Com parlar del tuf franquista des del teatre i sortir-ne ben feliç

5.02.2018

Una hòstia en tota la cara. Una lliçó d’ètica imbuïda de joventut transgressora. Un torrent multidisciplinar sobre la memòria històrica. Una companyia trencadora que neix amb un espectacle d’obligat visionat per youtubers sòmines. Los bancos regalan sandwicheras y chorizos serà probablement l’espectacle més complet de la temporada. I José y sus Hermanas, amb la mateixa energia creativa que Els malnascuts (sempre en perpètua renovació), són sens dubte una de les companyies del futur. Primer van sorprendre, després van convèncer i finalment van omplir. I ara repeteixen al Districte Cultural durant aquest mes de febrer i el prober març i abril. Desgranem el perquè de tant entusiasme.

Oriol Genís és un dels protagonistes de ‘Kabarett Protokoll’ a l’Off del Teatre Romea.

Els joves d’avui en dia (no ens enganyem, també ho deien de la nostra generació) estan atontats. Tot el sant dia penjats a les xarxes socials, sense veure més enllà del que succeeix a les pantalles dels seus dispositius. Apa. Ja ho he dit. Sí, jo no formo part de la generació millenial. Però, estimats lectors, un grup de marrecs, d’insuportable joventut, m’ha donat una lliçó: d’història, d’ètica i, per suposat, de teatre. Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és un espectacle sense història però que ens parla de la història. Dirigits per la Sílvia Ferrando amb enginy i valentia, aquest espectacle el formen una sèrie de números, d’escenes i coreografies sobre el relat històric que sustenta la nostra societat, l’espanyola. Però tot comença amb una reflexió que introdueix el joc: com els edificis més moderns ens fan fora per la seva fredor i la seva funcionalitat. Com si fos un projecte d’investigació, descobreixen la veritat sobre el passat del sòl sobre el qual s’aixeca l’Institut del Teatre. Però la cerca els porta també al propi Tantarantana. I és que podria ser, que darrera les parets del teatre s’amaguessin, o les restes del Generalísimo o les de Lorca. Pam! Una paràbola exquisida que de cop ens situa en una descoberta (falsa, per suposat) històrica i reveladora. Així doncs, de cop i volta se’ns defineix el concepte sobre el que munten tot l’espectacle: la memòria històrica i l’herència franquista en la societat actual.

El moviment, la música, el ball, el dibuix, el vídeo, tot es fusiona en un seguit d’escenes on primerament denuncien la societat espanyola (i catalana, de fet tant es parla català com castellà) i els seus governants per no desprendre’s mai dels tics feixistes de la dictadura. Frases dels governants, estadístiques demolidores, preguntes i reflexions. En cor, murmurat, coreografiat, picant de mans, etc. És un exercici d’interpel·lació directa i constant amb el públic, el qual ens fan jugar a situar frases dites en context correcte: o dictadura, o democràcia. Però no sols cal parlar dels vencedors i de com continuen asseguts a les poltrones, sinó també cal denunciar la censura i el menyspreu cap als vençuts focalitzats en la figura de Lorca, paradigma del republicà sense tomba. I una pregunta precisa, us imagineu que Shakespeare no tingués tomba? Durant aquesta part certa foscor s’instaura, els quadres escènics es fan més tèrbols, alguns massa críptics, el moviment i el frenesí es pausa i fins i tot es permeten fer alguna broma metateatral. Tot porta a les últimes escenes on momentàniament torna la festa tot mostrant com convivim alegrement en democràcia amb clixés i tòpics de l’Espanya franquista. L’actitud i el to de José y sus Hermanas però no són en cap moment burletes contra la tradició i la cultura espanyola. Ans al contrari, doncs l’espectacle inclou una bailaora, una jota i altres disciplines artístiques regionals que donen context a cada denúncia.

No deixa de sorprendre el ritme de l’espectacle, ja que tot sembla en un in crescendo permanent, amb escenes amb molt de moviment, música i coreografies, però  en les últimes escenes, es posa el fre i es dóna pas a escenes més intimistes, no grupals (la bailaora, la cupletista,…) per acabar amb la potència de l’actriu Carme González Mestre qui canta una glosa mallorquina on recull el sentit de la injustícia que planeja sobre la societat espanyola. Una concepció de l’espectacle arriscada i trencadora que em va deixar descol·locat. I molt feliç d’haver conegut el naixement d’una companyia reveladora.

‘Los bancos regalan sandwicheras y chorizos’, al Tantarantana.

 

Construint el cabaret

No molt lluny del Tantarantana i en horari un xic canalla, fan un cabaret desconstruït. O més ben dit un “Tot construïnt un Cabaret”. L’Off Romea recupera una de les obres més gamberres i divertides de fa un parell d’anys del Maldà, el Kabarett Protokoll. Val a dir que veure aquest cabaret un dia després de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos ha estat una feliç coincidència, doncs un servidor té la sensació de que són dos obres que, amb energies diferents, coincideixen amb esperit i crítica. I amb moltes altres coses.

El Kabarett Protokoll es presenta com un assaig (o un “work in pobres”. Perdó, work in progress) d’un cabaret que la companyia La Bacanal està tractant de crear. Un assaig obert, doncs en tot moment es dirigeixen al públic i el fan partícip de la funció. De fet, a un servidor li va tocar ballar amb la més guapa, la dramaturga Helena Tornero. I és que l’autora de Estiu, No parlis amb estranys, etc. s’interpreta a si mateixa, igual que ho fa la directora de la companyia Ester Nadal o el pianista Oscar Machancoses. L’únic actor és el genial i mai prou valorat, Oriol Genís. De fet, sembla que ha estat el propi Genís que va encendre l’espurna del projecte amb la idea de recuperar clàssics del cabaret berlinès de principis de segle XX. Així doncs, el propi Genís ja espera al vestíbul del Romea abillat amb una estructura de plomes, repintat com unes artista d’un cabaret decadent. La disfressa però li durarà poc quan els seus companys d’escena i assaig li demanin que es posi quelcom més còmode. Igual que a la dramaturga, vestida amb una indumentària estil kale borroka, però qui acaba vestint com el dress code d’una cabaretera exigeix, barret de copa inclòs.

Foto de família de ‘Kabarett Protokoll’, que es va veure al Maldà i ara es pot veure al Romea.

Kabarett Protokoll és un acte festiu de denúncia contra els polítics, contra els governants espanyols, contra el feixisme que tenalla la societat. Semblant denúncia que els que fan José y sus Hermanas, però sense tanta càrrega simbòlica, sinó més aviat com un crit (en forma de insults dirigits a aquells polítics més detestats), una botifarra que la companyia engega per aquells qui se sentin al·ludits. En aquest assaig obert, no hi ha protocols, camins rectes, sinó marges i una pretesa experimentació. O almenys això ens volen fer veure, doncs tota la dramatúrgia està molt ben cosida, creant un espectacle dinàmic, on fins i tot es permeten fer broma sobre una baixada de ritme volguda. Això em porta a recordar el gag de la transició en bicicleta a Los bancos regalan sandwicheras y chorizos.

El gènere del cabaret és des dels seus orígens un espectacle on la pantomima, el ball i les cançons tenen un to satíric, una burla més o menys directa, més o menys sagnant contra els poders fàctics del moment. L’explosió fou a Berlín enfrontant-se cara a cara amb el nazisme incipient. Kabarett Protokoll ret homenatge a totes aquestes figures que van impulsar el cabaret berlinès: Bertolt Brecht, Hans Eisler, Ernst Toller, Kurt Tucholsky i Friedrich Hollaender. Però no sols recrea populars cançons d’aquella època, sinó que ens narren les seves aventures per veure com molts d’ells també van acabar perdent, víctimes del feixisme. Parlar del passat per alertar del nostre present. El dia anterior també tractava d’això. Com moltes altres companyies, com molts altres espectacles.

I quan un pensava que la denúncia s’estava tornant queixosa, un nou trencament. Sorgida d’entre el públic, una adolescent cridava que ja n’estava dels ovaris de tanta queixa i tanta condescendència i que en el fons estàvem instal·lats còmodament en la insatisfacció permanent. Un crit jove en un espectacle que, en la seva concepció, connecta més amb una generació més sènior que junior. Un crit i una veu semblant a les que se senten al no tan llunyà Tantarantana. Ah! A més a més, La Bacanal sempre mantenen un element sorpresa en cada funció, doncs, seguint la tònica rupturista i constructiva de l’espectacle, sempre tenen un moment “cameo”. Aquell dia va sortir del públic Manel Barceló qui ens va delectar amb un tango meravellós on, amb sornegueria argentina, maldeia la corrupció dels homes. Un número que podrien incloure en el repertori del cabaret final.