Conversa a la galeria

27.11.2014

Demà divendres 28 de novembre a les 19.30h es presenta el llibre Ferran Cano. L’art com a resposta a la vida (Lleonart Muntaner) de l’escriptora Georgina Sas a la galeria Trama de Barcelona. Sebastià Perelló ens presenta el llibre a Núvol.

Inauguració de  "Cadaverina" de Miquel Barceló (1976). Fotografia de Joan Palou. Ferran Cano a la dreta a baix.

Inauguració de “Cadaverina” de Miquel Barceló (1976). Fotografia de Joan Palou. Ferran Cano a la dreta a baix.

Una bella follia és parlar: en fer-ho,
l’home dansa sobre i per damunt totes les coses.
Nietzsche

Si relacionam Ferran Cano i el concepte de galeria ja som lluny de l’espai immaculat i sacralitzat de l’art, aquell blanc romput i neutre, fora del temps, on les obres semblen exposades al marge del món i de la bolla. Quan pensam en l’espai de 4 gats o en el de la Ferran Cano de Barcelona, des de 1973 fins al 2013, som a la frontera, en un lloc on, permanentment en obres, es treballa des de la interpel·lació constant dels límits de l’art. I sense por a la pertorbació que suposa constituir-se en un laboratori de recerca persistent i tenaç, on ens encaram amb les proposicions extremes que repliquen l’ordre i el concert del poder més ferotge del tardofranquisme i les censures de tota mena i pelatge que vendran després. Quan es comprèn l’art com a commoció i s’accepta la seva bellugadissa, perquè s’entén que es tracta d’inquietar i capgirar els sentits des de l’activisme cultural, una galeria és un espai d’encontre i s’assumeix el risc: qui no en remena no en trenca. Per això les galeries de Ferran Cano entenien l’art com a resposta a la vida. I hi deixaven entrar la seva convulsió més provocativa. Aleshores una galeria és la intervenció de tots els interlocutors i les seves estratègies, un diàleg  perseverant, un lloc per a la permutació continuada i un cau de solidaritat en la revolta. El seu afany radical, a més, s’estableix al bell mig de la societat insulsa i dessabeïda del postfranquisme i de la transició. I dir això, a les Illes, sobretot, és parlar d’un món que s’ha empeltat l’ànima fins a la nàusea d’una misèria moral i d’una expropiació cultural que arriba fins avui mateix: carn d’especulació, polítiques de la mediocritat  i petulàncies insulses ens han conformat en un paradís on no hem de fer nosa. I Ferran Cano va entendre ben aviat que havia de ser també aquesta molèstia, que l’art aquí sobretot havia de destorbar per tal de subvertir l’encallament insular que ens encaminava cap al a no-res. Per això es va convertir en un sismògraf de la realitat artística i cultural més avantguardista, primer a Palma i després a Barcelona, des d’una profunda convicció que l’art s’havia de tirar al carrer, sempre indisciplinat, irreverent, lluny de l’opulència banal que senyorejava a les Illes i més enllà.

Ferran Cano és nét del batle de Ciutat, Emili Darder, torturat i assassinat pels feixistes l’any 1937, i és ben conscient de la nafra oberta, encara ara, que representen les víctimes de les represàlies durant la guerra i el franquisme i de les quals ni avui no s’han depurat responsabilitats. Aquesta impunitat és un trau en la seva memòria i d’alguna manera ha rajat sempre i l’ha convertit en l’activista amotinat que resisteix insurgent en l’home catalitzador de l’art contemporani que s’ha fet a les Illes. Aquest col·leccionista d’exposicions, nascut a l’exili, no s’avenia amb la paràlisi i l’encarcarament d’un món purità i inflexible que feia estralls a les Illes al bell mig del boom turístic. I la galeria esdevindrà un moviment col·lectiu i un país íntim per als creadors, on s’aplegaran, entre molts d’altres, Joan Miró, Brossa, Tàpies, Robert Graves, Camilo José Cela, Miquel Barceló i bona part de la Nova Plàstica Mallorquina. I des de la galeria de Palma, al món, perquè participarà  a les fires d’art més importants del moment, des de Basel fins a Chicago. Un espai que esperonava els artistes consagrats i atiava els emergents, un lloc profundament local i amb vocació internacional, que tresca en les arrels catalanes per tal de fer-les visibles en la intempèrie en què ens han convertit les polítiques culturals mesquines que han fet matx des del franquisme. Una galeria és aquest joc inquiet de relacions que s’alça contra la reclusió, l’aïllament i la negació de la vitalitat d’una cultura, perquè tal com deia Emili Darder, no hi ha més que un mitjà per fer ciutadans, que és la cultura, resulta que la tasca bàsica és la cultura, cultura i cultura, sempre hem entès que és el deure de tots els llocs i de tots els instants.

I aquesta palpitació és el que retrata Georgina Sas en el llibre Ferran Cano. L’art com a resposta a la vida. No és una biografia, ni una entrevista, perquè no s’adiu en cap d’aquests gèneres. La intenció tampoc no és mitogràfica, perquè vol presentar el galerista com a força viva i en moviment perpetu. I per tal de dir aquesta tensió i aquest vertigen d’una vida i una història fa servir un flux, un contínuum capaç de reflectir la seva vitalitat. En definitiva es tractava de moure conversa i deixar comparèixer la palpitació del temps. Aquí s’alien biografia i història en una temptativa no tant de recrear un món sinó de reevaluar les percepcions de tota una època i d’unes experiències vitals i estètiques en la seva presència més vibrant. Per tal de fer comparèixer aquesta dinàmica, Georgina Sas treu suc a l’heterogeneïtat dels materials, els hibrida, els alterna i en una mena d’assemblatge quasi constructivista és capaç de copsar moments que semblen caçats al vol, al bell mig de la conversa, com si els captàs a la manera d’un aparell que fila trama i ordit amb l’ànsia de guardar la traça més significativa d’una època. Notacions del temps, realitat fragmentada que fa servir deixes dels dies i esclafits epifànics en una recomposició contínua que aquí s’acosta a la lògica del muntatge documental i més enllà fa ús de dispositius de la narració o de la biografia i de les memòries. I tota aquesta multiplicitat s’articula de manera audaç perquè deixa de banda tradicions i normes genèriques per tal de dir el procés de mutació de tota una realitat. No es tracta de contar el fets, sinó exposar-nos a la seva reverberació. I al bell mig de tot això, sense nostàlgies, deixar a la vista l’originalitat d’una figura i les traces de la seva existència, deixar sentir també la seva veu, el gra de la seva veu, com si en la transcripció d’aquesta paraula escrita en clau d’autorretrat, en aquest joc entre anècdotes i llacunes que conformen tota una vida, entre allò que és públic i privat, quedàs tatuat un home, un veritable passeur, i una galeria. La singularitat del galerista Ferran Cano que es perfila en el marc d’una biografia col·lectiva. Perquè aquí treuen fil a les relacions entre els agents diversos de la vida artística des dels anys setanta fins avui mateix i que es focalitzen a través de la galeria, i d’una veu ben particular es fan present les forces i els intercanvis socials que permeten la revitalització d’una època. Un veritable exercici a quatre mans que sirga Georgina Sas capaç de copsar l’espontaneïtat d’una veu sense orla, en l’agitació d’un temps i d’unes vides, i això sense museïficar-les, ben lluny del retrat estable i de la icona que sovint ens en retornen les biografies més clàssiques o els llibres d’entrevistes més habituals. Aquí s’articula una veritable poètica de la conversa.

He sentit dir que una conversa només és veritablement fecunda si és entre persones que no tenen certeses. Ferran Cano i Georgina Sas xerren des de la convicció més nítida que l’art no és certificar, és furgar, furetejar, rompre motlles, i un veritable camp d’exploració i recerca on ningú no ha d’ostentar tenir la paella pel mànec. Perquè la veritable tasca de Ferran Cano és la curiositat irreverent, i Georgina Sas aconsegueix, mitjançant el seu muntage amb la memòria episòdica del galerista, fer-nos sentir el batec frenètic d’aquest desig de conèixer que va impregnar tot un moviment col·lectiu, i que va trobar en la galeria el seu accelerant, un espai de lluita per a la paraula plural en contra de qualsevol dogmàtica. Perquè tots dos saben allò que deia Cioran: el fanatisme és la mort de la conversació, el fanatisme contra el qual han teixit aquest mots a la recerca d’aquella insurrecció brossiana que sorgeix del fons de l’home.