Com ser Sergio Blanco i sobreviure a un Èdip real

15.10.2018

La dramatúrgia és l’eina expressiva per mostrar el jo de qui escriu de mil maneres: amb honestedat, deformat, idealitzat, disfressat, etc. La lectura de l’obra completa d’un autor ens dibuixa un retrat d’aquest molt més precís que el que pugui mostrar una sola obra. Però hi ha autors, creadors, directors que aposten per un tipus de teatre més desconstruït, on posen el procés de creació per davant de tot, en un exercici de falsa transparència. Penso en la bogeria de Falsestuff de la dupla Albet/Borràs o del teatre documental de La Conquesta del Pol Sud a Clàudia. Però n’hi ha un que ha reblat el clau, un autor que ha explotat un gènere poc transitat, un dramaturg uruguaià resident a París que es posa a si mateix al centre de les seves històries: Sergio Blanco, probablement el representant més innovador de l’autoficció.

‘Tebas Land’, de Sergio Blanco, s’ha pogut veure al TNC. © Vanesa Rábade

Les obres de Blanco tracten sobre ell mateix. Vaja, quin exercici d’egocentrisme, no? No ben bé. No es tracta que ens expliqui la seva vida, sinó que a partir d’un jo ficcionat (ple de referències del jo real) crea històries en què és convidat a unes conferències o que visita el seu pare malalt o que es troba en el procés de creació d’una obra. Sergio Blanco, però, no fa paròdia de si mateix, ni del seu paper com a dramaturg. Interactua amb una realitat de l’ara i aquí, diluint els límits entre la realitat ficcionada i la real per mostrar la cara més crua de la societat. L’autoficció de l’uruguaià ajuda a fer més vives les denúncies que deixa anar en les seves obres, ja que sempre ens qüestiona si el que s’explica és real o ficció. I d’aquesta manera Blanco apunta definitivament a l’eix central de la seva dramatúrgia: el joc entre representativitat i realitat. I en aquest sentit, Tebas Land és probablement la millor mostra d’aquest joc dramatúrgic. S’ha pogut veure representada al TNC fins al passat 14 d’octubre.

No és una obra autobiogràfica. Encara que el dramaturg es ficcioni a si mateix sota la pell d’un dramaturg de nom S., i que nodreixi al personatge amb moltes característiques del Blanco real (orígens, creences, orientació sexual…). Un dramaturg que té la idea de crear un espectacle a partir del testimoni d’un parricida, Martín. La idea principal és comptar amb el pres, un noi jove, pel paper principal. Però les autoritats polítiques no permeten que el pres surti de la garjola. Així doncs entra en joc un tercer personatge, Fede, l’actor que interpretarà el parricida. I a partir d’aquí s’inicia el joc entre realitat i representativitat. No en va, parricida i actor són el mateix intèrpret. L’autor és juganer amb els seus dos personatges fent-los jugar al joc del mirall en un primer moment a través de petits detalls –l’obsessió pel temps, el rellotge Casio, les vambes…–, però cadascú té la seva pròpia entitat i el seu propi arc dramàtic: un, explicar tot allò que encara no havia estat capaç d’explicar a ningú; l’altre, anar creixent i fent-se seu el personatge a mesura que avança el procés de creació. Enmig, S, el creador de tot plegat que s’enfronta a un procés de creació molt obert i complex i al testimoni d’un noi que inevitablement el remourà per dins. De fet, l’arc dramàtic del mateix personatge/autor evoluciona des de l’home preocupat per com estructurar la dramatúrgia, marcant una certa distància, fins a la implicació personal (que culmina amb l’escena en què li posa a Martín les gotes als ulls), un trasbals intern que el portarà a preguntar-se si Martín és realment un parricida autèntic o una víctima més de maltractaments.

‘Tebas Land’, de Sergio Blanco, s’ha pogut veure al TNC. © Vanesa Rábade

El valor de Tebas Land no sols rau a explicar una història tràgica encaixada en una estructura d’autoficció, sinó en com aquesta història dialoga amb altres mites tràgics com ara Èdip Rei, Sant Martí de Tours o Els germans Karamazov. De fet, l’explicació del mite d’Èdip al parricida i com aquest tracta d’entendre’l tant serveix com per què Martín recordi l’amor per la seva difunta mare com perquè deixi anar alguna broma intel·lectual amb la confusió volguda de Iocasta per Iocastra (la castració del jo). De fet, hi ha molts detalls que juguen amb el doble sentit, amb les coincidències -les visions de Sant Martín de Tours, el Concert número 21 en Do major de Mozart, les etimologies dels tres noms- i d’altres que són idees i dubtes que té l’autor i que de cop i volta com si aquest ja les hagués escrit, el mateix parricida les integra dins de la seva història -la cançó de Roberto Carlos, la visita a la tomba del pare-. La metateatralitat juga en diverses capes. Però el gran mcguffin que recórrer tota l’obra i relaciona els tres personatges és el rosari. Un rosari que muta, fet amb fulles de gessamí o amb fulles de rosa i que pendula entre l’espai de la representativitat i el de la realitat.

La direcció de Natalia Menéndez explica el relat de Sergio Blanco d’una manera explicativa. No és dolent, ans al contrari. Per això, com en altres produccions, a l’escenari veiem una espècie de pati per una persona rectangular amb una cistella de bàsquet. Un enreixat que ens ubica molt bé en l’ambient carcerari. Sí que és veritat que hom podria pensar en altres solucions més subtils, (un joc d’ombres enreixades se’m ve al cap) però crec que la potència visual de jugar amb l’enreixat i de poder disposar del camp i del fora de camp (establert també en la dramatúrgia) necessita una escenografia així. Els tres cops a l’enreixat simulant els tres cops de nevera o la seqüència de l’assassinat entre altres, són moments impactants, gairebé coreografiats però que dibuixen escenes molt crues.

Al servei de la direcció i la dramatúrgia trobem dos esplèndids actors madrilenys que comencen molt atropellats per després, a poc a poc, mastegar més les paraules. Pablo Gómez Pando s’encarrega de donar veu i cos al dramaturg, mentre que el jove Pablo Espinosa recrea els altres dos personatges, dues cares d’una mateixa moneda, Martín, el parricida i Fede, l’actor. Tots dos fan una feina brutal i natural, treballant una relació de mestre/alumne que es fa cada cop més propera, on S. tracta de mantenir la distància malgrat tot. El poder del dramaturg sobre la seva creació trontolla quan la realitat sobre què es basa és tan tràgica com els mites a què aspira.