anys setanta van anar a buscar un futur a l’altre costat de la península escandinava. Amb Cor suec, sang finesa, Ronkaien narra la recerca de les pròpies arrels: no és fàcil definir-se, no és fàcil identificar el propi país quan has creuat massa cops les fronteres. Kai Latvaletho, un home de quaranta anys, retorna a Gottemborg juntament amb el seu pare; tenia només dos anys quan va arribar a aquella ciutat del sud de Suècia, hi va arribar amb els seus pares, deixant enrere la seva Finlàndia. A Gottemborg hi van viure fins que el petit Kai va endinsar-se a l’adolescència. Aleshores la decisió ja estava presa: tornaven a  casa, a un país que, malgrat tot, Kai no reconeixia com a seu. Durant el viatge que ara, molts anys enrere, torna a fer, Kai recorda les llàgrimes vessades quan va haver de deixar Gottemberg; aquella era la seva ciutat, Finlàndia era per a ell un país estrany.

Durant el viatge, Kai confessa amb melangia com, al llarg de la seva vida, sempre es va sentir estrany i com encara avui no ha trobat el seu lloc: “A Suècia era considerat un estrany i a Finlàndia jo mateix em sentia un estrany”. Al llarg d’aquesta esplèndida road movie, el director descriu el sentiment de desarrelament, l’angoixa per no trobar el propi lloc en un món que ens obliga a etiquetar-nos. Cor suec, sang finesa ens mostra què vol dir ser l’altre, que vol dir sentir-se i ser considerat un estrany: és tristament dur abandonar el propi país, deslligar-se de les pròpies tradicions i costums, deixar en el record la llengua materna. No és fàcil plantar les arrels en un nou terreny, l’adaptació és un procés que mai es consolida i els immigrants, per molt que passin els anys, no deixen de ser estranys. Els tòpics, els estigmes imposats, la vergonya de ser considerat un “altre” en el país d’acollida conviuen amb tots aquells que un dia van haver de marxar.

 

 

El documental del més d’agost ens descobreix la història de tots aquells finlandesos que un dia van creuar la frontera cap a Suècia, aquells fills d’immigrants que van créixer entre dues cultures, dos països, sense mai poder escollir-ne un. Cor suec, sang finesa ens parla a nosaltres perquè, al llarg de la història, tots hem estat immigrants.