Comissaries que fan olor de marihuana i macarrons reescalfats

31.07.2015

Fernando Pessoa va dir en una ocasió que un dels divertiments intel·lectuals que encara queda a la humanitat és llegir novel·la negra. Ell mateix deia que aquesta afirmació causaria sorpresa entre els seus lectors; sobretot, pel fet de confessar-ho. La novel·la negra pateix sovint el pes de la seva pròpia etiqueta, que fa que la titllin de subgènere. Error. Un greu error. Parlem de literatura. I de la bona. Fugin dels clixés, no permetin que ningú els vengui la moto del patró clàssic de la novel·la detectivesca, amb allò d’un assassinat i algú que l’investiga. Pensin en com això va anar-se polint amb la part més fosca de l’ànima humana i va anar gestant una mena de gènere dins del gènere farcit amb acció, to sarcàstic i personatges que, de tan humans, ens fan fins i tot basarda, els seus pensaments ens neguitegen.Com els del sergent Rull, protagonista de la Mala Lluna de David Marín, un debut literari embolcallat de blanc radiant, verd cansat, boira grisa, cims desolats, volves d’aiguaneu, terra seca i freda, desert i bellesa. L’autor fuig de paratges més prototípics —més urbans, vaja— per apropar-nos a una investigació entre la vall d’Àger, Balaguer i Lleida, una mena de terra de ningú, un espai feréstec que podria ser el lloc ideal per al David Gurney de John Verdon o la Rebecka Martinsson de Larsson —ep, parlem de l’Åsa, que hi ha vida més enllà de la nissaga Millennium—, amb un astrònom assassinat a l’observatori del Montsec, allà on el cel és més negre.

David Marín

David Marín

Marín ha presentat la novel·la arreu de Catalunya, però el lloc més paradigmàtic on ho podia fer és a la llibreria Negra y Criminal, al deliciós barri de la Barceloneta. Allà, el periodista Jaume Vidal —company de l’autor al diari El Punt Avui— va alertar que la novel·la negra en català “sovint beu de referents massa intel·lectuals”, tot destacant que Mala Lluna el que fa és un còctel de gèneres i influències, amb pinzellades “de ficció, aventura, misteri del segle XIX, sèries de televisió com Lost i fins i tot Tintin”. Vidal, però, detecta l’habilitat de Marín per ensarronar-nos; en realitat, la història “és una reflexió sobre les relacions. Els bons són els dolents, i els dolents són els bons”, assenyala, un truc de prestidigitador sorgit de la ment d’un escriptor que utilitza els seus dots com a periodista “que sap explicar històries”. L’assassinat amb què comença la novel·la és, doncs, gairebé un MacGuffin particular de Marín. En aquesta amalgama de gèneres, l’autor d’origen barceloní ens apropa al far de la fi del món, als ulls oberts d’un mort que fiten el cel, a ferralla galàctica, a un misteri que viatja fins a la Guerra Freda i fins i tot al cor de Tanzània i a possibles visites d’extraterrestres ­—jo prefereixo parlar de marcians. O millor encara, de marcianus— provinents de l’espai exterior o del centre mateix del nostre planeta, amb una referència constant a les extravagàncies de Verne. Per tal d’esbrinar una mica si anem pel pedregar o no, parlem amb el mateix David Marín, obligat a fer l’esforç de ser ell qui ara és a l’altra banda, qui es veu sotmès al polígraf periodístic que tot ho vol saber. Respecte la tàctica hitchcockiana de desviar l’atenció d’un tema amb un altre, li preguntem si saber qui és l’assassí o bé saber l’origen de les llums o quin és el contingut d’una capsa misteriosa que corre per allà pot acabar sent secundari. Marín explica que “els crims i el misteri que els envola són el motor de la novel·la, però la trama policial és també un vehicle per a poder parlar d’altres coses i de generar empatia amb uns personatges que, per a mi, han acabat sent de carn i ossos i tenen una naturalesa humana fràgil i complicada. Hi ha un sergent dels Mossos que investiga un crims complicats, però el veritable conflicte de la novel·la és la impotència que sent de veure com la seva filla adolescent està marxant de la seva vida.  Tots els personatges estan marcats per la paternitat, i pel pes que significa fer-nos càrrec, o no, de la vida dels altres”.

Del vincle amb la novel·la negra, Marín diu que “hi he arribat per casualitat”, però té clar que “m’hi trobo còmode i no me’n preocupa el prestigi. És un gènere tan antic com la literatura i ens enterrarà a tots: la lluita del bé contra el mal. Els detectius del gènere policial ens porten allà de nou, al laberint a la recerca del minotaure. I a més, en la novel·la negra, el bé i el mal es desdibuixen i es confonen mostrant el costat més fosc de la societat. És un gènere que descriu l’ànima humana. Pura literatura, a seques, sense etiquetes. Si hi ha un assassí pel mig ja és un tema gairebé secundari, per bastir una trama”. Marín admet, és clar, el pes d’allò llegit o vist, les clàssiques influències que tot crític s’entesta en detectar. En el seu cas, com a bon adolescent crescut en els anys 80, la televisió i el cinema planen per allà. “Fargo té molt a veure amb la novel·la, però també Doctor en Alaska, per l’atmosfera de terra de frontera i de personatges peculiars que al final ens fan dubtar sobre qui és el normal i qui és l’especial. L’ajudant de Rull, l’agent Núria Riu, és una mena de doctor Fleischman que al·lucina amb tot el que es troba a Balaguer”. I del món literari? “La influència de Fred Vargas és claríssima, ja que fins i tot apareix com a personatge, però també Camilleri, pel caràcter mediterrani, i Sánchez Piñol, pels seus fars perduts i pels misteriosos visitants de l’interior de la Terra. La subtrama de la filla i els seus amics és una mica beat, ja que són uns joves accelerats buscant a Lleida el seu go west particular; el narrador fins i tot pensa, parla i s’expressa com ells, de forma atropellada, sense punts i aparts, guions ni res. Quan havia d’escriure sobre ells llegia passatges de l’On the road de Kerouac per posar-me una mica a to”. Tot i aquest detall més pròxim a l’escriptura automàtica, la novel·la ofereix un nivell molt alt de documentació i de precisió científica a l’hora d’explicar conceptes forenses, policials o científics. Això, és clar, no és fruit de la casualitat, i sí d’una tasca de cirurgià periodístic: “M’he hagut d’assessorar amb amics mossos a l’hora de parlar d’aspectes del procediment policial i judicial davant d’un crim, així com de les tècniques forenses perquè tot sigui el més versemblant possible. Des de com vesteixen els policies o com són per dins les comissaries de comarques, fins al ritme de descomposició d’un cadàver. També he entrevistat algun astrònom, ja que el misteri que envolta el cas té a veure amb l’observació de l’espai, els cossos celestes i la cursa espacial. Fins i tot sobre el friquisme ufològic he tingut el meu assessor. Per cert, una mina per a possibles novel·les!”.

La història està ben amanida, amb una estructura prou clàssica i ferma de novel·la negra i adobada amb la presència d’uns personatges secundaris encisadors que ens revelen l’habilitat d’un periodista del petit detall, amb un pastor poeta, un ufòleg llunàtic —mai millor dit—, un granger llefiscós, el periodista Jaume Urpí —crítica despietada a l’ofici i a la nostrada televisió del comte— i un forense prototípic sorgit de l’imaginari particular de Marín que remena bé tot allò de les influències esmentades. Sí, l’acció se situa a l’oest. Sí, Balaguer i la vall d’Àger podrien ser Twin Peaks, Fargo o l’illa dels experiments del projecte Dharma, amb somnis, amb ànimes solitàries que van rebent píndoles de la seva pròpia vida, petites càpsules crues del seu passat, amb ferides, cicatrius i problemes familiars. Tot plegat ens encara a allò que realment temem: recordar allò viscut, enfrontar-nos al moment en què la vida dels fills —o la nostra mateixa— se’ns escola entre els dits o veure com la soledat ens converteix en lluna antiga i en estrelles errants.

Marín afegeix a l’autopista de la història una carretera secundària encisadora, amb una trama paral·lela intensa que protagonitza la filla de Rull, una part emotiva i visceral que rivalitza, i fins i tot es creua, amb la principal. Com feia Frances McDormand a Fargo o qualsevol antiheroi dels westerns, Marín no té cap mania a empastifar-nos amb neu trepitjada bruta de fang i de sang o a fer-nos mastegar un núvols de pols i una bafarada d’aire calent. El cas és que ens sentim incòmodes. El mateix Marín comenta com volia que el sergent protagonista i el seu equip “fossin gent normal i corrent”. És a dir, fugir una mica de la figura del hard boiled, del poli dur: “No em va sortir un poli mal divorciat, alcohòlic i traumatitzat perquè ha pelat un paio en una novel·la anterior, sinó un home molt de Balaguer, que li agrada fer hort, jeure amb la dona, esmorzar fort, fer bé la feina, i vigilar que la filla no perdi l’Alsina i torni cada vespre a casa a sopar. Tot això enmig d’un cas complicadíssim i amb una atmosfera d’un cert aire boirós i irreal. Volia que el sergent Rull fos una mena de Marge Gunderson, de Fargo, però trasplantat a Balaguer. Lleidatanament”. Dels secundaris diu que “m’ho he passat molt bé creant-los. Volia fer personatges que sorprenguessin i que ajudessin a crear una atmosfera una mica especial, de terra de frontera, on tot és possible: un pastor que fa pintura abstracta, un home que es dedica a buscar ovnis pel Montsec, un confident de la policia que cura els maldecaps amb la mà o una jutgessa que va als aixecaments de cadàvers amb sabates de taló. El més interessant de tot és que els més estrafolaris són, en realitat, els que més s’assemblen a gent real que he conegut”.

L’autor va néixer a Barcelona, però fa uns anys que treballa per al seu diari a la província de Lleida, instal·lat a la Noguera. Així, aconsegueix presentar-nos un entorn encara més creïble gràcies al lleidatà que, de forma natural, parlen alguns dels personatges; així, el pronom lo que tanta falta faria als pixapins s’endinsa sense manies en diàlegs farcits d’hòmens, valtros o némon. El poeta Màrius Torres, quan es va recloure en un sanatori lluny de Lleida, veia la seva terra no tan dura i més clara, on cada mà guarda durícies dels seus avis, i amb una hortolana que a les nits també sap fer versos a la lluna. Aquest vincle de la història amb Lleida, però, Marín considera que “no és una reivindicació. Simplement, la història passa allà. És un lloc tan bo com qualsevol altre perquè hi hagi assassinats, drogues, música electrònica i un clima estrany i misteriós al seu voltant. Alguns personatges s’expressen en lleidatà perquè és la seva manera de parlar. Si al Montalbano de Camillieri se li escapen paraules en sicilià, el sergent Rull no pot evitar ser d’on és. I el paisatge, és cert, sí que ajuda a crear misteri perquè les terres de Ponent tenen aquestes comarques boiroses i solitàries i plenes de bellesa desolada que les fan l’escenari perfecte d’una sèrie de crims”.

David Marín a la Negra y Criminal

David Marín a la llibreria Negra y Criminal

Al llarg de la trama Marín sap jugar amb l’espectador —perdó, amb el lector (què devia pensar jo ara?)—, amb cliffhangers que ens obliguen a no deixar-la. Ni que sigui la de la investigació, que es va embolicant com una mala cosa. Però fa el mateix amb la de la carretera de corbes, la que llisca des de la pell fins al fons de l’ànima, com els ulls morts i petrificats que un personatge de Thomas Hardy veia en un fòssil incrustat en una roca, uns ulls que li recordaven que una vegada va ser un ésser viu que podia ser salvat. Marín no es presenta com el salvador de res; de fet, ni tan sols aspira a cap etiqueta, escriu perquè li agrada, però la feina de tot periodista cultural passa per això, per etiquetar, per intentar vincular un artista amb altres, peti qui peti. Sovint relacionem la novel·la negra amb els grans mestres anglosaxons o, tot va per modes, amb escriptors nòrdics farcits de neu, fred i una dotzena de formes de descriure el color blanc. Però també podem reivindicar la novel·la negra mediterrània, la de Camilleri, Izzo i Vázquez Montalbán. Marín segur que signaria el principi carvalhesc de ser un detectiu que es veu com el termòmetre de la moral de la societat, oi Rull? Que consti, però, que David sacseja aquesta etiqueta geogràfica i l’arrossega un centenar i mig de quilòmetres fins a Lleida, terra de frontera, terra de ningú, terra farcida de bars amb noms americans, terra amb petites comissaries que fan olor de marihuana i de macarrons reescalfats, allà on l’agent Cooper lynchià s’hi sentiria bé, però també on la dona de Gurney li recordaria que ha deixat entrar monstres a casa seva, el lloc més bonic del món.

Per què escriu David Marín? “Pel plaer de crear. Quan escrius una frase, un paràgraf, un capítol on has creat un món nou que et satisfà, la sensació és immensa. Com una droga. Pot enganxar i tot. També escric per ser llegit, no pas per mi mateix. Jo prefereixo llegir el que han escrit els altres. No crec en la literatura com a teràpia, però si és sincera sempre veus que l’escriptor s’hi ha deixat la pell i alguna cosa més. Però en tot cas sempre pensant que allò és per a un lector, perquè s’ho passi bé, o perquè hi trobi material que el toqui, l’emocioni, el canviï”. I si parlem de tècniques literàries? Hi ha qui diu que no cal ni fer-ne cas i fugir dels cants de sirena de les escoles d’escriptura, però també qui defensa, com una professora que vaig tenir, que cal conèixer-les bé per poder-se-les saltar ben de gust. Marín es defineix com a “caòtic i intuïtiu”, però reconeix que “vaig haver de posar-me seriós i cenyir-me a un guió previ que em va portar molt de temps elaborar. Una novel·la policíaca és com una maquinària de rellotgeria, on res no pot fallar i tot ha d’aparèixer en el moment que toca. Després, escrivint, els personatges feien una mica el que volien, però almenys la trama policial havia d’estar travada. Vaig seguir el curs d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i ha estat una ajuda cabdal en la meva formació com a novel·lista novell. A ningú se li acut fer una escultura sense haver passat abans per una escola de belles arts o per les classes d’un mestre escultor, ni tampoc ningú pot pretendre compondre cançons o executar un solo de violí guiant-se per la intuïció i la bona oïda. Primer cal aprendre bé l’ofici. Es tendeix a pensar que fer narrativa és una cosa intuïtiva, solitària, autodidacta, fruit únicament de la pròpia inspiració i de la gràcia natural que un pugui tenir escrivint. Crec que és un ofici que necessita aprenentatge, pràctica, experimentació constant i una passió creativa que, com més fonaments tingui a terra, més alt pot volar”.

El llibreter i sacsejador cultural Paco Camarasa manté dempeus un oasi com és la Negra y Criminal que citàvem al principi. Allà, Dashiell Hammet i Ferran Torrent conviuen amb un espai petit i atapeït de literatura farcida de crims i misteris. Allà, segons el mateix Camarasa, “mai hi falta una copa de vi i llibres”. Allà, va preguntar a Marín si hi havia algun missatge subtil cap al món polític català, ja que dos dels protagonistes de Mala Lluna es diuen Rull i Coscubiela. I allà, va suggerir que per a una nova entrega —llegeixin el final de la novel·la, veuran que una segona part empeny amb força— hi pugui haver algú que es digui Rovira. Per la Marta, és clar, que pocs recorden ja el Carod, polític potser de tints més novel·lescs.