Com escapar del Teatre Goya

29.11.2018

Aquest espectacle va sobre la independència, el nazisme, el fenomen social dels escape room o és una història costumista al voltant de les relacions humanes? La resposta: res de tot això i tot alhora. I és amb aquesta sensació de confusió que surts del Teatre Goya després de veure Escape room, el nou projecte escènic dels creadors de la sèrie El Crac de TV3. Joel Joan i Hèctor Claramunt han teixit un relat amb algunes llacunes i amb més voluntat que traça.

Joel Joan en una escena del muntatge ‘Escape room’ al Teatre Goya. © David Ruano

Una parella acudeix amb dos amics de l’home –interpretat per Joel Joan— a provar sort en un escape room. Aprofitar l’èxit que tenen entre la societat no era cosa fàcil, però l’obra ha sabut pujar al tren i no desaprofitar l’ocasió d’involucrar al públic, com a testimoni, en una versió més massiva del que és habitual en aquest tipus d’activitat. Els assistents assidus ja sabran que, habitualment, s’hi participa amb un grup reduït d’amics o familiars que han de resoldre un conjunt d’incògnites per poder sortir de l’espai en el qual es troben tancats.

En aquest cas, els protagonistes es veuen atrapats en un laboratori on es fan experiments nazis, un àmbit que ha comportat algunes crítiques perquè alguns encara el consideren tabú com per introduir-lo en una proposta d’humor, com és aquest cas. Resulta paradoxal que, actualment, no puguem riure’ns del passat, per molt tràgic que sigui. Òbviament, enfocar el tema amb un to còmic no significa que els autors de la peça no siguin sensibles amb els mals del feixisme. A més, una societat només és madura quan sap trobar una rialla en tot, i més quan ja ha passat més de mig segle dels fets. Un apunt sobre això: el programa La nit dels Òscars s’estrenava amb la participació de Roger Español, l’home que va perdre un ull durant les càrregues de l’1-O. Un drama vestit d’humor. No és aquest el país que volem?

‘Escape room’ es pot veure aquests dies al Teatre Goya. © David Ruano

S’agraeix el plantejament de l’espectacle, una aposta que no és arriscada però sí molt adient per a les dates familiars que s’aproximen. En aquest sentit, els quatre intèrprets —Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives— fan un treball sense grans ornamentacions. La construcció dels personatges està absenta d’una profunditat versemblant i, simplement, s’exhibeix tot un farcell d’estereotips que justegen. De fet, convindria elevar un punt el nivell còmic, però sembla que s’ha optat per atrapar un públic més majoritari prescindint d’un humor intel·ligent. L’obra busca, excessivament, la rialla fàcil.

El guió aplega un ventall de temes molt divers i dissonant. Les referències al procés independentista són constants, amb algunes sortides força eloqüents. L’obra enfronta la posició de la parella del personatge de Joan –feminista, republicana, independentista i a favor dels drets socials– amb els dos amics d’ell, unionistes i de tarannà més conservador. Tot això, barrejat amb el nazisme, la necessitat de sortir del laboratori i els conflictes emocionals arran del xoc de visions per raons polítiques i socials. És per això que hauria estat un encert focalitzar i concretar la temàtica, tot i que l’obra manté el ritme i no es fa pesada pràcticament en cap moment. Excepció: ja cap al final potser dona massa voltes al mateix, però en els últims minuts l’obra torna a pujar d’intensitat i tot fa un gir.