Colometa González Flores

23.04.2015

Sílvia Munt, Sílvia Bel, Rosa Renom, Montserrat Carulla, Mercè Pons, Ana Belén, Jessica Lange… i ara Lolita Flores. La filla gran del clan d’artistes assumeix el repte d’encarnar, ella sola, en un intens monòleg dramàtic, el personatge de la Natàlia, la ‘Colometa’, la fràgil però forta heroïna de la novel·la per excel·lència de la literatura catalana: La Plaça del Diamant. Dirigida per Joan Ollé, aquesta producció del Teatro Español que ha fet plens absoluts a Madrid durant gairebé tres mesos, ha arribat al Goya per aixecar el públic de la butaca amb forts aplaudiments després de cada funció.

Lolita a La Plaza del diamante © Sergio Parra

Lolita a La Plaza del diamante © Sergio Parra

Lolita (González) Flores diu que no és una actriu d’escola, sinó de fetge, estómac, colon, cor i ànima. I es deixa portar. Agafa els personatges i els interioritza de tal manera que l’acaben abduint. Ella no fa de Natàlia, ella és la Natàlia, aquella joveneta –gairebé una nena, deia Rodoreda– orfe de mare que no sap res de la vida ni dels homes i que té la mala sort de topar-se amb el penques de l’ulls de mico d’en Quimet a l’envelat de la plaça del Diamant durant la festa major de Gràcia. Amb aquell home que la torturarà durant molts anys citant-li una Maria inexistent, la Natàlia, o la Colometa, el seu àlies, com es vulgui, aquella nena càndida es farà dona, es farà mare, es farà vídua, i es farà forta i valenta. I de retruc ens explicarà la història de Catalunya des d’abans de la República fins al Franquisme. Gabriel García Márquez va arribar a dir, quan va morir l’autora, que La Plaça del Diamant era la més bella novel·la que s’havia escrit a Espanya després de la Guerra Civil. No en va és el gran èxit de la literatura catalana, traduïda ja a 27 idiomes.

Lolita Flores tenia pànic d’interpretar aquest paper quan li ho van oferir. És més, va dir que no. Dubtes i respecte per un monòleg d’aquestes característiques la corsecaven. Però hi insistien. “Crec que La Plaça del Diamant és tan internacional com El Quixot”, ha dit en una entrevista: “I a Catalunya són paraules majors!”. Però una trucada del seu amic Joan Manuel Serrat a les dues de la matinada la va fer acceptar. Mai havia llegit la novel·la, però només endinsar-s’hi va començar a plorar. I continua plorant en cada funció.

Tenim la Colometa asseguda en un banc tronat, en un parc públic, amb unes garlandes de festa major com a mínima decoració que, de tant en tant, s’il·luminen. Una Colometa madura, amb el cabell recollit, sense maquillatge, casada ja amb l’Antoni, l’adroguer esguerradet del barri, que se l’estima i només vol companyia. No li cal formar una família, perquè la família ja li ve donada. Una Colometa asserenada però amb la mirada un punt perduda per la fatiga acumulada, que des de la talaia de les bufetades que li ha donat la vida ens explica qui és. I la Lolita, també amb el cabell recollit, amb les mans a la falda, i amb aquella veu rovellada que la fa única, treu la lleona que porta a dins i ens regala tots el matisos d’aquesta supervivent del segle passat. Des de la innocència i la tendresa fins al geni i la rebel·lió, l’angoixa, la por, la derrota, el sacrifici, l’esforç, la ira. Com no se’t poden humitejar els ulls quan comprens com la desesperació d’una mare pot portar a voler matar els seus fills perquè no pateixin més? La força tel·lúrica que desprèn la intèrpret es posa al servei de la força interior d’una heroïna anònima encotillada en el seu temps que no tenia altra alternativa que seguir endavant.

Lolita Flores es prodiga poc al teatre, malgrat que enguany celebra els seus quaranta anys damunt dels escenaris. Tampoc als platós de cinema. Però quan ho fa, deixa empremta. El seu paper de Chelo a Rencor, de Miguel Albadalejo, el 2002, li va reportar el Goya a la Millor Actriu Revelació… als 45 anys! Però també se la recorda especialment al telefilm La princesa del polígon, emès per TV3 el 2007, on lluny de ser doblada, es va llençar a interpretar el personatge -una gitana anomenada Gràcia- en un català que ja el voldrien molts. Sens dubte una simpàtica picada d’ullet a la seva biografia: ser filla d’un gitano de Gràcia, de qui té el seu 50% d’ADN, dada que no es cansa de repetir. Per aquest paper va guanyar el premi a la millor actriu al IV Festival de Cinema d’Alacant. El mateix ha passat amb aquesta La Plaza del Diamante, que li ha suposat un viatge sentimental al barri on va néixer el seu pare, i el fet d’estrenar a Barcelona, per raons òbvies, li representa un vertigen particular.

Qui vagi a veure la Lolita s’emportarà una decepció, perquè la Lolita no és enlloc. Hi ha la Natàlia. I això encara la fa més gran. No sóc prou visionari per saber si és el paper de la seva vida, però que aquesta obra representarà un punt d’inflexió a la seva carrera no en tinc cap dubte.