Com narrar la memòria i el dolor

24.03.2015

Quarta i penúltima jornada del Kosmopolis. En el primer dels diàlegs de la tarda de dissabte, els escriptors Cristina Rivera Garza i Camille de Toledo van partir del pensament de Sebald a l’hora de parlar sobre les narratives de la memòria al segle XXI. A continuació dos dels periodistes-reporters més reconeguts de l’actualitat, Jon Lee Anderson i Martín Caparrós, ens van exposar la seva experiència en conflictes bèl·lics i sobre la problemàtica de la fam al món.

Jon Lee Anderson i Martín Caparrós

Jon Lee Anderson i Martín Caparrós

La mexicana Cristina Rivera Garza és també professora d’escriptura creativa i ha estat reconeguda amb uns quants premis de prestigi. Camille de Toledo és autor de diversos assaigs i fundador de la Societat Europea d’Autors. Ambdós comparteixen un sentiment erràtic i cosmopolita, admiradors de l’obra de Sebald. En la seva intervenció es tractava de veure, prenent com a fil conductor l’autor alemany, com caldria narrar actualment la memòria i el sofriment. Escriure ja porta implícit un compromís amb el món que no es pot eludir. Cristina Rivera considera que la literatura més que una pràctica estètica consisteix en una forma artística amb una forta càrrega ètica. La contribució de l’obra de Sebald a la nostra història col·lectiva el situa com un dels autors que millor va saber retratar l’absència. El seu treball, semblant a l’arqueòleg, remou i excava la terra per donar visibilitat a històries submergides i recuperar-les així de l’oblit. Camille de Toledo ho expressa com “una arqueologia dels forats i les absències”. Seguidament es formula la pregunta: “De quina forma la pedagogia de la memòria s’ha convertit en una ideologia de la memòria?” Sense caure en l’excés ni en missatges interessats, no podem deixar d’excavar en el terra de la memòria; un viatge, tanmateix, al voltant de la vergonya. Rivera pensa que a través de l’escriptura podem intuir que el món pot ser canviat. Toledo situa també la lectura com un acte polític. En aquest sentit la contribució de les traduccions és essencial.

En la següent sessió, els protagonistes han estat Martín Caparrós i Jon Lee Anderson. Hi havia expectació. El hall s’ha omplert gairebé del tot. Caparrós, sorneguer i simpàtic, ha connectat ràpidament amb el públic. Acaba de publicar a Anagrama, El hambre, una obra que tracta sobre el gran fracàs del gènere humà: com pot ser possible que cada dia milers de persones morin per falta d’aliments. Tampoc no ens podem oblidar de la guerra. Anderson recorda el primer conflicte que va cobrir: Guatemala. Per a ell el més important per moure’s en una situació bèl·lica és la cautela. El periodisme de guerra de tall romàntic no es contempla en la realitat actual. Un dels temes que més ha investigat Anderson és la forma com la violència queda legitimada sota una dictadura. Però el capitalisme també amaga una altra forma de violència quan intenta vendre objectes tecnològics a persones que no saben ni llegir, immerses en la pobresa i en la precarietat. Caparrós afegeix: “ Hi ha mil milions de persones a tot el món a les quals el capitalisme no sap què fer-ne. No tenen formes d’aconseguir menjar”.

Anderson en un determinat moment de la seva vida va sentir la necessitat de fer una biografia (un estudi sobre Ernesto Guevara). Així que va deixar de banda el periodisme de guerra durant cinc anys. Després d’aquest treball, pensa que ha arribat a entendre el Che. El seu interès va consistir en com una persona nascuda en el sí d’una família burgesa va escollir el camí revolucionari. Esmenta la paraula indignació. Després ja va venir tota una mística al seu voltant. La complexitat del personatge és immensa, però ell ja es conforma amb què aparegui una sola veritat original. Anderson s’ha passat gairebé tota la vida errant, abans dels divuit anys ja havia viscut en vuit països. Però tot i que ell va néixer als EEUU, no hi podria viure ni tampoc, probablement, en d’altres zones del planeta. A L’Havana, potser. Àfrica, en canvi, és una passió existencial. “Estic condemnat a vagar, a ser nòmada”, afegeix. Caparrós li dóna la raó. Quan en el torn de preguntes se’ls ha preguntat com veuen el periodisme del futur i l’anomenat periodisme de dades, Caparrós ha afegit que el periodisme per sí mateix ja treballa amb dades; el concepte és absurd, és com si de la música en diguéssim música de sons. I sobre les noves tecnologies? Bé, cal diferenciar entre la innovació (que pot consistir en crear formes més interessants d’explicar, però això també es pot fer a partir d’un paper i d’un llapis) i la innovació tecnològica. “No solament innovar és fer-ho mitjançant les últimes tècniques”. Quan ha dit això ja estaven fora de temps. Sí, s’ha fet curt. Tot just ha durat una hora, però ja se sap, els actes estan molt programats. N’hi ha d’altres que estan esperant.