Confessions de tres whistleblowers (que no estan sols)

16.07.2018

Els policies britànics utilitzaven el xiulet per alertar a la resta de ciutadans que algú estava perpetrant un delicte. Ara els policies, vinguin d’on vinguin, ja no xiulen tant. O potser és que no tenen la capacitat per veure aquests nous crims. O, més gros encara, potser són ells mateixos part del sofisticat engranatge que comet aquest delicte. Qualsevol govern té les seves pròpies unitats d’intel·ligència que treballen per obtenir aquella informació que els permeti controlar als seus ciutadans. I tot això ho sabem en gran mesura per gent com Julian Assange, Chelsea Manning o Edward Snowden. Són els nous whistleblowers (xiuladors de xiulet), i Jorge-Yamam Serrano, autor de la necessària i impactant Camargate, ha creat una dramatúrgia que els agrupa per tal de mostrar els tres herois que van denunciar l’existència d’aquests crims a l’ombra. La revelació s’ha pogut pot veure al Lliure de Montjuïc aquest darrer cap de setmana.

‘La revelació’ es va poder veure al Teatre Lliure durant el Grec 2018. © Adriana Nadal. 

Jorge-Yamam Serrano aposta pel teatre documental, aquell teatre que crea la seva dramatúrgia a partir d’uns fets provats, que succeeixen tal qual s’expliquen. El text sorgeix de transcripcions literals que han sortit a la llum i que relaten uns fets extraordinaris i reveladors. L’ha assessorat en documentació i tractament de la informació la periodista i editora de la revista Godot, Neus Molina. A Camargate l’autor ja va apostar per aquest nou model i, seguint una evolució coherent amb la idea, l’autor i director ha fet al salt per parlar de tres dels filtradors més importants d’aquest segle. Però mentre a Camargate utilitzava un to pretesament burlesc, aquí tot és més dens i tens. El primer a sortir a la palestra és el gran guru dels whistleblowers, el referent, Julian Assange (Rubén Ametllé). No en va serà el conductor que ens guiarà a través de les tres històries.

Ell mateix introdueix la reunió que va tenir el 2011 a l’ambaixada de l’Equador on està reclòs amb l’Eric Schmidt (Xavi Sáez), exdirector executiu de Google, una batalla dialèctica entre dos pols oposats. L’entrevista va durar prop de cinc hores, per això aquí hi ha un exercici de síntesi i d’escollir aquelles parts de la conversa més interessants i que millor funcionaven per la dramatúrgia. No ve sol el CEO de Google, l’acompanya una dona, Lisa Shields (Cristina Gámiz), molt equidistant en tot moment, rient les gràcies a tots dos, tot i que en algun moment posa contra les cordes a Assange. Una de les millors reflexions de la nit surt de la seva boca, “Els éssers humans poden trobar la veritat i diferenciar-la de la ficció?”. La xerrada bascula entre aspectes més tècnics i legals i moltes reflexions socials i morals (brillant el moment en què Schmidt anticipa l’adveniment de les fake news mentre el mateix Assange li treu importància). El material és potentíssim, però la dramatúrgia, que en aquest cas es remet a la selecció dels talls més importants i al seu ordre, aporta un ritme a la conversa que va de la cordialitat a la tensió amb el punt culminant al final en que Assange reclama a Google que filtri la informació que el gegant tecnològic té de la Patriot Act, una llei que permet escorcolls i punxades de telèfon per qüestions de seguretat nacional. Schmidt accepta que en parlarà amb el consell de Google. A hores d’ara no tenim cap notícia de la filtració.

L’estructura de l’obra té diverses formes d’avançar en els seus continus salts, a través de texts y vídeos llançats a les tres pantalles, que donen el fons de l’escenografia, o pel mateix Assange que dirigint-se al públic els va guiant a través dels blocs informatius o introduint els següents whistleblowers. Tal com fa amb Chelsea Manning. Bé, no. Abans de l’exsoldat americana, se’ns presenta un personatge històric, Sòcrates (Rubén Ametllé). El filòsof que va rebel·lar-se contra el govern i la ciutadania d’Atenes per no creure en els seus Déus. Aquest testimoni històric és un reforç a la figura d’Assange. És la transcripció literal del discurs que va fer davant el jurat popular per defensar-se de les acusacions. Ja a l’antiga Grècia va haver-hi un home que va decidir qüestionar la realitat imposada i mostrar part de la veritat amb la idea de fer lliures els ciutadans.

Cristina Gàmiz és Chelsea Manning a ‘La revelació’. © Adriana Nadal.

La història de Chelsea Manning (Cristina Gámiz) és diferent. Basada en la transcripció d’una carta personal que va publicar recentment i on, en format autobiogràfic, ordenava els fets i els pensaments que la van portar a ser soldat i analista d’intel·ligència de l’exèrcit dels EEUU, a descobrir les mentides i els abusos sobre la guerra d’Iraq i Afganistan (el testimoni videogràfic de la matança dels periodistes és esfereïdor), a la seva posterior filtració a Wikileaks, la seva detenció i tortura, fins a arribar al seu canvi de gènere. Sens dubte el personatge de Manning és probablement dels tres xivatos del que menys se n’ha parlat i és sens dubte el més complex, una heroïna que va batallar tant per descobrir la veritat sobre l’actuació de l’exèrcit americà com per enfrontar-se a la conservadora institució de l’exèrcit per declarar-se homosexual i demanar (i aconseguir) el canvi de sexe. La història és purament emocional, narrant-nos episodis de la seva infància on, com a Bradley Manning, ja es qüestionava la seva masculinitat fins al seu periple infernal en diverses cel·les aïllada on, ja sent Chelsea, rebia el suport de nombrosos seguidors transgèneres, queers, gays, etc. Cal destacar en aquest episodi la interpretació de Cristina Gámiz reposada, però intensa; com mig boja (ens parla des de l’aïllament de la cel·la), però amb molta lucidesa. El Born this way de Lady Gaga no és un afegit “facilón”. El CD de la diva contenia els arxius filtrats que, segons Assange, van rebre a Wikileaks.

Un cop acaba l’episodi de Manning, es dóna pas a Galileo Galilei, que com Sòcrates, ens servirà com a lligam amb el tercer whistleblower. En aquest cas veiem i escoltem la transcripció de la declaració que el filòsof i científic va fer davant el jurat de Florència per retractar-se sobre les seves declaracions en què deia que la Terra no era plana i que tal com deia Copèrnic, la terra girava entorn el sol. Però l’abjuració de Galileu és una declaració obligada per salvar la vida i Yamam-Serrano amb la complicitat actoral de Xavi Sáez li dona un caire irònic i exagerat a la hora de recitar el discurs. Un whistleblower retractat no deixa de ser un whistleblower, perquè la veritat ja és allà a fora (Mulder, aquest whistleblower en potència que no va ser).

Xavi Sáez en una escena de ‘La revelació’, al Grec 2018. © Adriana Nadal.

Després de Galileu, Xavi Sáez es posa les ulleres i es transforma en Edward Snowden, el tercer filtrador, el tercer alliberador, que, reclòs a una habitació d’hotel de Hong Kong. Rep la visita de dos periodistes de The Guardian i de The Washington Post qui seran els encarregats de filtrar els documents extrets de la CIA i de la NSA on es demostra l’existència de programes de control i vigilància massiva. Aquesta part té més d’estructura de thriller, on primer descobrim els motius que han portat a Snowden a voler filtrar aquesta informació, després organitzen la fugida de Snowden de l’hotel i com aquest conclou amb el desig que, sigui el que sigui que li passi, continuï havent-hi altra gent que vulgui informar i descobrir aquestes veritats ocultes. Té parts trepidants (la falsa alarma, les trucades), però també molts moments on tot és molt explicatiu. Hagués estat bé haver vist una dramatització de la fugida.

Mentre l’equip recollia els aplaudiments, a les pantalles anaven passant els noms d’altres whistleblowers coneguts com Hervé Falciani, José Luís Peña, l’exregidor del PP que va destapar la trama Gürtel i molts més. Assange, Manning i Snowden no estan sols. Aquests tres messies han despertat la societat. Està per veure si això realment serveix per a alguna cosa.