‘Community’: la sitcom de sitcoms

Probablement no hi ha cap sèrie (ni en l’actual graella, ni no) tant meta, imprevisible i esbojarrada com ho és Community (NBC, 2009-). Bona prova d’això és que la seva irrupció a la graella americana va provocar desconcert entre el gran públic, més avesat a les comèdies blanques de tall familiar i a llegir els codis narratius de la sit-com de sempre.

Community | NBC

Abed Nadir: Cool, cool, cool.

Semblava que l’audiència no estava preparada per afrontar una proposta tan trencadora com la de ‘Community’. Però després de l’inici titubejant, que va posar en perill, inclús, la seva continuïtat (de fet, els rumors de cancel·lació han sobrevolat com un núvol llarg i negre sobre cada temporada), la sèrie creada per Dan Harmon va revifar prou com per seguir en antena sense haver de passar per la batedora de l’homogeneïtzació narrativa i formal, gràcies, en bona part, a un petit però irreductible fanbase. Perquè si per alguna cosa val la pena destacar aquesta comèdia és per no ser com totes. Ni com cap, de fet. L’humor que gasta ‘Community’ –alguns diran intel·lectual, altres absurd; adjectius aquí perfectament complementaris– no es pot titllar ni de generalista ni de convencional, no imita a res que s’hagi fet amb anterioritat ni és derivatiu (no en el sentit conformista, almenys) d’altres fórmules sit-com, demostrant mestria en l’art de deixar-te tort, una vegada i una altra, davant la pantalla. Un ‘rara avis’ que juga a modelar les formes ja establertes de la comèdia i davant el qual l’espectador no pot fer altra cosa que badar boca i deixar-se fer, diàleg a diàleg, escena a escena, capítol a capítol, per una sola i sobirana interjecció: haha!

Community | NBC

Shirley: Being a virgin in this day and age is something to be proud of. You’re like an unicorn.

‘Community’ explica la vida d’un grup d’estudiants ressagats que conflueixen a la Universitat pública de Greendale (des de l’òptica americana, com podreu imaginar, un lloc que fa ferum a fracàs) per estudiar espanyol, una assignatura impartida pel professor més tarat de la televisió, el Sr.Chang (Ken Jeong), un senyor asiàtic amb personalitat múltiple al més pur estil Jekyll i Mr.Hide, i que desborda un fatídic carisma narratiu, infal·lible al riure. Asseguts en torn la taula de l’aula d’estudi, aquesta colla d’inadaptats –massa grans per anar al ‘cole’, massa inútils per no anar-hi– anirà desfullant-se fins a deixar al descobert les imperfeccions emocionals i psicològiques dels seus membres. Un ramat que es veurà constantment esgarriat i que davant el més petit dels conflictes –però no per això menys devastador– buscarà l’arbitratge d’en Jeff (Joel McHale), un carismàtic i eloqüent picaplets amb la llicència revocada, poca consciència i una innata capacitat per a la seducció. Davant la compassió que a poc a poc li desperten aquelles bestioles indefenses, en Jeff qüestionarà el seu propi codi moral i es veurà irremeiablement impel·lit per una força redemptora que l’obligarà a obrar en el seu benefici. Bestioles com l’Abed (Danny Pudi), un hindú atrapat en l’imaginari pop i la cultura televisiva, o el seu inseparable col·lega, en Troy (Donald Glover), un quarterback naïf (en aliatge ens espera una parella còmica única i memorable que ja ens ha regalat grans moments per a la posteritat televisiva com el running gag ‘Troy and Abed in the morning’ o el rap en un espanyol xarbotat. També hi trobem a la Britta (Gillian Jacobs), una noia que lluita per conservar la fràgil aparença de justiciera de totes les injustícies, la Shirley (Yvette Nicole Brown), una mare divorciada i profundament catòlica, l’Annie (Alison Brie), una jove amb poca traça per a les relacions sexuals i un passat ‘pastillero’, i en Pierce (Chevy Chase), un sexagenari amb rampells homòfobs i sexistes, hereu d’un lucratiu imperi de tovalloletes humides, que prova d’encaixar en un món que ja no li pertoca. Especial menció, també, pel degà de la universitat (Jim Rash), un home calb i esquifit amb una estranya tendència al transvestiment públic –a cada capítol irromp a l’aula d’estudi disfressat freestyle–, inconteniblement atret per en Jeff i que lluita (sense massa èxit) per fer de Greendale una universitat digna. Una colla formada per éssers peculiars, ple de tares emocionals i tics estranys que, entre realitats paral·leles, universos hiperbòlics i conflictes personals de final amable, anirà assolint categoria de família.

Abed: Jeff, I think you should play the role of my father.
Jeff Winger: I don’t wanna be your father.
Abed: That’s perfect. You already know your lines.

Buscant una paraula-extracte de ‘Community’ a un servidor se li acut el mot ‘referencial’. Referencial en vers la història del cine i la televisió, i referencial també en vers a si mateixa. Perquè, sobretot, ‘Community’ és una sèrie auto-conscient de la seva naturalesa ficcional, així com del lloc que ocupa dins la fecunda i furgadíssima història de la ficció audiovisual. Assumida la necessitat de reinventar el gènere per no caure en el producte derivatiu i magrejat de sempre –en aquest punt de la història televisiva no proposar res de nou és un imperdonable excés de conformisme i acostuma a ser penalitzat per un públic cada cop més avesat i famolenc–, Dan Harmon ha fet del fal·laç embolcall de la ficció una peça més del joc narratiu, reciclant fórmules establertes per proposar-ne de noves (tot sovint, paròdiques de les originals), ironitzant sobre els precedents dels quals s’alimenta i posant a prova la perícia de l’espectador expert que, havent acceptat el joc, es veurà constantment obligat a descodificar i correlacionar diàlegs, escenes o trames senceres amb tòpics, mites, tics i fórmules ja proposades en altres sèries o pel·lícules d’identificació universal. Això explica que alguns dels capítols de ‘Community’ siguin autèntics exercicis de desmitificació, tot sovint bastits sobre múltiples capes. Odes a l’eloqüència, com el capítol en què una partida de paintball es converteix en una canònica pel·lícula de survivor, explotant els mecanismes de la paròdia per cruixir un per un tots els tòpics del gènere (1×23 ‘Modern Warfare’), o aquell en què la construcció d’un innocent fortí de coixins deriva en un escenari bèl·lic organitzat per múltiples fortins de coixins (3×14 ‘Pillows and blankets’), o aquell altre en què una vulgar aplicació social pel mòbil esdevé en el fonament d’una societat jerarquitzada per rangs de popularitat, al·legoria distòpica en clau d’humor que faria esclafir de riure al mateix Orwell (5×08 ‘App development and condiments’). Una sèrie demencial, naïf i extravertida que, a la manera de com funciona la mentalitat d’un nen, no atén a límits ni a lògiques pre-establertes que coartin la seva inventiva. Una sit-com agosarada que practica la minuciosa cirurgia referencial sense renunciar –tot al contrari!– a la seva originalitat com a producte de ficció. Una comèdia recargolada que aconsegueix fugir de tota fórmula establerta bevent, precisament, de tota fórmula establerta. Per caure rodó a terra, catatònic, oi?

Community | NBC

Annie Edison: Let’s get back to Britta and Jeff.

Jeff Winger: There is no Britta and Jeff!

Pierce Hawthorne: He said, fully erect.

Però, com sobreviu una sèrie minoritària com ‘Community’? L’explicació la trobem en el fet que, a diferència dels gegants televisius del tall de ‘Game of thrones’ o ‘Homeland’, l’oxigen que respira ‘Community’ no prové dels oraculars índexs d’audiència sinó de quelcom que pren sentit més enllà d’estudis de mercat i estadístiques sacres: la fidelització. Fent-se valdre d’un esperit decididament inconformista i creatiu, ‘Community’ ha aconseguit seduir a tota una horda de joves serièfils disposada, si cal (i ha calgut), a envair els carrers i a agitar les xarxes socials per exigir la seva renovació. Famosa és ja la campanya ‘six seasons and a movie’, una astuta picada d’ullet llançada des de la pròpia sèrie a través de l’inclassificable personatge de l’Abed, que subjugat sota l’obscur poder d’una capa comminava als espectadors a fer la revolució, i que va suposar l’espontània i feroç mobilització del fanbase de la sèrie, amb manifestacions davant les oficines de la NBC, comitès artístics i vídeos virals inclosos. Una devoció només equiparable a la causa espartana, versió freak, i una mostra més de la capacitat que té aquesta sèrie per transcendir del seu hàbitat ficcional i jugar, inclús, en el territori de la realitat.

De moment, ‘Community’ ens ha regalat cinc temporades de deliciosa comèdia passada de rosca, amb moments irrepetibles, fora de tota òrbita coneguda (sèries animades a part) i ben maridades amb notables línies narratives que –per posar-hi un ‘però’– perden un xic de crèdit aigualides sota aquest aclaparador imaginari que proposa la sèrie. S’haurà de veure si l’activisme dels seus adeptes causa l’efecte esperat i, en efecte, la NBC dóna llum verda a una sisena temporada, més pel·lícula. De moment, un dels seus presidents, Bon Greenblatt, ja va comentar en una conferència recent que ‘Community’ “té moltes possibilitats de tornar”. Seria “Cool, cool, cool”.