Contra allò banal

22.04.2016

La Societat Doctor Alonso proposa tornar a mirar la realitat “tal com ho feien les icones” religioses. Amb Andrei Rublev. Una panicografia despleguen una performance radical, un atreviment escènic reflexiu, que qüestiona la representació de l’art en viu i la banalitat de les imatges sense sentit, i conviden l’espectador a internar-se en un bosc gèlid d’accions, sons i moviments al voltant de la bellesa. Estrenada al Festival Temporada Alta, han passat per la Sala Hiroshima del Poble Sec, i pròximament seran al Leal.Lav de La Laguna (Tenerife).

Sofia Asencio a Andrei Rublev, una panicografia. © Societat Doctor Alonso

Sofia Asencio a ‘Andrei Rublev, una panicografia’. © Societat Doctor Alonso

Hi és tot, i tot abstret: els troncs de fusta, les cançons llunyanes, el vent gèlid, els ulls ferits, els ecos contra la volta de pedra, les icones que semblen pintades per un nen. Seguint el fil de la peli Andrei Rublev de Tarkovski (1966), i sobretot fixant-se en l’essència de la síntesi pictòrica del pintor rus que la protagonitza, es desplega a l’obra de la Societat Doctor Alonso una coreografia mínima, lenta, depurada, hermètica, interpretada per uns performers gairebé abstractes, que acosten el conjunt a la instal·lació en moviment. Tomàs Aragay i Sofia Asencio estan avesats a tractar els “grans temes”, a repensar els conflictes de la realitat lluny de les convencions dramàtiques i dramatúrgiques més llepades. També ells són, d’alguna manera, una mica monjos, en el sentit de la reclusió o l’allunyament de l’urbs i la imaginació portentosa, il·luminada, que mig els enfronta mig els eleva del món i la seva iconografia banal. En aquesta ocasió invoquen la “perspectiva invertida” de la iconografia religiosa de Rublev, per reivindicar l’autonomia de l’art, la força i la bellesa de les seves imatges, dels seus sons, dels seus moviments.

Ja deien, fa temps, que cercaven “una veritat escènica allunyada de la quarta paret, i dels trucs i les trampes de la representació”. L’espectacle, o muntatge, es basteix com un artefacte fragmentat, successió de moments bells i simbòlics, a voltes purament sensuals o sensacionals. També, com un incomplet i suggeridor assaig d’estètica, sobre el desplaçament, les possibilitats de l’art en viu, la competència de l’espectador, que se sent en mig del fred dels temps dilatats, sol en una intempèrie argumental, explorant formes i sons que apareixen i desapareixen com si fossin elements naturals sorgint del no-res. Són com aparicions, a les que ens acostumem com els ulls a la foscor: una cortina reflectant de material tèrmic amb aspecte aeroespacial avançant sobre un micròfon d’alta sensibilitat, que omple el terra de la sala de reflexos i aixeca una remor com de tempestat; la ballarina (Asencio) amb el rostre pintat com una de les icones de martiritzats de Rublev, ballant una dansa macabra i circular amb un tros de fusta lligat al cap; un segon performer (Nazario Díaz) girant com un sufí sobre el seu eix amb una guitarra…

Andrei Rublev, una panicografia. © Societat Doctor Alonso

‘Andrei Rublev, una panicografia’. © Societat Doctor Alonso

És un lloc per a l’abstracció radical, lluny de la mimesi, del naturalisme, del drama, del text o fins i tot de la representació mateixa. Un lloc de síntesi, de moments essencials i, si us ho preneu bé, diria que és o pot ser fins i tot un lloc de descans, un refugi per resguardar-nos del soroll. (Ens sembla fins i tot divertit que el dramaturg rere tot plegat sigui Tomàs Aragay –en tàndem amb la coreògrafa Asencio–, qui amb el seu treball de guionista amb Cesc Gay ha anat fent un seguit d’obres dramàtiques brillants, costumistes, molt contemporànies però dedicades exhaustivament als personatges i els diàlegs, i doncs als antípodes de l’experimentació que aquí tractem. Un boníssim exemple d’intel·ligència i de diversificació creativa).