Contrastos al Festival Mixtur

12.05.2016

El Festival Mixtur ha arribat a la cinquena edició i continua ampliant una proposta enfocada en la música de nova creació, i s’estén per diversos espais de la ciutat; la Fabra i Coats com a centre principal, però també el Palau de la Música Catalana, l’Auditori, la Fundació Antoni Tàpies o l’Espai Erre. Les propostes, amb la interdisciplinarietat i la creació actual com a eixos principals, s’han diversificat en 18 concerts, 2 taules rodones, 8 masterclasses i 3 tallers al llarg de vuit intenses jornades.

Músics durant la jam session de l'edició del 2015 del Festival Mixtur | Foto: Jenny Rojas /  Festival Mixtur

Músics durant la jam session de l’edició del 2015 del Festival Mixtur | Foto: Jenny Rojas / Festival Mixtur

En aquest cas es tractava d’una cita en el marc del cicle Sampler Sèries de l’Auditori interessant pel mosaic creatiu heterodox que hi oferia, amb compositors nacionals i internacionals d’àmplia trajectòria com James Erber (Londres, 1951) o Benet Casablancas (Sabadell, 1956), juntament amb d’altres més joves —tots presents a la sala— com Alberto Arroyo (Barcelona, 1989), Oliver Rappoport (Màlaga, 1980) o Wei-Chieh Lin (Taichung, 1982) i obres d’històrics com Brian Ferneyhough i Iannis Xenakis. Des del punt de vista interpretatiu, l’interès es dividia entre un inspirat Diego Castro Magas com a solista de guitarra a la primera part, i una proposta generosa i exigent per part dels destacats integrants del Dissonart Ensemble, una formació grega nascuda a Tessalònica el 2005 i de reconeixement internacional.

El concert s’inicià amb un veritable tour de force pel guitarrista xilè, que va saber navegar amb destresa i maduresa per atmòsferes molt heterogènies, des del dramatisme concentrat de peces com Reisswerk de Klaus Hübler (Munic, 1956), passant per la juxtaposició d’El beso (Arissa II) —estrena mundial d’Alberto Arroyo— obra de rigorosa austeritat, fins als llargs desenvolupaments temàtics de Kurze Schatten II de Brian Ferneyhough, que va posar a prova la resistència i versatilitat de Castro, prova que va superar amb molt bona nota. Potser els passatges més interessants que va oferir el guitarrista van ser els de Knokler I de Wieland Hoban, que es debatia entre plans sonors molt ben marcats per Castro. L’únic retret, a la sala Alicia de Larrocha, que en certs moments deixava inexplicablement entrar sorolls del carrer.

La segona part —concebuda com un segon concert independent del primer— va començar amb una suggestiva estrena mundial del grec Haris Kittos, Dyades per flauta, clarinet baix violí i violoncel, per part del Dissonart Ensemble. L’enèrgica vitalitat de Theodoros Patsalidis (violí) i el seu lideratge es va fer notar des del principi, i això es va concretar en una bona interpretació, ben empastada, dels 7 Haikus de Benet Casablancas —que involucrava tots els membres del Dissonart— amb un Alexandros Stavridis (clarinet) molt expressiu, un Jannis Anissegos (flauta) líric i ben integrat al conjunt i un Vassilis Saitis (violoncel) de so excel·lent, que ens va deixar bon regust en el sisè haiku de Casablancas, on amb el clarinet van aconseguir textures magnífiques. L’intensitat i equilibri assolits a Ikhoor de Xenakis va ser molt aplaudida, abans que arribés una estrena mundial de la russa Elvira Garifzyanova, Almost broken music box, que no vaig acabar d’entendre, i que vaig rebre com un catàleg esgotador d’efectes. Tot seguit, vam poder escoltar una de les obres que obrien, al nostre parer, més camins estètics de la tarda, el Preludio d’Oliver Rapopport (qui a més, és un dels directors del Festival). Una peça que demostrava la maduresa formal i destresa en el tractament cambrístic del compositor, particularment en els diàlegs entre clarinet, contrabaix i piano, que gràcies al bon rendiment d’Alexandros Stavridis, Yiannis Chatzis i Lenio Liatsou respectivament, es van traduïr en atmòsferes belles i suggerents. L’interrupció abans de l’última obra —Fickering— de Wei-Chieh Lin, per preparar el piano, va descentrar i diluïr un xic el clima que s’havia anat generant.

La sala, amb una assistència que vorejava la meitat de l’aforament, va acomiadar amb entusiasme el conjunt grec. Tenint en compte l’exigència del Festival i l’estat del públic del nostre païs, el balanç tant d’aquest concert com del Festival no pot ser cap altre que positiu, tot i que farà bé a no renunciar a seguir lluitant i a plantejar-se noves fites per properes edicions.