Coneixent els gitanos catalans de França

15.08.2017

Baptista, Cargol, Ferrer, Malla, Patrac, Pubill… són cognoms catalans més o menys comuns que podem trobar fàcilment al registre civil francès, des de Perpinyà fins al Nord-Pas-de-Calais. Són alguns dels cognoms que porten els descendents dels gitanos que van emigrar de Catalunya a França fa més de 200 anys, entre els quals trobem els Gipsy Kings, Manitas de Plata o Kendji Girac. N’hi ha desenes de milers i continuen expressant-se en català. Si esteu recorrent l’antiga Gàl·lia i algú que us escolta parlar us pregunta si sou gitanos, no us sorprengueu.

La família Baptiste transportant la imatge de Sara a la processó gitana a Santes Maries de la Mar | Eugeni Casanova

Les recerques que es duen a terme en el maremàgnum de les ciències socials, siguin o no de caràcter acadèmic, se solen caracteritzar per les llargues estones que el cul de l’investigador reposa sobre la cadira d’una biblioteca o un arxiu documental remenant papers i desxifrant textos. Gràcies a aquesta escudella d’escriptura, l’antropologia, la sociologia, l’etnografia, l’etnologia i altres disciplines menors s’han convertit en aparadors d’una gran quantitat de treballs que estudien la història dels pobles i els seus costums i tradicions. Però hi ha pobles que no han redactat el seu passat. I heus aquí l’oportunitat per als investigadors de cul inquiet d’alçar-se de la cadira i sortir al món exterior a buscar-lo.

El poble, en aquest cas, és el gitano, i l’investigador, el lleidatà Eugeni Casanova. El resultat final: més de 700 pàgines sobre la llengua, la cultura i els itineraris de la gran diàspora dels zíngars catalans que van marxar a França a finals del segle XVIII i que encara avui preserven, a banda del català gitano i altres dialectes territorials, costums, rituals i captinences que tenen centenars d’anys d’història. Història, com dèiem, d’un poble sense escriptura, que només es pot transmetre a través de la paraula i gràcies a la memòria. Els gitanos catalans de França (Pagès Editors) és el testimoni narrat sobre la convivència de l’autor amb les seves famílies, el descobriment del seu passat i l’experimentació del seu present. Una monografia descomunal, rigorosa i compromesa. Bravo.

 

160 comunitats: escampades i conservades

Casanova va fer una dotzena de viatges a diverses regions franceses per trobar les comunitats de gitanos catalans que hi continuen fent vida. S’hi va estar quatre anys i en va localitzar ¡160! La majoria es troben en el territori d’Occitània, entre Bordeus i Niça, el Massís Central i Perpinyà, al Rosselló, on van començar a establir-se després que Carles III promulgués una llei (1783) que els permetia viatjar deixant enrere segles de prohibicions. El més sorprenent és que Casanova també en va visitar algunes al nord del país, al voltant de París i a prop de les fronteres belga i alemanya. És impossible precisar amb exactitud quantes persones formen part d’aquest col·lectiu tan escampat i genuí, però l’autor assegura haver-ne trobat “desenes de milers que parlen català” i que es defineixen a si mateixes com a “gitanos catalans”.

L’objectiu de Casanova era endinsar-se en un món poc conegut, pràcticament sense informacions, i posar-hi un altaveu per transmetre com és la vida de les comunitats que el configuren. Per fer-ho, ha realitzat un exhaustiu treball de camp mitjançant el qual s’ha integrat en el seu dia a dia, convivint-hi i escoltant les seves històries. En paraules de Joan A. Argenter, que signa el pròleg del llibre, “Casanova ens obre a un món en el qual la gent ignora el Tractat dels Pirineus”.

Identificats els membres de la diàspora, l’historiador lleidatà ha traçat un mapa detallat sobre la ubicació concreta de les comunitats on es va desplaçar acompanyat de dades i referències que no havien estat catalogades. Un treball inèdit fins ara. I el mèrit recau tant en el volum d’informació i en la seva diversitat com en el valor de fer parada, una per a una, a les 160 comunitats de gitanos localitzades, conèixer la seva gent i les seves circumstàncies i convertir-ho en un llibre igualment útil per a sociòlegs, etnògrafs, musicòlegs, lingüistes, investigadors especialitzats en gastronomia o folklore i curiosos de mena. És un exercici antropològic real, vastíssim, però sobretot concret, a diferència de moltes altres aportacions en aquest àmbit. Qui millor que Casanova, que ha publicat una vintena de llibres de recerca i que ja havia fet altres investigacions sobre els gitanos, per portar-ho a la pràctica.

 

Catalanoparlants intactes

A banda del treball de camp seguint i travessant carreteres franceses amunt i avall, Casanova va servir-se dels registres en arxius de poble i d’una indagació fructífera a les xarxes socials, que li van obrir la porta d’aquest horitzó de llarg abast que s’estén molt més enllà de Perpinyà, on hi ha les comunitats més nombroses juntament amb les que es troben al voltant de Bordeus, Tolosa, Carcassona, Besiers, Montpeller, Arles, Niça, Lió i Perigús. Totes amb les seves particularitats, variacions lingüístiques, usos i costums i sistema de cohabitació amb l’entorn, però totes amb el signe d’identitat inconfusible dels gitanos catalans. Podria semblar una anècdota, però el mateix Casanova diu que hi ha més catalanoparlants a Montpeller que no pas a Alacant, i això és doblement significatiu.

Kendji Girac, gitano català nascut a Perigús, guanyador del concurs The Voice, la plus belle voix de la televisió francesa TF1

Els gitanos catalans de França barreja la solidesa argumental amb la rellevància pel que fa al contingut, i consolida novament Casanova com a gitanista de prestigi. Alhora, constitueix un enorme mosaic humà sobre les vides dels seus protagonistes, amb diàlegs intensos, sincers i sovint inesperats d’una espontaneïtat que captiva; vivències i memòries dignes de formar part del millor dels anecdotaris; processons, àpats, xerrades, concerts, festes, trobades i viatges al marge del món dels paios, del qual cada cop estan menys desvinculats, però del qual encara pateixen l’estigmatització i la discriminació.

“Aquest ha estat un estudi més en extensió que en profunditat”, diu Casanova, perquè “anar al fons de cada grup no era l’objectiu inicial”. Per això, “ara s’obre la possibilitat d’un treball, de molts treballs […] basats en ciutats, o nissagues, o en parles, o en rituals… Mil possibilitats s’obren en el punt en què aquest estudi es clou”. Una pedra de foc documental que deixa constància de la pervivència i la tenacitat d’un col·lectiu que, malgrat les distàncies i les dificultats, s’ha mantingut fidel als seus orígens custodiant el català més enllà de les fronteres i les lleis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Molt bé: gitanos i companyia…
    Excel.lent numero de Nuvol. Gràcies.
    A Perpinyà, els gitanos ens han salvat l català al carrer pero, ara, malauradament, s’hi barregen molts gitanos “hispànics” que subsistueixen l’espanyol al català. Ai las!